Malgrat que a voltes pot semblar que les teories anarquistes han estat definitivament descartades i soterrades en el bagul de la història, l’estudi d’aquell moviment, especialment prolífic als Països Catalans, fa descobrir que moltes de les qüestions que hui estan plenament socialitzades i normalitzades tenen aquell moviment com un dels seus principals orígens. Un exemple, i no menor serien les qüestions relacionades amb l’alliberament sexual, les relacions sexoafectives saludables, l’educació sexual i la prevenció de malalties venèries i embarassos no desitjats.
Aquests són els temes que es discutien en col·lectius com l’Associació d’Idealistes Pràctics, les Joventuts Llibertàries de València a més de l’Organització Sanitària Obrera, on milità Fèlix Martí Ibàñez, un metge anarquista valencià, membre de la CNT i probablement la FAI i que col·laborà amb nombroses publicacions llibertàries, com Higia, Solidaridad Obrera o la revista valenciana Estudios, on s’encarregava del consultori psíquico-sexual.
Nascut a Cartagena el 25 de desembre del 1911, on el seu pare –el pedagog Fèlix Martí Alpera- tractava de reformar el caòtic i desastrós sistema educatiu espanyol. Malgrat la prolífica carrera i obra del seu pare –més de 500 libres!-, aquest no va ser el familiar més famós i treballadors del petit Fèlix. Un oncle seu va aconseguir gran predicament com a periodista, editor, escriptor i polític: Vicente Blasco Ibáñez.
Però tornant al nostre protagonista, Fèlix Martí fill va estudiar medicina a Barcelona i s’hi va llicenciar en soles 19 anys. Es va doctorar amb una tesi sobre la història de la psicologia i la fisiologia dels místics de l’Índia, una comparació de les filosofies oriental i occidental, on les diferents aproximacions a la sexualitat hi era ben present.
A partir del 1934 obri una consulta com a psicòleg a Barcelona especialitzada en qüestions sexuals. L’eugenèsia, l’higienisme, els mètodes anticonceptius i la salut sexual eren els seus temes principals, encara que el seu camp d’acció, tant com a metge com a pensador va ser molt més vast, i anaven des de la història de la Medicina i la salut pública fins a la Filosofia i la Història de l’art.
En aquella època –anys 30- escriu articles com «La revolució sexual» on defensa que «la imposició de l’Estat, de la mateixa manera que no va ser capaç d’acabar amb el desig d’alliberament sexual que molts van albergar, no podrà retorçar el destí sexual d’aquells que viuen les seves vides d’amor de manera plaent encara que envoltats per la hipocresia dominant…».
Amb l’esclat de la guerra se suma a l’esforç en defensa de la república, primer com a responsable de sanitat de la Columna Durruti i després com a director de Salut Pública i Serveis Socials de la Generalitat de Catalunya i, finalment, sotssecretari de Sanitat de la República espanyola, quan el ministeri de Sanitat estava dirigit per la dirigent anarquista Federica Montseny. Des d’allí va ser l’autor del revolucionari projecte de llei de regulació de l’avortament, una mesura que el govern republicà mai s’atreví a aprovar. També va reformular els tractaments psiquiàtrics i va dissenyar innovadores campanyes de salut pública i prevenció de malalties venèries –els primers centres d’educació sexual per a joves- i infeccioses comunes a l’època com la lepra, tuberculosi o tracoma. Va ajudar l’organització Mujeres Libres a posar en marxa el seu programa «d’alliberatoris de la prostitució» per tal de facilitar un canvi de vida per aquelles treballadores sexuals que ho desitjaren.
Exili als EUA i èxit internacional
Ferit al cap i en un braç a la batalla de l’Ebre, ja acabada la guerra aconseguí arribar als EUA. Allí fundà la revista i editorial MD, una de les revistes més populars i prestigioses del camp mèdic. MD es va caracteritzar pel seu disseny innovador pel seu contingut ininterromput, les imatges sense subtítols o el paper secundari atorgat a la publicitat. També els continguts, una barreja de temes mèdics, culturals i filosòfics, van ser trencadors. La revista arribà a tenir cinc edicions: EUA, Canadà, Sud-est asiàtic, Austràlia i Amèrica Llatina. Aquesta darrera es convertí especialment en un maldecap per a la diplomàcia franquista, que intentava establir llaços amb les elits intel·lectuals llatinoamericanes.
Encara que les revistes i llibres escrits o editats per Martí tractaven temes mèdics de tot tipus, sempre van tenir molt de pes les qüestions relacionades amb la psiquiatria i la sexualitat. Les seues tesis sobre alliberament de la dona, sexualitat i plaer femení –temes totalment trencadors a l’època- han estat citades profusament en la literatura mèdica anglosaxona.
De fet, el seu pes en la cultura mèdica en el món angloparlant és molt major que al nostre país, on és pràcticament desconegut. Cap del Departament d’Història de la Medicina del Col·legi de Metges de Nova York, va ser membre honorari de nombroses entitats històriques, literàries i mèdiques europees i americanes i quan va morir, el 24 de maig del 1972, el The New York Times li va dedicar un obituari on destacà les seues contribucions en «psicologia, història de la medicina, art i literatura».
