L’agost del 1906, El Diario del siglo XX, El Eco de Cartagena i El Mediterraneo de Cartagena van publicar la notícia d’una catàstrofe marítima sense precedents a la nostra mar: el naufragi del Sirio. Una tragèdia oblidada que ha passat a la història com “el Titanic de la Mediterrània”, tot i que encara havien de passar sis anys perquè el mític transatlàntic s’enfonsara a 600 milles de l’illa de Terranova.
El Sirio va ser construït a Glasgow, a les drassanes de Robert Napier i fills. Era un transatlàntic a vapor de set mil tones de pes que pertanyia a la Companyia General de Navegació Italiana La Veloce, de Gènova, i efectuava viatges ordinaris entre el port italià i Amèrica. El juny del 1883 va partir de Glasgow rumb al que seria el seu port, Gènova, i des d’allí va fer el seu primer viatge oficial a Rio de Janeiro i Buenos Aires.
Amb 115 metres d’eslora, 12 de mànega i 7 metres de puntal -és a dir, d’altura mitjana de la coberta principal-, el Sirio presentava una silueta estilitzada i elegant, molt característica dels vaixells italians, que cridava poderosament l’atenció.
El transatlàntic feia dèsset anys que navegava des de Gènova al continent americà. Un trajecte, doncs, habitual.
Què va passar en aquella travessia?
La tripulació del vapor estava formada per 120 homes a les ordres del capità Giuseppe Piconne, que treballava en la companyia genovesa des de feia 26 anys. Segons les dades oficials, a les cabines de luxe hi havia uns vint passatgers de primera classe; a les cabines còmodes, uns cinquanta de segona classe, i als anomenats “ranxos”, habitacles per als passatgers de tercera classe, plens de lliteres i amb vàters comunitaris, uns cinc-cents quaranta. Hi havia sis “ranxos” i en cadascun en viatjaven uns noranta; tanmateix, en tercera classe, quatre xiquets equivalien a una persona. Per tant, si els sumem, el nombre total de passatgers quan van salpar de Barcelona superava el miler. Una quantitat que abans d’arribar a Cadis podia créixer molt més. Parlem de centenars de persones.
Aparentment, no pujava ningú al vaixell des del port de Barcelona fins al de Cadis. Ara bé, durant la ruta hi havia una multiplicació inesperada de viatgers a causa de l’emigració il·legal. Ha quedat demostrat que el Sirio va recollir clandestinament en algun punt de la costa entre Cullera i Gandia un nombre indeterminat de persones procedents d’Alzira i els seus voltants que no podien pagar el preu del bitllet i abonaven una quantitat menor, unes cent pessetes de l’època, al capità.
Posteriorment, el transatlàntic italià tenia previst arreplegar més passatgers de manera il·legal a Águilas, Almeria i Màlaga, i, probablement, en algun altre punt de la costa mediterrània que no s’ha pogut comprovar. Un lucratiu negoci que desconeixia la companyia de Gènova.
Aquests vaixells, a banda de la ruta oficial, feien una altra ruta “alternativa” per a carregar emigrants il·legals. Com el Sirio no podia atracar a cap port, en alguns punts determinats, s’aproximava al litoral i les persones que s’encarregaven de captar els emigrants els conduïen en bots fins al buc. Després, perquè no quedaren registrades les parades clandestines, s’augmentava la velocitat del vaixell. El Sirio, a ple rendiment, navegava a 18 nusos (unes 18 milles marines per hora, és a dir, uns 33 quilòmetres per hora).
Molta gent vivia del negoci de l’emigració. El capità i la tripulació es guanyaven un sobresou amb la desesperació d’aquells que pretenien fugir d’una societat ofegada per una llarga crisi. Parlem d’un món rural deprimit. La majoria no treballava ni la tercera part de l’any i, quan ho aconseguia, guanyava un sou miserable.
El desig de deixar enrere la fam i els sofriments, unit al somni d’aconseguir una vida millor a l’altre costat de l’Atlàntic, va moure milers de persones a abandonar la seua terra i dur a terme travessies de més de dues setmanes.
Travessies inacabables que feien amuntegades al “ranxos”, al costat de les sales de les calderes, damunt de palla podrida, en unes condicions higièniques completament insalubres. Un infern que havien de suportar per a aconseguir el que anhelaven.
