El 15 d’abril del 1885 va deixar de publicar-se, Lo Rat Penat, Periodich Lliterari Quincenal, “redactat per escriptors valencians, catalans i mallorquins“, el primer òrgan oficial de Lo Rat Penat, la “societat d’amadors de les glòries de València i son antic Regne“, fundada la nit del 31 de juliol del 1878 per un grup no massa nombrós d’escriptors i patricis del Cap i casal, al capdavant dels quals hi havia Constantí Llombart, Teodor Llorente i Fèlix Pizcueta, que va ser el seu primer president. La revista va durar pocs mesos, ja que havia eixit al carrer el 15 de desembre del 1884.
Explica Ricard Blasco en un treball de recerca que va obtindre el VI Premi Ramon d’Alòs-Moner, de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), el 1971, que “també en aquesta avinentesa la iniciativa de la nova publicació pertoca a l’entusiasta Constantí Llombart, que en serà el director, i que en aquell moment ja havia estat reconegut com a ‘soci iniciador i fundador amb veu i vot en totes les Juntes’ de l’entitat”.
Antecedents
A més, assenyala que “el periòdic quinzenal fou redactat per gairebé els mateixos col·laboradors del Calendari llemosí i n’hereta l’orientació culturalista i el sentit d’integració nacional palès en les seves pagines”.
El Calendari llemosí, la més antiga de les publicacions titulades Lo Rat Penat, indica Blasco, “és ben anterior a la creació de l’entitat”. El 1874, la Ilibreria de Pasqual Aguilar, del carrer dels Cavallers, ran de la plaça de la Seu, a València, tragué a llum aquest almanac. També era dirigit per Constantí Llombart, “publicat a despeses seves -ajudat per alguns dels seus amics- i ‘compost amb la distingida col·laboració dels més reputats escriptors de València, de Catalunya i de les Illes Balears'”. “Un volum en vuitè de prop de 160 pàgines”, destaca.
La idea, remarca Blasco, “ja tenia precedents a l’àrea lingüística catalana”, ja que Llombart s’inspirava en el Calendari català de Francesc-Pelagi Briz, del qual arreplegava ensems la fórmula de la titulació, la composició del contingut i la idea de la unitat nacional, expressada per una redacció representativa de la pluralitat regional. També la divisa del calendari recordava el lema de l’almanac de Briz”.
Blasco subratlla en el seu estudi: “El que sembla fora de dubte és que el Calendari llemosí fou el germen de la nova societat, opinió sostinguda pel mateix Llombart, que ja ha estat recollida per altres estudiosos del moviment renaixentista. Constants Llombart, el qual comptava ja amb una certa experiència com a editor i redactor de periòdics -bé que polítics i en llengua castellana; mes endavant va fer-los en català, també-, volia dotar la Renaixença d’un instrument d’expressió i d’acció, que vigoritzés la renovada cultura valenciana. A manca d’una institució social, hagué d’acontentar-se de moment amb un almanac. Aquest naixia amb un propòsit clarament modest: la periodicitat anual havia de reduir molt la seva influència. Però era el primer intent seriós fet a València d’editar una revista cultural en llengua pròpia, empresa del tot diferent de les escomeses per Vicent Clèrigues, Josep-Maria Bonilla j Josep Bernal i Baldoví al llarg de la centúria amb llurs periòdics satírics”.
Periodich Lliterari Quincenal
Lo Rat Penat, Periodich Lliterari Quincenal, fou impres a la Unio Tipogràfica, del carrer de Don Ventura, n. 1, de València, “obrador utilitzat durant tota la seva existència”. “Tampoc no canvià de seu la redacció i l’administració, que estaven unides: carrer de la Corona, n. 41, primer pis”, detalla Blasco. “Un anunci, a la darrera pàgina del número inicial, adverteix on es troben els punts de subscripció: a més de l’administració, són assenyalades la consergeria del Rat-Penat, al carrer del Torn de Sant Cristòfor, n. 12, i totes les principals llibreries de València, Catalunya i Illes Balears”, continua.
“Malgrat la seva curta existència -comparable, tanmateix, a la de qualsevulla altra publicació valenciana d’aquella època- i malgrat l’oblit caigut damunt d’ell d’ençà de la seva desaparició, suposa una seriosa experiència cultural dels capdavanters de la Renaixença al País Valencià; modesta i tímida, potser, però no mancada d’orientació, bé que aquesta fos prou primària. Com tantes altres empreses de signe semblant, no tingué el ressò que mereixia ni rebé l’ajuda que li devien tots aquells que, per contra, omplien el teatre Principal les nits dels Jocs Florals, practicants d’una Renaixença superficial, feta de frac i coentor. L’home que feu possible aquesta aventura de les nostres lletres, aquell abrandat Constantí Llombart, no havia de defallir per l’insuccés de la revista, i portà el seu entusiasme envers altres projectes de caire semblant i d’un valencianisme igual, perquè era un home que les adversitats no aconseguien mai d’abatre. Ell mateix ho havia dit a un dels subscriptors del seu periòdic: ‘hi ha que lluitar per a véncer mil obstacles'”, conclou Blasco.
Font: Ricard Blasco, “Lo Rat Penat, Periodich Lliterari Quincenal (1884-1881)“, IEC, 1971
