Cada dia una polèmica al voltant de la llengua. Que si el president de la Generalitat Valenciana assegurant que el valencià s’ha imposat –imagineu el president espanyol dient que l’espanyol s’ha imposat?-, que si es devaluen els títols de C1, que si una nova agressió lingüística per un acte tan quotidià com anar al metge…
Llavors, un arriba al monestir de Sant Miquel dels Reis per cobrir l’obertura de l’any acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el lliurament de premis a Vicent Pitarch i Zoo i, per un parell d’hores, pot viure la ficció d’estar en un país normal.
Un país normal en coses tan banals com que les institucions s’expressen en la llengua del país, on la literatura i la música reben les distincions que mereixen, on es puga parlar de cultura, d’història o lingüística sense tindre la por que, de sobte, apareguen uns nazis a rebentar-ho tot o, tan senzill com això, se li puga dir país al país sense que siga un acte de resistència.
En realitat, però, tots sabem que la mateixa AVL és un acte de resistència. La darrera institució normal de país normal i que per això l’odien tant. I és que com s’explica que a la inauguració de l’any acadèmic participe una ministra espanyola i cap representant del govern o les Corts valencianes? Imagineu –de nou- un acte així de la RAE sense cap representació del govern espanyol?
«Des de l’AVL no entrarem en estratègies de desgast que ens allunyen de la nostra funció», denunciava Verònica Cantó, presidenta de la institució. Com deia Bertolt Brecht, són mals temps aquells en què cal lluitar per allò obvi.
Vicent Pitarch i Zoo
I allò obvi, ahir a Sant Miquel dels Reis no era altra cosa que «el valencià té futur». Una afirmació tan òbvia que no hauria de fer falta dir-la i, en canvi, cal repetir-la davant d’unes institucions valencianes que han fet de l’agressió i l’insult al valencià la seua raó de ser.
Però que té futur ho demostra que un fill de família castellanoparlant, que va aprendre valencià als deu anys gràcies a l’escola, hui decidisca fer la seua carrera artística i professional en valencià, i amb les seues cançons omplir estadis, no soles de nord a sud del país, sinó també a l’estranger.
I és que també resulta obvi que un grup de música com Zoo mereixa un reconeixement. O un activista cultural com Vicent Pitarch, que va arriscar la pell contra la dictadura i per diginificar la nostra llengua.
Que aquest hauria de ser l’Alta Distinció de la Generalitat? (però en canvi l’atorgaren a una terraplanista lingüística), també, però com déiem, no vivim en un país normal i l’AVL ha de fer el paper institucional quan la resta dimiteixen. I són, precisament aquests motius pels quals odien l’AVL.
Com va recordar la ministra espanyola de Ciència, Diana Morant en la clausura de l’acte, «protegir el valencià és una decisió política i promoure el negacionisme lingüístic, també».