Segons les fonts oficials, hi havia 800 passatgers. Ara bé, pel que sembla, la xifra final s’acostava més als 1.500 que als 800, ja que no hi comptaven els que havien embarcat de forma il·legal. Un nombre que podia ser molt elevat.
4 d’agost del 1906
El 4 d’agost del 1906, el capità Giuseppe Piccone va embarcar les persones d’Alzira i de la resta de la Ribera, que s’hi van instal·lar com van poder, i va continuar la ruta amb la intenció de recollir clandestinament més emigrants a Águilas, a Múrcia.
Aleshores, cap al migdia, el tercer oficial, que havia estat fent els càlculs sobre la carta nàutica, va avisar al capità que passarien molt a prop de les illes Hormigas, una zona molt perillosa. L’oficial estava inquiet perquè temia la proximitat del Bajo de Fuera, un monticle submarí que s’alça com un punyal des d’uns cinquanta metres de profunditat fins a uns tres metres de la superfície de l’aigua.
Una trampa mortal que tots els marins coneixien perquè estava senyalitzada en la cartografia marítima de l’època. Piccone, el capità, no va fer cas de l’oficial i va ordenar seguir la ruta marcada. No volia perdre temps, havia de fer una nova càrrega abans de travessar l’estret de Gibraltar i entrar a l’Atlàntic.
A les profunditats de les illes Hormigas descansen, junt amb el Sirio més de cinquanta vaixells enfonsats, molts durant la Segona Guerra Mundial. De fet, l’any 1864, s’havia construït un far que avisava del perill. En aquest punt de la costa, el promontori del Cap de Palos se submergeix i continua sota l’aigua linealment fins a les illes Hormigas. La profunditat en aquesta zona és d’uns tres metres, molt escassa, i per això totes les rutes de l’època vorejaven les illes per tal d’evitar fregar aquestes esmolades formacions rocoses.
Piccone va ignorar el perill i el Sirio es va aproximar a les costes del Cap de Palos navegant a tota màquina amb l’objectiu de recuperar el temps perdut.
L’impacte i el naufragi
Aquell dia d’agost, la mar estava calmada, la brisa era suau i alguns passatgers de primera i de segona descansaven plàcidament a les seues cabines, dormint, escrivint cartes, llegint. Altres xerraven a la coberta de proa reservada per a ells. Els de tercera s’amuntegaven als “ranxos”, a les lliteres, o a la part de la coberta en la qual el capità havia ordenat muntar grans tendals per als il·legals. A les bodegues i a les sales contigües a les calderes de vapor, hi feia una calor insuportable i l’ambient, a causa de la falta d’higiene, resultava irrespirable. També patien calor a coberta, però almenys estaven protegits del sol pels tendals i corria l’aire. A les quatre de la vesprada, tothom va sentir un soroll fort i sec: el frec de les roques al ventre de ferro. La jornada tranquil·la es va convertir de sobte en un malson.
De seguida, un colp sec va alçar la proa, que va quedar fora de l’aigua; després, es va sentir un xerric ensordidor produït per les planxes de ferro del buc obrint-se com si les tallara un ganivet gegant. Pels clevills, van entrar-hi trombes d’aigua i el vaixell es va aturar en sec sobre les roques.
Molts dels qui estaven a coberta van quedar atrapats pels tendals que els protegien del sol. El personal de la sala de màquines no va tindre cap opció de salvar-se. Tots van morir, uns a causa de l’impacte de les planxes de ferro rebentades, i altres, ofegats.
En aquell instant, va començar l’autèntica tragèdia. El pànic es va apoderar dels passatgers que, a empentes, colps i ganivetades provaven d’obrir-se pas cap als bots salvavides. El Sirio era molt a prop de la costa, però els viatgers desconeixien com havien de comportar-se en cas d’emergència i, a més, en general, no sabien nadar.
A més, el capità, els oficials i la tripulació no es van ocupar d’organitzar el salvament. Les calderes del transatlàntic van explotar i, en qüestió de minuts, un terç de la nau va quedar submergida per la popa. El capità Giuseppe Piccone -que tenia seixanta-huit anys i havia decidit abans de salpar de Gènova que aquell seria el seu últim viatge a Amèrica- i els seus oficials van aprofitar el caos general i van ser els primers a abandonar l’embarcació en un bot salvavides. Només el segon oficial va romandre a bord fins al final. Altres membres de la tripulació es van desfer dels seus uniformes i es van mesclar amb els passatgers, perquè pensaven que d’aquesta forma podien accedir més ràpidament a un bot salvavides i, en cas de salvar-se, ningú no els reclamaria res judicialment per abandonar les seues funcions.
