Hi ha pobles que, malgrat ser xicotets, acumulen una gran quantitat de fills il·lustres i fets ressenyables, com també hi ha persones amb llargues històries vitals i que després són recordades per un sol fet que, a més, potser és el més dubtós.
Entre els primers casos trobem Aielo de Malferit, que amb només 4.600 habitants és famós sobretot per ser el bressol de Nino Bravo i per una llegenda sobre l’origen de la Coca-cola. Llegenda que ens porta directament al protagonista d’avui: Baptista Aparici Belda, qui seria conegut com a possible inventor de la popular beguda, una anècdota que no sols té alguns problemes sinó que, a més, no fa justícia a un personatge amb molta més història darrere.
Baptista Aparici neix el 24 d’abril de 1857 fill d’una família benestant. Un avantpassat seu havia estat el jurista Pere Aparici, diputat a les Corts de Cadis del 1810.
La seua entrada a la vida pública comença el 1880, quan amb soles 23 anys funda una destil·leria juntament amb els seus amics Enric Ortiz i Ricard Sanz que encara que portaria els cognoms dels tres propietaris, al poble tothom la coneix com «La Botelleria».
A finals del segle XIX coneix una febre per les begudes espirituoses, els anisats i també els xarops, amb alcohol o sense. És una època d’invents, innovacions i constant pugna per un mercat cada volta més exigent. I en aquest ambient, «La Botelleria» d’Aielo de Malferit triomfa amb productes amb noms de fantasia com Placer de Dama, Leche de Vieja, Anís Celestial, Cualquier Cosa o Lágrimas del Contribuyente. I una altra en base de nou de kola i fulles de coca del Perú amb un nom que sonarà: la Kola-Coca.
Els seus productes són cada volta més coneguts, no sols per l’estat espanyol, sinó també arreu de la Mediterrània, Europa i Amèrica. Entre el 1881 i el 1909 guanyen medalles i reconeixements a fires i exposicions de Milà, Roma, Filadèlfia, Barcelona, París, Londres, Alexandria, Chicago, Jerusalem o Alexandria. El 1892 són reconeguts com a «proveïdors de la Casa Reial» i el 1909 guanyen la medalla d’or durant l’Exposició Universal de València que va involucrar un dels nostres personatges anteriors.
La llegenda
És d’aquesta època d’on prové la història que assegura que la fórmula original de la Coca-cola prové d’Aielo de Malferit i que hauria estat copiada pel farmacèutic estatunidenc John S. Pemberton. I és que la Kola-Coca va ser premiada a la fira de Filadèlfia del 1885, mentre que la fórmula de Pemberton no seria patentada a Atlanta fins l’any següent.
Van utilitzar algunes mostres de la beguda valenciana que Aparici havia distribuït per a clonar-la i apropiar-se-la? A favor d’aquesta tesi hi hauria la «gran similitud de sabors» que al·leguen els seus defensors, encara que la versió americana era sense alcohol. En contra, com hem dit, la gran profusió de begudes similars en aquella època, incloses les que contenien nou de kola i extractes de coca. De fet, des de 1861 era molt popular per tot Europa el Vin Mariani, un vi de Bordeus amb extractes de coca que fins i tot el Papa Lleó XIII va acceptar fer-ne publicitat. També els descendents del químic italià Domenic Lorini asseguren que va ser a partir de la venda de la patent de l’Elixir de coca Lorini que va començar a fabricar-se la popular beguda als EUA…
També s’ha explicat que quan la Coca-cola va implantar-se a l’estat espanyol, a partir del 1950, va haver de comprar la patent a «La Botelleria» per poder comercialitzar. En realitat, sols va comprar el nom –per 30.000 pessetes de l’època-, la Kola-Coca, perquè no volia que hi haguera una beguda alcohòlica amb un nom tan similar a la seua. De fet, la Kola-Coca encara es fabrica sota la marca de Nou de Kola, així que podeu tastar-la i decidir si els sabors són tan similars.
En tot cas, el mèrit d’Aparici no era tant la fabricació –pareix que el mag de l’alquímia era Sanz, mentre que Ortiz era el soci capitalista- sinó la comercialització. Els dots de comercial del nostre protagonista van permetre aquells anys d’or de «La Botelleria» i el seu reconeixement arreu del món.
Emprenedor, filantrop i polític
Però «La Botelleria» no va ser l’únic negoci d’Aparici ni tampoc l’únic camp en què va innovar. El 1895, aprofitant el salt d’aigua del barranc de la Barceloneta generat per l’assut funda la Hidroeléctrica Ayelense, que se situa entre les deu primeres infraestructures d’aquest tipus de l’estat espanyol i soles 13 anys després que la primera central hidrolèctrica del món començara a il·luminar Nova York.
El 1897, parteix peres amb Ortiz, i juntament amb Sanz crea una nova destil·leria a Xàtiva, que faria fallida pocs anys després, quan torna a Aielo amb la idea de mantenir-se en el negoci dels licors amb el «Centro Vitícola y Olivícola Ayelense», que amplia el negoci al sector de l’oli.
Les coses, però, han canviat molt. Amb el tombant del segle XX la fil·loxera està arrasant la vinya valenciana i no pareix que hi haja una solució fàcil. Aparici fa ús dels seus contactes a l’estranger, sobretot a Amèrica i importa ceps d’aquell continent, la solució que s’aplicaria a tot Europa per recuperar el cultiu de la vinya. Ara, a la producció de raïm s’hi afegeix la de barbat, els peus del cep que es necessiten per a les noves plantes i que ara, per raons òbvies, cal replantar amb la variant americana per empeltar-la després. I la jugada li ix tan bé que encara hui Aielo és el principal productor de barbat de l’estat espanyol.
El 1913 és escollit alcalde, càrrec que mantindrà fins al 1923, quan serà destituït per la dictadura de Primo de Rivera. Durant el seu mandat es transforma el poble, amb la construcció de les escoles, l’hospital de Beneficència i el cementeri, el dia de l’obertura del qual va morir de forma sobtada el regidor encarregat de les obres, Jacint Ferri, qui d’aquesta manera inauguraria la instal·lació que ell mateix havia projectat.
Molts d’aquests projectes va pagar-los de la seua butxaca o es van fer en terrenys que ell mateix havia cedit al consistori. També es diu que en èpoques que no hi havia feina al camp contractava els peons sense faena per a fer obra pública a càrrec del seu patrimoni.
També fou un enamorat de la cultura valenciana: es va relacionar amb Carles Salvador i la família López Chavarri, entre d’altres, i va portar les festes de Moros i Cristians a Aielo.
Aparici mai es casà ni tingué fills, però sí molts nebots. En concret, 23. 11 de part de la seua germana Salvadora i uns altres 12 de l’altra germana, Magdalena. Retirat gradualment de la vida pública, moriria el 25 de març de 1942, als 85 anys d’edat.
