Abu-l-Hayyay Ibn Tumlus no és que siga exactament un desconegut –si fins i tot té una estàtua a la seua Alzira natal!- però cal reconèixer que, en general, tota la producció artística i cultural islàmica, un dels moments més esplendorosos de la història valenciana –incloses etapes amb un estat independent- s’acostumen a relegar un poc a la segona divisió.
I certament és injust per a Yússuf ibn Àhmad, més conegut com a Ibn Tumlus, nascut a la llavors anomenada «Illa del Xúquer» en un moment entre el 1150 i el 1165.
Va estudiar filosofia, medicina i jurisprudència amb Averrois –de qui seria el més avantatjat pupil-, disciplines que en aquella època estaven molt unides.
El seu nivell com a metge seria altíssim, i arribaria a ser metge particular del califa de Còrdova, Muhammad an-Nàssir, però és recordat sobretot pels seus treballs com a filòsof, sobretot en el camp de la lògica.
Com a seguidor d’Averrois, la principal figura de l’Aristotelisme medieval, tot apuntava que Ibn Tumlus aprofundiria en l’estudi del filòsof grec, però no. De fet Ibn Tumlus defensa -fa 900 anys!- que ja que els estudiosos s’han ocupat fins a la sacietat de totes les ciències, tant de les pròpies de l’Islam com de les heretades de temps anteriors, ja no hi ha res nou que es puga dir, excepte en dos camps: la metafísica i la lògica. De la primera assegura que seria similar als fonaments de la religió i que pertocarien, per tant, als teòlegs, i per això decideix que la lògica és l’única branca del coneixement on és possible afegir alguna cosa nova.
Per sort, molts altres científics arreu de la història no van fer cas de les explicacions d’Ibn Tumlus, encara que, en realitat, potser tenia algunes motivacions extres per no incidir en gaires reflexions filosòfiques.
A partir del 1145 comença la conquesta d’al-Àndalus per part dels Almohades, una secta integrista musulmana molt més rigorista que els fins llavors governants Almoràvits, i que el 1170 ocuparien València. El 1195, Averrois –malgrat que havia estat metge personal del califa i havia ocupat càrrecs importants amb els Almohades- és considerat un perill per a la religió i expulsat del regne, les seues obres prohibides i cremades públicament davant la mesquita de Còrdova. De fet, tots els llibres de filosofia serien prohibits sense excepció per considerar-los contraris a l’Islam. En aquest context d’opressió i intolerància, és comprensible que Ibn Tumlus optara per dedicar-se a una branca del coneixement «menys arriscada», encara que sense tant de prestigi. Fins i tot es curaria en salut i ja al prefaci del llibre aclareix que «res en la lògica s’oposa a la religió» i evitaria citar Averrois en els seus textos, malgrat que les influències són evidents. Encara que, en un joc potser un poc perillós, s’atreviria a criticar un dels mentors espirituals del moviment almohade, el teòleg persa al-Ghazalí, de qui en va discutir els seus raonaments lògics.
Amb tot, Ibn Tumlus no sols mai va patir persecucions, sinó que fins i tot heretaria el càrrec del seu antic mestre, una volta aquest va ser depurat, i passaria ell a ser metge personal del Califa, càrrec que ocuparia entre el 1199 i el 1213.
Se sap que va ser autor de nombroses obres de diferents temes, incloent gramàtica, medicina o lògica, encara que l’única que soles n’han sobreviscut dues. Un tractat de lògica sense data ni títol i que tan sols es conserva parcialment i per traduccions del francès i el castellà. Anomenat habitualment «Introducció a l’art de la lògica» comenta els diferents aspectes dels huit llibres de l’Òrganon, el sistema amb què Aristòtil va tractar de sistematitzar tots els sistemes lògics.
L’altre llibre d’Ibn Tumlus del qual s’han conservat parts és un comentari al «Cànon de la medicina» del famós metge Avicena.
Finalment, una volta jubilat com a metge del califa, tornaria a la seua Alzira natal, on moriria el 1223.
