Per explicar aquesta història ens hem de remuntar a l’últim terç del segle XIX, quan Vicente Ballester Fandos s’instal·la a Poble Nou del Mar, actual Cabanyal (València), provinent de Mascarell, un xicotet nucli pertanyent a Nules (Plana Baixa). Vicente és fill de llauradors sense terra, va quedar-se orfe als deu anys i ha emigrat a la ciutat per veure si pot millorar la seua sort. Primer aprén l’ofici de barber i, després, mentre treballa tallant cabells i afaitant barbes, estudia magisteri, en un viatge que, curiosament, i quasi un segle més tard faria la protagonista de la setmana passada, Empar Granell. El resultat final serà que crearà la seua pròpia escola, primer amb uns pocs alumnes al seu mateix domicili, però amb el temps es convertirà en un dels centres més importants del barri, amb més de 400 alumnes, i ell un dels mestres més estimats, conegut per tothom com el “Mestre Vicentico”.
Vicente, però, no només treballa, sinó que també té temps per altres coses, si tenim en compte que va tindre 17 fills -dels quals en sobreviurien 13. I és un d’aquests fills el nostre protagonista de hui: José Ballester Gozalbo, el segons de tota la xicalla, nascut l’1 de març del 1893.
Però ens entretindrem encara un segon amb el “Mestre Vicentico”, perquè és important. Els seus mètodes pedagògics estan allunyats -o com a mínim complementen- la memorització i la vara, i donen molta importància a les activitats a l’aire lliure, gaudir de la platja i l’esport.
Precisament són exalumnes de Vicente els qui el 1907 creen el Foot-ball Club Cabañal, un dels primers equips d’aquest esport de València i, potser encara més important, el primer de caràcter popular, amb forta presència marinera i pescadora i allunyat dels “sportsmen” aristocràtics del centre de la ciutat que uns anys abans havien creat el Foot-ball Club Valencia -no confondre amb l’actual València CF, que no veuria la llum fins força anys més tard.
Després d’una crisi, el Cabañal es refunda amb un nou nom: el Levante Foot-ball Club. Entre els seus components i com a primer president hi haurà el nostre protagonista, que comptava amb només 16 anys d’edat.
Família de mestres
A més de pegar-li puntades de peu al baló, el jove José, o “Pepet”, com seria conegut al llarg de la seua vida, ha de pensar en el futur. Llavors, açò del futbol professional ni s’olorava. Seguint la tradició familiar recent estrenada, estudiarà magisteri. En total serien onze els germans que optarien per aquesta professió. Pepet, però, compagina aquests estudis amb els de Dret a la Universitat de València, i als 25 anys ja té la doble titulació.
El 1918 és destinat a Sòria, el que aprofita per fer habituals escapades a Madrid, on es fa soci de l’Ateneo i comença a participar-hi regularment, sobretot encarregant-se de les conferències sobre pedagogia. Uns anys després l’envien a Segovia, on coincidirà amb el poeta Antonio Machado, amb qui es farien molt amics malgrat els gairebé vint anys d’edat que els separaven.
En tancar l’Escola Normal de Segovia es queda temporalment sense faena fins que el 1926 és destinat a Toledo. La dictadura de Primo de Rivera començava a ser cada cop més contestada i una generació de joves es polititzava.
Aquest va ser el cas del nostre protagonista, que als pocs mesos d’arribar a la capital castellana es dona d’alta al Col·legi d’Advocats de Madrid i comença a prestar serveis jurídics als treballadors a través de la Casa del Pueblo. En aquell moment, només tres advocats s’atrevien a fer aquesta faena en un ambient dominat pel caciquisme i la repressió més crua a les reivindicacions laborals.
La implicació política de Ballester continua creixent i el 1929 participa en la fundació del Partit Republicà Radical Socialista, una escissió per l’esquerra dels Radicals d’Alejandro Lerroux, que cada volta giren més a la dreta.
La seua implicació en la lluita contra la dictadura és cada volta més profunda i perillosa. Ja a les acaballes, els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández intenten una insurrecció militar a Jaca que acabe amb la dictadura i proclame la República. L’aixecament fracassa i els dos capitans són afusellats, però el cotxe amb què va viatjar a Jaca la delegació del Comité Revolucionari per coordinar-se amb els militars és propietat de Ballester, que és investigat per la policia.
La cosa no va a més, entre altres coses, perquè uns mesos més tard, la dictadura fa aigües i es convoquen les primeres eleccions municipals. “Pepet” s’hi presenta dins la Conjunció Republicano-Socialista que arrasa amb dos terços dels regidors. La victòria de les forces republicanes a totes les grans ciutats precipita la fugida d’Alfons XIII i finalment la proclamació de la tan esperada República.
Els anys de la República, home per a tot
Així, Ballester és elegit primer alcalde republicà de Toledo, càrrec, però, que ocuparia només sis mesos, ja que dimitirà per formar part de les Corts Constituents que han de redactar la nova constitució però, sobretot, impulsar les Missions Pedagògiques, el gran projecte del nou govern per tal de portar l’educació a tots els racons de l’estat i acabar amb l’analfabetisme.
