El 31 de març del 1872 va deixar de publicar-se el Diario Mercantil de València, el periòdic en castellà degà de la ciutat, fundat el 19 de novembre del 1834 per l’impressor Manuel López Gimeno, primer propietari, i els escriptors i sacerdots Pasqual Pérez Rodríguez (València, 1804 – 1868), primer director (durant 11 anys), i Joan Arolas Bonet (Barcelona, 1805 – València, 1849).
El diari va nàixer en plena revolució burgesa i amb una guerra civil iniciada pels problemes en la successió de la corona després de la mort de Ferran VII el setembre del 1833. Llavors, el Cap i casal tenia tres publicacions informatives periòdiques en castellà: el Diario de València, fundat el 1790 per Pascual Marín, el 1834 no havia evolucionat tècnicament i va tancar el 6 de maig del 1835; El Túria, de línia anticarlista, fundat un any abans i òrgan dels moderats, i el Butlletí Oficial de la Província, portaveu de les disposicions polítiques aprovades.
El primer numero constava de 4 plecs, cadascun a tres columnes i imprés als tallers del seu propietari al carrer de Brodadors. El seu editorial va deixar clara la voluntat d’aparent independència política, amb una ferma missió que el diferenciaria d’altres publicacions, l’atenció mercantil i la informació quotidiana de tots els aspectes socials. Hi col·laboraren Vicent Boix, Josep Maria Bonilla i Joan Crisòstom Petit, entre altres.
Entre 1834 i 1843, anys de convulsió política, el Diario Mercantil de València va ser l’únic periòdic valencià que va sobreviure als diferents canvis polítics; va donar suport a l’anunci de desamortització el 1835 i va combatre el carlisme fins que el 1839 es va signar la fi de la guerra en el Consell de Vergara. Va ser notari del desterrament de María Cristina el 1840, la regència d’Espartero, l’alçament d’O’Donnell el 1841 i les diferents rebel·lions contra Espartero el 1843 que van suposar la fi de la seua regència el juliol d’aquell any.
El 1838 i el 1839 va publicar diversos suplements amb treballs en valencià i castellà d’erudició històrica, poesia i narracions d’un caràcter marcadament romàntic.
Durant la dècada moderada (1844 -1854), va aparéixer el primer anunci amb fotografia i els primers fulletons, que van substituir l’anomenat butlletí, en els quals s’arreplegaven fragments d’obres literàries o consells. L’arribada del fulletó el 1844 va implica per al diari la captació d’un públic femení una mica alié fins aleshores a la lectura de periòdics. En aquest mateix any, Pasqual Pérez va cessar la seua activitat com a director i va ser substituït per Rafael Carvajal, que va mantindre un compromís amb el moderantisme governant, no com a fi sinó com a mitjà. El 1851, aquest al seu torn, va haver de deixar el lloc en ser nomenat diputat per Xiva, sent substituït per Pelegrí Garcia Cadena.
El 29 d’abril del 1848, la mort del propietari va deixar com a hereva la seua filla Rosa Pérez Ariño, vídua des de feia 5 anys de Manuel Ibáñez Villalobos i amb 4 fills, tres d’ells de molt curta edat. Davant aquesta situació, Rosa va llogar la impremta a José María Ayoldi Felip i va cedir els drets de publicació i administració del diari a José Rius Benet el 24 de maig de 1849.
Amb l’arribada del bienni progressista (1854 – 1856) el diari es va convertir en portaveu del nou govern, i així ho va reflectir en l’editorial del 13 d’agost del 1854, en el qual va confirmar la línia liberal progressista, donant el seu total suport i justificació al pronunciament.
El 1855, amb l’arribada del telègraf, la figura de l’informador ocasional es va professionalitzar en la figura del corresponsal. En aquests anys el Diario Mercantil de València es consolida com el de més tirada de la ciutat, la qual cosa li permet superar un nou canvi polític. L’agost del 1856, els progressistes ja no estan en el poder i el periòdic ha de tornar a la línia de posició moderada, potenciant la informació mercantil i econòmica de la ciutat i la demarcació.
Aquesta hegemonia es va trencar el 1863 amb les pressions del partit progressista, que després de recompondre’s va pressionar el diari perquè prenguera partit en el nou objectiu, la revolució. El director, Pelegrí Garcia, no va donar suport de manera explícita fins a la revolució de setembre del 1868, quan es va situar clarament al costat d’aquesta i va donar suport als drets individuals. Tres mesos després, el Diario Mercantil de València va mostrar el desengany revolucionari i va veure com a única eixida la creació d’una nova fusió liberal. Aquesta idea d’unió de forces liberals nascuda en el diari es va generalitzar a tota la premsa estatal. Després de les eleccions de gener del 1869, en les quals va guanyar la coalició governamental monàrquic-democràtica, formada per unionistes, progressistes i demòcrates monàrquics, el diari va entrar en una fase de desesperança política.
L’octubre del 1869 València va protagonitzar una revolta republicana federal com a resposta a la decisió del ministre de l’Interior de dissoldre la milícia ciutadana i suspendre les garanties constitucionals. El capità general Rafael Primo de Rivera va bombardejar la ciutat per a sufocar la rebel·lió. Una matança executada per l’exèrcit espanyol que roman hui en un estrany espai entre l’oblit i la referència erudita. A diferència d’altres successos luctuosos, no és evocat amb regularitat. Estrany per la seua dimensió i perquè va marcar a sang i foc la societat valenciana. Per això, durant nou dies, el Diario Mercantil de València va deixar de publicar-se.
El 6 de març del 1870 va morir la propietària, Rosa López, i el contracte d’arrendament de la capçalera del periòdic a José Ríus va quedar en un buit legal que es va solucionar el 23 de juliol, amb la venda del periòdic per part dels hereus de Rosa López a José Rius, segons consta en document de compravenda. En aquest mateix any, va deixar el seu càrrec com a director del diari, Pelegrí Garcia Cadena, que va ser substituït per Enrique Burguete.
L’octubre del 1871 la ruptura del Partit Progressista i el seu posicionament de total desconfiança política, li fa perdre una certa part dels seus lectors, ja que es col·loca enfront del Partit Radical de Zorrilla. Amb aquest ambient, el 1872 va marcar la segona crisi i definitiva del Diario Mercantil de València. Mentre José Rius va forjar la venda del periòdic a Teodor Llorente, director de Las Provincias, la redacció del periòdic prepara la seua resposta. El 30 de març, es va formalitzar la venda i Llorente es va convertir en el propietari. Amb aquest moviment comercial totalment lícit, Las Provincias, un diari que feia costat directament al Partit Constitucional, privava de mitjà d’expressió a altres rivals polítics, eliminava al diari degà i màxim rival comercial, i ampliava considerablement la seua tirada en quedar-se amb els subscriptors.
El 31 de març del 1872, el Diario Mercantil de València publicava l’últim número, moria el diari degà de la ciutat, però amb el que no comptaven Rius i Llorente era que la redacció al complet publicara l’endemà el primer número, des dels tallers de Vicent Daroqui al carrer del Portal de Valldigna, del que seria la seua continuïtat: El Mercantil, que va cessar prompte, i, a partir de l’octubre, un altre de nou, El Mercantil Valenciano, dirigit en els primers temps per Pelegrí Garcia i Vicent Dualde.
Fonts: Paco Gascó Ferrer i Pilar Martínez Olmos, “El Diario Mercantil de València”, Levante-EMV, 2022
