El 18 de febrer del 1987 va morir Josefina Manresa Marhuenda, l’esposa del poeta oriolà Miguel Hernández, una de les seues principals fonts d’inspiració i curadora de la seua obra
Nascuda a Quesada (Jaén, Andalusia) el 2 de gener del 1916, es va traslladar amb el seu pare, guàrdia civil, afusellat en la Guerra Civil, a Oriola (el Baix Segura), on el 1933 va conéixer el poeta Miguel Hernández. El 9 de març del 1937, en ple conflicte bèl·lic, es van casar i, al cap de pocs dies, el 12 de març, es van traslladar al front de Jaén.
Festejaven des de feia quasi quatre i la il·lusió de Miguel era haver-se casat el mes de gener d’aquest any, com havia promés Josefina, però la contesa, que va començar el juliol del 1936, va ajornar la cerimònia i al final les noces es va celebrar amb menys alegria de la prevista «pel dol de la meua casa i el dolor de la guerra», segons recordava ella anys després en un escrit que es pot consultar entre el llegat digitalitzat del poeta, al costat de fotos de tots dos a Jaén.
També explicava que, atés que «Franco va declarar nuls aquests matrimonis», van haver de «passar per la pena de casar-nos una altra vegada in articulo mortis el 4 de març del 1942», quan Miguel ja no es podia moure del llit a la infermeria del Reformatori d’Adults d’Alacant a causa de la tuberculosi.
Josefina va inspirar la major part dels poemes romàntics del poeta. Estudiosos de la vida i obra del poeta la consideren la seua musa, la seua inspiració per als seus grans poemes, tot i que altres no creuen que això siga així i consideren que en el fons Miguel Hernández escrivia sobre la imatge idealitzada de la seua esposa, no sobre la vertadera, i afirmen que molt dels poemes d’El Rayo que no cesa no estan dedicats a Josefina, sinó a una altra dona.
El 19 de desembre del 1937 va nàixer el seu primer fill, Manuel Ramón, que va morir el 19 d’octubre del 1938. El 4 de gener del 1939 va nàixer el seu segon fill, Manuel Miguel, que va viure fins al 1984.
A la mort del seu marit Josefina va continuar residint a Coix (el Baix Segura) al costat del seu fill, al qual haurà de tirar avant ella sola. El 1950 es va traslladar a Elx (el Baix Vinalopó), emportant-se tot el treball de costura pendent i confeccionant també tot el que les veïnes i amigues de les seues germanes li encarregaven. Alguns amics de Miguel van proporcionar diners a la vídua, i fins i tot més tard un treball per al seu fill a la capital.
Va dedicar la seua vida a preservar el llegat de Miguel Hernández i a vetllar pel record i difusió de la seua obra. Gràcies al seu interés per custodiar l’obra del seu marit, hui podem gaudir de la seua conservació i estudi.
La mateixa Josefina Manresa va escriure i publicar el 1976 sobre el patiment i mort del seu home a la revista Posible: «Así murió mi marido». A més, a «Recuerdos de la viuda de Miguel Hernández», va contar part de la seua vida i la relació amb Miguel, mostrant fragments de cartes i fotografies inèdites fins aleshores.
El 1986, als 70 anys i ja greument malalta de càncer de mama, va ser condecorada amb la Banda d’Isabel la Catòlica. Josefina Manresa va ser sepultada al cementeri d’Alacant, al panteó de fills il·lustres de la ciutat, al costat del seu marit i el seu fill Miguel.