Són anys intensos i frenètics per al nostre protagonista. A més de la seua activitat política com a diputat, el càrrec del ministeri d’Instrucció Pública i la seua faena com a mestre, manté el seu despatx d’advocats, forma part de la Junta de l’Ateneo de Madrid, publica diverses obres sobre pedagogia –La escuela única, Historia de la Pedagogía, Colaboración de los maestros en la orientación profesional o La serpiente y el león, aquest darrer sobre l’experiència de les Missions Pedagògiques- i fins i tot funda i dirigeix el seu propi diari: La Lucha de Toledo.
I encara, el 1934, passa un temps a la presó acusat de participar en l’intent de sublevació de l’esquerra que a Astúries i Catalunya seria coneguda com els Fets d’Octubre.
Durant aquests anys, a més, es casa amb qui serà la seua companya de vida, Teresa Molins Gausach, i també s’afiliarà a la maçoneria, organització en què arribaria a assolir el Grau 33 i el càrrec de Sobirà Gran Inspector General.
Amb la victòria del Front Popular, Ballester torna al govern, primer com a director general d’Ensenyament Primari i, amb l’esclat de la guerra, president-comandant del Comité de Milícies Populars de Madrid a proposta d’Izquierda Republicana, partit on militava després de la seua fusió amb els Radical Socialistes.
El febrer del 1937 torna a recuperar la seua faceta de jurista quan és nomenat Fiscal Militar de l’Auditoria de València i el 9 de novembre, assessor jurídic de la Comandància Militar de Catalunya, amb la categoria de Major del Cos Jurídicomilitar. I encara exerciria com a assessor jurídic de la Presidència del Consell de Ministres.
Assot de Franco des de l’exili
Amb la derrota de la República, el nostre protagonista no deixaria la seua activitat política.
Condemnat a 30 anys de presó en rebel·lia pel Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme instaurat per Franco per perseguir els lleials a la República -i per on havien passat també altres protagonistes d’aquesta sèrie com Maria Hervàs, Alberto Carsi o Vicenta Rosa-Ferreres– Ballester no deixaria de treballar incansablement per a la restitució de la democràcia. El seu propi germà Víctor seria condemnat a mort pel delicte de fundar una escola per als xiquets afectats per la guerra, encara que finalment es commutaria per cadena perpètua.
Sotssecretari d’Estat en el Govern de la República en l’exili, vicepresident de la Lliga Espanyola de l’Ensenyament, directiu de l’Ateneu Iberoamericà de París, president d’Izquierda Republicana i de la Lliga Espanyola de Drets Humans, denunciaria davant l’ONU els intents de normalitzar les relacions internacional amb el règim feixista, criticant la posició complaent del Govern dels EUA i després escrivint una carta personal a Charles de Gaulle quan França va començar a transitar pel mateix camí.
A més, aconseguiria cert estatus a França, on treballaria com a assessor dels serveis estrangers de l’Assemblea Nacional Francesa i també com a director científic a l’editorial Aristides Quillet.
Finalment, moriria a París el 25 de juliol del 1970 i seria soterrat juntament amb Teresa Molins, qui traspassaria només tres mesos després, al municipi de Villiers-Adam juntament amb una bandera republicana, una senyera i un grapat de terra del Cabanyal. El qui seria més tard president francés, François Mitterrand, enviaria una nota de condol, demostrant la rellevància que Ballester havia arribat a tindre en l’exili. La seua última voluntat va ser poder tornar al Cabanyal, una volta acabada la dictadura, per poder descansar per sempre al seu estimat barri.
El retorn
José Ballester i Teresa Molins serien oblidats, esborrada la seua memòria per l’implacable règim feixista, i fins i tot el Llevant eliminaria el seu nom del llistat de presidents del club.
Fins al 2009. Llavors una investigació, en motiu del centenari del club, de Felip Bens i José Luis García Nieves recuperaria el nom de José Ballester com a fundador i legítim primer president del club granota.
Encara haurien de passar uns anys per tal que es començara a organitzar un moviment per tal de fer realitat l’última voluntat del Pepet. Uns professors de l’IES Ballester Gozalvo del barri de Torrefiel a València van començar a reivindicar la seua figura i fins i tot van compondre una cançó que cantava el cor escolar:
“Coneguem a Ballester / professor, advocat, pedagog i periodista / va ser el 1909, / quan va fundar el Llevant […] a l’exili Ballester / A la França va fugir quan no teníem democràcia / desitjava retornar i encara descansa allà! / Atenció, personal, que açò ho hem d’arreglar!”
Finalment el Llevant se sumaria als esforços per localitzar els descendents -Pepet i Teresa no van tindre fills, així que van haver de ser nebots- per tal d’aconseguir els permisos necessaris per exhumar els cossos, mentre la Diputació de València -amb l’únic vot en contra de Vox- va subvencionar l’operació.
Finalment, l’agost del 2025, 55 anys després de la seua mort, el Llevant es reconciliaria amb la seua pròpia història i homenatjaria com pertoca el seu fundador mentre Pepet i Teresa veien complert el seu somni de descansar finalment al Cabanyal.