El caos va ser total, centenars de passatgers desorientats no sabien què fer. Els bots d’estribord estaven submergits i la major part dels de babord havien quedat inservibles. Així, es va desencadenar una batalla campal entre els viatgers, que es barallaven per les poques armilles salvavides que hi havia. Fins i tot per un tros de fusta al qual poder agafar-se quan es llançaren a l’aigua.
Brigida Morelli
Entre els passatgers de segona classe, viatjava una parella italiana que s’havia acabat de casar, els Morelli. Aquella vesprada estaven passejant per coberta quan van notar “un colp sec i profund”, alhora que una forta sacsejada els va fer caure a terra. En ple desconcert, van veure un home que, aliè a les carreres desesperades de la resta de persones per tal de salvar-se, va traure tranquil·lament una pistola de la jaqueta i es va disparar un tret al cap. En aquell moment, la parella es va adonar que una barca de pescadors s’acostava al vapor i es van llançar a l’aigua. Al seu voltant suraven cadàvers de dones, homes i xiquets. La jove, Brígida Morelli, va aconseguir agafar-se a una de les cordes que havien llançat des de la barca. Mai va tornar a saber res del seu marit.
Vicent Buigues: l’heroi de Moraira
El pescador de Moraira (la Marina Alta) Vicent Buigues, de 46 anys, que havia hagut de traslladar-se al cap de Palos fugint de les febres terciàries, va salvar ell sol més de 250 passatgers. Davant de la indiferència dels grans vaixells que navegaven per la zona, va evitar que la tragèdia encara fora més gran. Diversos investigadors especialitzats en aquesta mena de catàstrofes asseguren que el rescat protagonitzat per Buigues és l’operació més gran de salvament marítim documentada a l’estat espanyol.
Aquell 4 d’agost del 1906, des de la platja i el port, els pescadors veien estupefactes la silueta del transatlàntic enfonsant-se a uns cinc quilòmetres de la costa. Unes quantes barques de pesca que estaven treballant a prop van acudir de seguida i van aconseguir salvar molts dels nàufrags. Tots recorden especialment el nom d’un d’ells, Vicent Buigues.
Buigues es va arriscar molt i, ignorant les advertències dels companys, va fer una maniobra suïcida, i va col·locar la seua embarcació de vela llatina, El Joven Miguel, a tocar del Sirio, de manera que el pal de proa funcionara de passarel·la improvisada.
En total, es calcula que, amb la col·laboració dels companys, la majoria familiars, van salvar de la mort més de tres-centes persones. Poc després, Buigues va ser condecorat pel seu acte heroic pels governs espanyol i italià, quan els seus estaven passant una situació molt crítica, ja que ningú volia consumir el peix que es capturava en unes aigües on encara continuaven emergint cadàvers.
Només 400 persones van sobreviure al naufragi. La veritat és que molts d’aquells que es van llançar a la mar desesperats podien haver sobreviscut, perquè el transatlàntic va continuar surant durant setze dies abans de partir-se en dos i enfonsar-se a huitanta metres de profunditat. És a dir, podien haver esperat que els rescataren a poc a poc. Una operació que no hauria durat més d’un parell de dies.
No s’ha sabut mai el nombre exacte de víctimes, perquè no s’ha sabut mai el nombre exacte de passatgers.
Una catàstrofe oblidada
Durant els setze dies que va tardar a enfonsar-se, el vaixell va ser saquejat. Equipatges, vaixelles, material de navegació. Va desaparèixer fins i tot la caixa forta on es guardaven joies, diners i títols de borsa. La van localitzar dos mesos més tard, a quaranta-sis metres de profunditat. Estava buida i el pany no estava forçat. Mai no es van descobrir els lladres, tot i que es va especular que havien sigut membres de la tripulació.
