El 1801 es presentava difícil al camp valencià. A les males collites i la inflació, calia sumar-hi l’aprovació de nous impostos per pagar la participació espanyola en les guerres napoleòniques i, sobretot, l’ordre d’efectuar sorteigs de quintes, una mesura absolutament impopular als territoris de l’antiga Corona d’Aragó, on encara guardaven el record de les llibertats garantides per uns furs suprimits feia un segle.
Aquesta situació va provocar que l’agost del 1801 esclataren a València uns avalots contra les quintes, que aconseguirien anular el sorteig i tornar al vell model de «voluntaris». El malestar, però, no va apaivagar-se i al setembre van tornar els disturbis –que es coneixerien com «l’avalot de l’any u», que ràpidament s’estengueren arreu del país, aquesta volta contra el pagament de les contribucions a la noblesa, propietària de la majoria de terres agrícoles.
Va ser en aquest context que va nàixer el protagonista d’aquesta setmana, Pep de l’Horta, una persona de la qual se’n tenen tan poques dades que, de fet, els historiadors creuen que en realitat no va ser sinó un personatge de ficció, una invenció col·lectiva dels llauradors revoltats per tal d’esquivar les conseqüències de la repressió.
La revolta s’inicià el 17 de setembre a Alberic –que es mantindria com l’epicentre durant tot el conflicte- i Catarroja el 17 de setembre. A tocar de la mitjanit un nombrós grup de llauradors –vinguts de «fora del poble», aquesta va ser una altra de les consignes per evitar càstigs- van entrar a Alberic fent sonar els caragols, o siga grans caragols de mar utilitzats a mode de trompeta, molt populars a l’horta i que van esdevenir símbol de la revolta. Al crit de «Visca el Rei» i en nom de «Pep de l’Horta» van dictar un ban prohibint fer les particions sota «pena de mort», van obrir la casa senyorial i van tornar als llauradors la part de la collita que ja havia estat lliurada i van picar els escuts de pedra de la façana, així com desmuntaren la forca. Així doncs, els veïns tenien l’argument perfecte per negar-se a pagar la contribució –o siga, fer la partició- ja que havien estat amenaçats de mort.
El mateix modus operandi s’observa en una revola que s’estén ràpidament. El 18 de setembre a Beneixida, Alcàntera i Càrcer; el 20 a l’Alcúdia de Crespins, Sollana, Alginet Guadassuar, Silla, Beniparrell i Alcàsser; el 21 a Senyera, Carlet, Benimodo i, de nou, a Alginet; el 22 a Benifaió; el 23 a Tous; el 24 a Antella, Llombai, Alfarb, Alboraia i l’Alcora; el 26 a Sagunt i Otos; el 27 a Llocnou d’En Fenollet i Estivella –on l’organitzador va ser el Pep de la Muntanya-; l’ d’octubre a Albalat de la Ribera, i el 2 de nou a Catarroja, que és el darrer dels motins registrats. En altres pobles, malgrat no haver disturbis, també hi va haver assemblees, negatives a pagar les particions i «invitacions» a Pep de l’Horta a vindre al municipi.
Malgrat que els revoltats portaven la cara tapada amb barrets i mantes i sovint anaven armats amb escopetes, no s’ha registrat cap acte de violència, més enllà de picar els escuts senyorials de les façanes i les «amenaces» a qui no complira les ordres de Pep de l’Horta. Els revoltats d’Alberic es feren tan populars que en altres poblacions arribaren a oferir-los diners per anar-hi a evitar les particions.
Els homes de Pep de l’Horta anaven vestits a l’estil de l’horta valenciana, amb barret i manta, com hem dit molt pràctics a l’hora d’amagar la identitat, fins i tot en pobles allunyats d’aquesta comarca i on aquesta indumentària no era habitual. Una «disfressa» que sorprenia als veïns dels pobles, segons pot llegir-se als expedients de l’època.
Els bans que es llegien en entrar als pobles eren similars a aquest que va ser el de Tous: «Per orde del tio Pep del Orta que ningun vey pague el dret de señoria baix pena de la vida, y així mateix que tot vey pose tenda per a vendre lo que vullga sense pagar res a ningú; y així mateix que tots los veins acudisquen a prendre la dacsa que no s’ha pogut acabar de repartir, y es repartirà demà a les huit per el Alcalde baix pena de vida». En altres casos es prohibiren també altres impostos, així com monopolis feudals com el del forn o tenda, mentre que, excepte a Alboraia, es respectà el delme a l’Església.
Qui va ser Pep de l’Horta?
Les investigacions posteriors a l’avalot van posar molt d’èmfasi en descobrir la identitat del misteriós dirigent dels llauradors revoltats. Es van oferir 1.000 lliures a qui el delatara i va redactar-se un informe titulat «Diligencias practicadas para la averiguación del tío Pep de l’Horta y sus compañeros» de més de 100 pàgines.
Encara que semble impossible, va ser diversa la gent que va intentar assumir la personalitat del Pep, fins al punt que en un moment donat, els investigadors policials comencen a parlar de «peps» en plural.
Amb tot, el Consell de Castella va escriure a l’Audiència de València notificant que «hi havia antecedents» que un dels acusats va ser un reu anomenat Estat Picornell. També va ser acusat l’advocat revolucionari Josep Felip Gallén, qui va ser detingut i condemnat a deu anys de presidi a les Filipines després de trobar-li nombrosa propaganda antimonàrquica i revolucionària, així com textos «obscens». Pocs anys més tard, durant la Guerra del Francès, el guerriller Gregori Martínez prendria el nom de Pep de l’Horta com a àlies, potser degut a la popularitat de l’heroi col·lectiu dels llauradors valencians.
Els historiadors han arribat a la conclusió que Pep de l’Horta no va ser ningú en concret, sinó que era un dirigent imaginari que servia per encendre els ànims i també per a desviar l’atenció de les autoritats quan les coses es posaven maldades.
Açò convertiria la figura en un autèntic Ned Ludd valencià. El dirigent de les famoses revoltes luddites que van sacsejar Anglaterra el segle XIX on es destruïen de les modernes teixidores de vapor de les fàbriques que llevaven llocs de treball, encara que el seu nom també es gastà en nombroses protestes rurals contra la privatització de les terres comunals. Ned Ludd o el Capità Ludd era el dirigent imaginari d’aquelles revoltes, talment com ací ho fou, uns anys abans, Pep de l’Horta.
