El conegut per la gent gran d’Albalat dels Sorells com a motor del Poble fou edificat en l’any 1911. La seua construcció va ser possible gràcies al fet que els llauradors Vicente Tormos Garcia i el seu cosí José Tormos Gallent cediren part d’un dels seus camps ubicats a la partida del Molí, a escassos metres del Quadrat de la Reial Séquia de Montcada. Tot això perquè ambdós veïns tingueren prioritat en l’aigua de reg que brollava de la nova motobomba d’aspiració emergida. Des de llavors sempre s’ha dit que la gestió i la titularitat del motor d’Albalat corresponia a l’Ajuntament d’Albalat dels Sorells.
Segons les darreres investigacions, tot indica que a finals dels anys cinquanta del segle passat el nivell freàtic del qual bevia el motor d’Albalat va baixar considerablement, per la qual cosa la maquinària va quedar fora de servei de manera momentània. Amb tot i amb això, el seu edifici es va mantenir, però a poc a poc l’aparellatge elèctric de la seua instal·lació es va desmantellar, fins que envers l’any 1988 l’arquitectura industrial que el va albergar fou demolida, i el seu solar i accessos van passar progressivament a mans privades motu proprio. En aquest sentit, i, des de l’oficina del Registre de la Propietat número 2 de Montcada, ens han confirmat que a les escriptures de les parcel·les veïnes a la del motor —tant les dels propietaris històrics (75 i 77) com dels actuals (75 i 169)—, en cap d’elles ha constat mai cap motor ni altre tipus d’edificació. És a dir, la parcel·la número 76 amb referència cadastral 46009A00500076 ha estat sempre independent amb el nom de motor d’Albalat.
En relació amb tot açò, caldria assenyalar l’articulat de la Llei 16/1985 sobre el Patrimoni Històric Espanyol, perquè encara que tracta d’una llei estatal, també s’aplica als béns de la Comunitat Valenciana, incloent-hi el patrimoni rústic, per a protegir aquells béns d’interés cultural. No debades, el fet de desmantellar un pou de reg històric on tot apunta que era de titularitat pública, no hauria de quedar impune. I l’administració local no hauria d’actuar, presumptament, amb prevaricació. Principalment, perquè des de la mateixa alcaldia s’han reconegut actuacions injustes, contràries a la llei i que a més han ocasionat perjudici.
Siga com siga, en el mes de setembre de 1987 l’Institut Cartogràfic de València va fer l’última fotografia aèria detallada del paratge on encara apareix la construcció (Fig. 1).
D’altra banda, i, sobre la informació aconseguida per part d’organismes i institucions com la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, la Casa Comuna de Montcada i la Universitat de València, podem avançar part d’un informe emés per l’Àrea de Cadastre i Inspecció Tècnica de Rústica, depenent del Ministeri d’Hisenda. En efecte, la parcel·la que ocupava el motor estava subdividida en les numerades com a 76a i 76b. Així mateix, a les fitxes del llavors Servei de Cadastre i Riquesa Rústica de l’any 1946 consta que el solar del motor d’Albalat tenia una àrea de 100 m2, dels quals 60 m2 corresponien a la superfície de l’edifici. Igualment, a la fitxa cadastral emesa pel centre de Gestió i Cooperació Tributària (Cadastre de Rústica) de l’any 1992, també apareix la denominació de motor d’Albalat. I, el més rellevant, s’indica que el domicili tributari del motor es troba en el mateix municipi. Una dada que ens acosta al fet que la seua titularitat cadastral pertanyia a l’ens local.
Tanmateix, i, sense saber per què, la parcel·la del motor d’Albalat es va donar de baixa en el Cadastre el mes de novembre de 2002, si bé en la cartografia encara apareixia amb data 5 de maig de 2009 (Fig. 2a), però el seu solar original ja havia perdut uns quants metres quadrats de superfície. També apareix en plànols cadastrals del 2010 amb el detall de les seues coordinades. Fins i tot, hui dia l’Institut Geogràfic Nacional (IGN) encara plasma en els seus plànols el tram final del camí del Molí, amb la curvatura i prolongació que donava accés a la senda del motor d’Albalat (Fig. 2b). Uns terrenys que hui dia estan tancats per estructures i tanques metàl·liques, fins i tot amb un senyal de trànsit instal·lat de manera particular (Fig. 3a), quan tot indica que són espais de titularitat municipal, sense negligir una certificació cadastral descriptiva i gràfica de 2023 que així ho ha deixat per escrit en document públic notarial.
Per la nostra part, i, en pro del rigor d’aquest estudi, ens hem posat en contacte per escrit amb el consistori actual d’Albalat dels Sorells, ja que ens agradaria que ens aportaren documentació relacionada amb la llicència de demolició de l’edifici del motor, com també dels permisos de les esmentades estructures i tanques metàl·liques. Un assumpte que va més enllà dels possibles conflictes entre els veïns dels camps adjacents al tram final del camí del Molí, vist que implica de manera directa a l’Ajuntament d’Albalat dels Sorells com a titular principal de la parcel·la 9004 del polígon número 5 del terme municipal (Rambla). Una responsabilitat implícita de la qual el consistori no vol fer-se càrrec.
Afortunadament, la legislació actual sobre règim del sòl i ordenació urbana és clara pel que respecta a les infraccions urbanístiques comeses en sòl rústic, verd o espais lliures, com que no caduquen ni prescriuen mai. Així doncs, i, des d’aquest preàmbul a l’article científic que estem treballant, instem a l’equip de govern actual que tracte aquest tema en un ple municipal, atés que aborda aspectes rellevants de la cultura local. A banda de sentir i parar atenció al testimoniatge dels nostres majors. Perquè la seua transmissió oral ha estat considerada com a la primera literatura. Sobretot, aquella que és narrada en primera persona, com que és la vertadera memòria viva dels nostres pobles, per evitar que tot quede en una trista i irreversible damnatio memoriae.
No obstant això, i, al marge que l’edifici del motor es va perdre per sempre, el seu solar, la senda i el camí d’accés amb les seues fites de pedra encara hi són visibles. Per tant, haurien de recuperar-se i protegir-se, com a part important del nostre patrimoni rústic i pecuari. I s’hauria de fer de manera immediata, almenys, prendre mesures cautelars al respecte.
Tot siga per reivindicar un dels llegats etnològics dels nostres avantpassats a hores d’ara menyspreat, fruit del seu esforç col·lectiu, i perquè puga quedar assolit com a testimoni per a les generacions d’albalatans i albalatanes futures. Potser ara tenim l’última oportunitat de recuperar allò que ens queda d’un dels trets més característics de l’Horta de València: el llegat i la petjada de l’aigua. També d’aquella que brollava del més genuí dels motors de reg que va tenir el terme municipal d’Albalat dels Sorells, malgrat que ha sigut i continua sent víctima de la desídia de l’administració local.
Juan Bautista Tormos Capilla (IES Tierno Galván de Montcada)
