Nascuda a Alacant el 1940, recent acabada la guerra, Cecilia Bartolomé i els seus quatre germans –Francisco, Margarita, Pascual i José Juan- va passar la infància, però, a la llavors colònia espanyola de Guinea Equatorial, on el seu pare, mestre, hi va anar destinat com a inspector d’educació.
Apassionada pel cinema des de menuda, la nostra protagonista va dedicar-se primer al teatre, quan encara xiqueta organitzava obres de teatre a l’Escola Superior Indígena de l’illa de Fernando Poo, actualment Bioko. “En una illa perduda enmig del Golf de Guinea, fer cinema ni tan sols se’m podia passar pel cap”, explica ella mateixa en diferents entrevistes que li han fet.
La seua vida canvià de rumb als 14 anys, quan veié al No-Do un reportatge sobre l’Escola Oficial de Cinema de Madrid i va tindre clar quin era el seu objectiu.
Matricular-se per fer cinema, però no va ser fàcil, va haver d’enganyar els seus pares, fent-los creure que estava estudiant enginyeria i també falsificar els papers per poder entrar als estudis de direcció, ja que no tenia l’edat mínima, però finalment va aconseguir-ho.
L’ambient de l’Escola tampoc era el més fàcil per a una dona, ja que no eren més d’una o dues per curs i, en una situació que recorda la que va viure una altra protagonista, Manuela Ballester, la majoria s’ho deixava al primer o segon any de carrera.
Bartolomé, però, va resistir i, malgrat tenir ja dos fills –que s’enduia als rodatges- va aconseguir fer el treball de final de carrera, un curtmetratge titulat Plan Jack Cero Tres que va ser suspès pel tribunal. La decisió va ser un escàndol i va provocar una revolta entre els estudiants. El tribunal –format entre altres per Luis Garcia Berlanga– va començar a donar excuses, fins que van admetre que aquell era el millor treball presentat, però que “el seu nom se’ls havia passat”.
En compensació li van donar unes setmanes per presentar un nou projecte. D’allí eixiria Margarita y el lobo, una comèdia musical on criticava la situació de la dona del moment i defensava el divorci i el lesbianisme, llavors prohibit, amb un alt nivell d’ironia i sarcasme [i un incís: la protagonista de la pel·lícula es deia igual que la seua germana, Margarita, que s’havia fet monja teresiana]. “Els censors no es creien que allò s’havia fet amb diners de l’estat”, reconeixeria la mateixa Bartolomé anys més tard. De fet, la reacció de la direcció de l’escola a la pel·lícula va ser intentar destruir totes les còpies i fer com si mai haguera existit. Per sort, van fracassar, però Cecilia va entrar de ple a la llista negra de la censura franquista i no va tornar a dirigir cap més pel·lícula fins a la mort del dictador. Per poder viure s’ha de dedicar a la publicitat, faena que compagina amb la militància feminista clandestina i la criança dels tres fills que va tenir amb el director de fotografia José Luis Alcaine, un dels noms més rellevants en aquesta professió en el cinema espanyol.
La censura continua
La Transició va semblar que donava una segona oportunitat a la que era sens dubte una de les millors directores de cinema de l’estat espanyol, no només per la valentia amb què afrontave els temes més polèmics, sinó també pel sentit estètic i els muntatges altament innovadors, connectada amb les avantguardes europees del moment.
El 1978 escriu i dirigeix Vámonos, Bárbara, un remake del Alícia ja no viu aquí de Martin Scorcese però amb un “final millor”, almenys des d’una perspectiva feminista. La pel·lícula, però, seria ràpidament retirada del cinema per la baralla entre la directora i Alfredo Matas, que llavors controlava la distribució del cinema arreu de l’estat pel model lingüístic. Si bé va ser rodada totalment en castellà, la idea original és que fora en bilingüe català i castellà, respectant la procedència de cada personatge.
L’any següent, juntament amb el seu germà José Juan, roden el documental Después de… que té dues parts (No se os puede dejar solos i Atado y bien atado) per tal de donar una visió alternativa a la dels mitjans de comunicació oficial del que passava al carrer en aquells convulsos anys, seguint la tècnica estrenada per Patricio Guzmán a La Batalla de Chile, de donar veu fonamentalment a la ciutadania.
Malgrat que oficialment ja no hi havia una dictadura, el documental patiria també la censura i fins que l’amiga i excompanya d’estudis de Bartolomé, Pilar Miró, no va accedir a la direcció de RTVE, el 1983, no seria emès per televisió.
Després d’açò, la nostra protagonista aconseguiria dirigir molt poques pel·lícules –la més rellevant segurament Lejos de África, basada en la seua experiència adolescent en un règim colonial- en gran mesura per les dificultats de finançament que sovint patien els seus projectes. “Em vaig cansar de batallar una vegada i una altra i xocar amb els mateixos murs”, explicaria anys després. Una situació molt diferent a la que viuria, ja al segle XXI, una altra de les nostres personatges: Avelina Prat.
A partir de la segona dècada del segle XXI seria “redescoberta” i començarien a arribar-li els reconeixments i premis, inclosos la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts del govern espanyol el 2014 i el nomenament com a Acadèmica d’Honor de l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual el 2021.
