El País Valencià és el que és i, potser per això, mai ens podem desfer de cert aire surrealista i desmesurat, com si amb una simple història d’empresari d’èxit fet a si mateix no en tinguérem prou i haguérem d’afegir-li segrestos misteriosos, novel·les romàntiques fracassades, monumentals desastres i, òbviament, moltes taronges.
Aquesta és la història de Josep Maria Pascual i Pascual, nascut a Pego (Marina Alta) el 16 de novembre de 1928, tercer fill –dels quatre que tindrien- de Ferran i Dolors, una família més aviat modesta –de mitja capeta, que en deien al poble- dedicats al comerç del cítric. Al poble eren coneguts com “els randeros”, ja que els dies de mercat, davant de la casa familiar s’hi posava un venedor de randes.
De menut va ser un xiquet força malaltís, tímid i apocat que no denotava la gran ambició que li corria per dins.
Aquesta ambició, de fet, era el que més li emprenyava del pare, de qui considerava que no havia fet prou per triomfar a la vida. El seu ídol era Antoni Mayans, exportador de taronges de Gandia que a la dècada del 1920 havia fet una gran fortuna començant del no-res.
Potser, el fet que la família del seu primer amor, una “família bé” de la comarca, el rebutjara per no estar a l’alçada també hi va influir.
En la seua fal·lera per seguir els mateixos passos, Josep Maria, amb sols 19 anys, pren dues iniciatives. La primera, escriu un projecte titulat “Cómo triunfar como exportador de naranjas en cinco años” i per començar a posar-lo en pràctica lloga un magatzem al carrer al carrer de Sant Miquel de Pego, juntament amb els seus germans Vicent i Antoni, de 24 i 14 anys, respectivament.
El nostre protagonista es dedica a estudiar comerç i idiomes. L’objectiu: Europa. El 1949, gràcies a un crèdit de 300.000 pessetes al Banco Español de Crédito es llancen a l’aventura amb un invent que, per senzill, resulta imbatible: la malla de taronges d’un quilo. Aquest sistema d’envasat els dona un avantatge competitiu amb els seus competidors, ja que facilita molt tota la part logística comercial i encaixa perfectament amb el nou model de venda al detall que triomfa a Europa: els supermercats.
En els propers anys, Josep Maria compleix amb escreix els seus somnis. Pascual Hermanos es converteix en el principal exportador, primer de taronges i després de tot tipus de fruita i hortalisses. Arribarien a controlar el 30% del comerç d’encisams, per posar un exemple. Els seus camps s’estenen de nord a sud del país –d’Almenara (Plana Baixa) a Agost (Alacantí)- i molt més enllà: Múrcia, Almeria o Huelva. Són els amos totals i decideixen a quin preu paguen el producte, encara que amb els llauradors corre la brama que “si et compren els Pascual, sempre cobres”.
Amb els treballadors dels magatzems, la cosa ja és més complicada. La conflictivitat laboral –sobretot a partir del 1970- planeja cada any quan toca negociar els sous per a iniciar la campanya de recol·lecció de cítrics. Molts treballadors denuncien –segons recull un reportatge d’El Temps del 1987- que “viuen amenaçats psicològicament, tenen por a perdre la faena, i això explica que no protesten si se’ls denega algun dret, com per exemple el temps necessari per a anar a votar, cosa que va passar en les darreres eleccions municipals”. L’amenaça de vaga està sempre sobre la taula malgrat les dificultats que comporta en els pobles menuts.
El Capità Moro de Pego
A mitjans de la dècada del 1980, Hermanos Pascual arriba al seu apogeu. Aglutina 34 empreses que sumen 12.000 treballadors i factura 40.000 milions de pessetes del moment. També han diversificat els objectius: mineria, piscifactories, fàbriques d’envasos, conserves, carretons elevadors o, fins i tot, helicòpters. De fet, els nostre protagonista és el primer ciutadà espanyol en posseir un helicòpter privat.
I el seu dispendi no s’acaba ací. A més de València –on té una finca a Torrent i un pis al carrer del Cronista Carreres- té també pisos a Londres, París i Mònaco.
El seu amor per les arts el demostra produint diferents pel·lícules –totes fracassos comercials- de les quals fins i tot en compon la banda sonora. El piano és la seua veritable passió, encara que també pinta i escriu una novel·la, “La Isla Perdida”, de la qual hui no se’n troba cap rastre més enllà de recordar que era “extensa”.
Són els anys de reconeixements i mecenatges. Funda i finança el certamen de pintura Vila de Pego, és fill predilecte de la seua ciutat i “Colós del País Valencià” segons el món faller i “Croix de Commandeur du Mérite et Dévouement”, un homenatge que, sent sincers, sona a medalla comprada a alguna fosca associació.
Es casaria tard, després d’un festeig llarguíssim, però, això sí, amb una pegolina, a qui se li va declarar amb un braçalet de brillants que al poble va causar enrenou. Tindria tres fills –David, Ferran i Josep- a qui portaria a un col·legi de l’Opus i els parlaria castellà, tal com els bons costums de l’ascensor social obligaven.
El principi del final
L’ocàs de Pascual Hermanos en general i Josep Maria en particular té una data molt concreta: 17 de setembre del 1987.
Aquell dia, un dimecres, després de sopar a València amb un grup molt reduït de familiars i amics decideix canviar de plans i quedar-se a dormir al pis de València. Allí, a l’ascensor, l’esperen uns encaputxats que el segresten. Després arriben les peticions de rescat –mil milions de pessetes que es rebaixaran a 300- i les amenaces de mort. Tres dies després, l’empresari és alliberat i es nega a posar denúncia pels fets, per furor de la policia i la Delegació del Govern espanyol, amb qui primer s’havien posat en contacte.
La història del segrest va més enllà del cost econòmic. Els interrogants que envolten el cas i les incongruències i contradiccions de les diferents versions que el mateix Pascual va donant, inclosa una sedació amb cloroform que desafia tota la ciència mèdica, generen tot tipus de teories i conspiracions: des del foc amic a la banda internacional, passant per l’autosegrest.
En aquell moment, a més, Pascual Hermanos estava preparant la seua eixida a borsa, un moviment que seria el principi del final de l’aventura. Vicent i Antoni, els dos germans, baixen del vaixell i el primer que fan es vendre’s les seues participacions. La competència, la multinacional estatunidenca Chiquita Brands entra a l’accionariat i, el mateix Josep Maria, amb por, també se’n desentén a poc a poc, refugiat a Mònaco per por a un nou segrest, i més pendent del piano que dels negocis.
L’obligació de regularitzar els treballadors, el deute generat per les inversions en altres camps i alguns altres esdeveniments més concrets, com alguna mala collita o l’aparició de nous competidors provoquen que el gegant hortofrotícula més gran d’Europa s’afone com un castell de cartes. La suspensió de pagaments arriba el 1995 amb 7.000 milions de deute.
La resta de la seua vida, Josep Maria Pascual viuria sense tornar mai a Pego, fins que el 26 de febrer del 2005, moriria, ja pràcticament oblidat.