El naufragi de l’embarcació italiana és una història amb uns ingredients que, malauradament, perduren en el temps: emigració il·legal i capitans que abandonen el vaixell. Una tragèdia del 1906, fa més de cent anys, que ens resulta molt propera perquè encara continua morint massa gent a la mar buscant una vida millor. Un drama que molt pocs recorden. La premsa va tindre material durant un temps, fins que sis anys més tard, el 14 d’abril del 1912, una altra catàstrofe, la del Titanic, va acaparar els titulars. I la del Sirio es va oblidar.
La música del naufragi: la història de Lola Millanés i José Maristany
Aquell dissabte d’estiu, al vaixell, viatjaven uns quants artistes de renom: el compositor i director d’orquestra Mariano Hermoso, la cantant de sarsuela Lola Millanés i el tenor José Maristany. Millanés es dirigia a Buenos Aires per a unir-se a la companyia del cèlebre baríton Aristi. En el moment de l’impacte, la cantant estava amb el mestre Hermoso, comentant-li els seus projectes amb Aristi. I quan la situació va resultar insostenible i l’aigua ho inundava tot, Lola Millanés va suplicar al compositor que li deixara la seua pistola per tal d’acurtar la lenta agonia que els venia damunt.
Li la va donar, encara que no va tindre temps d’usar-la, ja que va caure a la mar i es va enfonsar. El 22 d’agost, quasi vint dies després, va aparèixer el cadàver d’una dona a la platja de Torrevella (el Baix Segura), duia una brusa de seda de ratlles blanques i morades amb encaixos i les inicials L i M brodades.
Del luxós equipatge que portava la cantant per a les actuacions: joies, encaixos i mantons de Manila, només es va recuperar un barret, un flascó de perfum i dues pintes. La resta va ser saquejat o s’ho va engolir la mar.
El tenor català José Maristany, un famós cantant de l’època nascut al Masnou (el Maresme) va tindre millor fortuna. Ja havia actuat a Montevideo i Buenos Aires i s’havia embarcat al Sirio amb la seua germana i tota la seua fortuna, perquè a la capital de l’Argentina l’esperava la seua promesa per a casar-se. Maristany i la germana van tindre més sort que la cantant, ja que, després de diverses hores d’angoixa a la coberta, van ser rescatats pels pescadors.
Ara bé, el tenor va contemplar horroritzat com els passatgers es barallaven o es llançaven a la mar sense saber nadar a causa del pànic. Una experiència terrorífica, difícil de digerir. El 13 d’agost, Maristany va interpretar l’Ave Maria de Saverio Mercadante als funerals oficials per les víctimes del Sirio. Va ser la seua última actuació.
Maristany es va retirar a la força dels escenaris. El tenor va sobreviure al naufragi, però el seu destí va quedar marcat per sempre per aquell succés. Ho va perdre tot, fins i tot el més important: la veu. El xoc va ser tan gran que no va poder tornar a cantar mai més.
La duresa de l’experiència viscuda, el patiment propi i la visió d’una mortaldat tan gran el va afectar emocionalment, de tal manera que va perdre la veu. Gràcies a l’ajuda de la comissió popular constituïda per socórrer els nàufrags, Maristany va poder continuar els viatge. El 14 d’agost, va salpar de Cartagena el transatlàntic Itàlia amb 300 supervivents del Sirio, i el tenor i la seua germana van poder arribar a Buenos Aires. Es va casar i es va instal·lar a la ciutat, on va obrir una acadèmia de música i cant en la qual va impartir classes fins que va morir.
Quasi un miler de somnis i il·lusions es van trencar aquell 4 d’agost del 1906. Hi ha qui afirma que hi van morir més de 900 persones. Molts somnis i il·lusions que es van quedar atrapats dins del Sirio, a huitanta metres de profunditat. Somnis i il·lusions dels que van morir i també dels que van sobreviure. El silenci de les profunditats marines també es va engolir la prodigiosa veu de Maristany, que reposa junt amb el vaixell enfonsat, bressolada per les algues.
Han passat quasi cent vint anys del naufragi del transatlàntic italià. Fa temps que han desaparegut aquells que van viure la tragèdia; tanmateix, val la pena recordar les víctimes escoltant José Maristany cantant La Traviata de Giuseppe Verdi, en un dels pocs enregistraments del tenor català que es conserven, acompanyat de la soprano Josefina Huguet.
