Josep Vicent Blai Muñoz Pastor, dit el Negre, va nàixer a Palmera el 2 de maig del 1819. Era el segon fill mascle del matrimoni format per Francesc Muñoz Ferrer, de Palmera, i Anna Maria Pastor Flores, del Verger. Llaurador d’ofici, al març del 1848 va començar a acumular problemes amb la justícia. Aleshores, era reclamat pel jutjat de Gandia per ferir el també palmerí Antoni Muñoz Ferrer, sobrenomenat el Fort. El Fort no era, precisament, un tros de pa. Anys abans, en 1844, s’havia vist embolicat en una brega multitudinària a Palmera, en què van participar i van resultar ferits, a més d’ell, Vicent Carbonell Negre, Telesfor Muñoz Català, Antoni Muñoz Flores, Francesc Muñoz Ferrer, Josep Muñoz Negre i Antoni Muñoz Ferrer. Sis dels implicats en la baralla compartien idèntic cognom, Muñoz, justament el mateix que el Negre duia de primer.
A mitjan segle XIX, Palmera era un poble de llauradors dependents i jornalers, mà d’obra que depenia de les famílies benestants de la contornada. Llavors, Palmera tenia 55 veïns i 277 ànimes. Situat en terreny pla, el seu terme municipal era batut amb freqüència pels vents del nord-est i de l’oest. El seu clima era temperat, cosa que afavoria la manifestació de les febres tercianes. El seu nucli urbà estava constituït per seixanta-quatre cases, sense comptar la de l’ajuntament i la presó i l’església parroquial de la Puríssima Concepció, annexa a la de Piles. El veïnat s’assortia de les aigües del riu d’Alcoi, que eren de qualitat bona. Les seues terres eren prou fèrtils. De fet, l’economia es basava, fonamentalment, en l’agricultura (blat i dacsa) i en la producció de seda. També es mantenia la criança d’algun ramat de llana. Dels seus camins, el més important era el que unia Dénia amb València, el qual estava en un estat regular. Rebia el correu de Gandia, cap del partit judicial, per un conductor de la mateixa localitat tres voltes a la setmana.
Després de l’incident ocorregut en 1848, el Negre va ser tancat al presidi de València, d’on va eixir al juliol del 1853 en obtindre l’indult. De poc li va servir l’oportunitat que li van brindar, a fi de reinserir-se en la societat. No va ser capaç o, senzillament, no va voler aprofitar-la. Catorze mesos més tard, al setembre del 1854, era condemnat a nou anys de presó per atemptat contra l’autoritat. Tot i això, al novembre d’aquell any, quan era traslladat a València perquè complira la pena, s’escapava al camí que anava de Tavernes de la Valldigna a Cullera. D’ell no es va saber res fins a principis d’abril del 1855, quan era posat en crida i cerca pel governador civil de la província, per ferir Felip Serrano i altres individus. Aleshores, el Negre comptava trenta-cinc anys, era fadrí, d’estatura regular i de color moré, tenia la barba poblada i els ulls negres i vestia pantalons i jupetí. I, a partir d’aquell moment, només va fer una cosa per sobreviure i salvar la pell: fugir.
Fugir i, a més, tractar de superar les desgràcies que sacsaven els seus parents més pròxims, com va ser l’assassinat del seu germà Blai al centre penitenciari de Gandia, comés a mitjan octubre de 1855 per Josep Fayos Puig, de Ròtova, i Josep Blai Sanç, del Real de Gandia. Val a dir que aquella era la segona vegada que el rotoví Fayos es veia involucrat en un delicte de sang en un marge relativament curt de temps. Mesos abans, a la primeria de novembre de 1854, era detingut després de ser acusat de ser l’autor de l’homicidi de Lluís Faus Sanxis, d’Alfauir, esdevingut a la taverna de Ròtova.
El Negre va anar roder més de tretze anys per terres de la Safor. Va fer vida de pròfug fins a la tardor de 1868. A inicis de novembre d’aquell any, ell i la també palmerina Antònia Peiró Català, de trenta-huit anys —probablement la seua companya sentimental—, eren morts en terme de Palmera i, posteriorment, eren soterrats per ordre de l’autoritat. En el moment de la seua mort, el Negre comptava quaranta-nou anys.
