Ha passat una setmana de la festa de Pentecosta, que enguany ha caigut el 8 de juny. En època foral, era la data en què els valencians renovaven els seus executius de govern, formats a totes les universitats —municipis— pels jurats i el consell. Però, com cada any des de en fa tres-cents vint-i-vuit, la jornada ha passat desapercebuda: cap escó s’ha renovat, ningú ha dimitit i aquells que aspiren a governar continuen fent-ho des d’una capital aliena.
Davant aquesta realitat, sempre queda obrir un Manual de Consells, els llibres d’actes i establiments de València, de quan els valencians es governaven des del carrer Cavallers. Allí s’aixecava la Casa de la Ciutat, en l’actual solar del jardí del Palau de la Generalitat. I, allí mateix, l’any 1412, el Consell General acordà la creació d’un arxiu a l’escrivania “per tenir los tresors, ço és, los patrons de furs, privilegis e provisions reyals de la ciutat, e los libres dels consells e altres de la escrivania”. Custodiar els drets i privilegis de la capital del regne, per tal de regir-lo, era tenir un tresor. N’érem ben conscients els valencians de 1412, i ho hauríem de ser també els de 2025.
Per això, al llegir qualsevol Manual de Consells ens n’adonarem que, a aquestes altures, la nova juraderia ja feia set dies que s’ajustaven les gramalles roges, i, a la capital, gaudien des de dimecres passat d’un consell renovat, que els assessoraria. Parlem-ne hui d’aquell Consell de la ciutat València.
Comencem pel seu origen i l’evolució en una etapa inicial compresa entre 1238 i 1278. En aquesta, seguint la tradició catalanoaragonesa, València adoptà un sistema de presa de decisions sobre el seu regiment assembleari. Amb la promulgació del Costum o Furs en 1238 es creà el consilio proborum hominorum, format pel conjunt de caps de família que ajudarien en les tasques governatives al Cort o Cúria, la primera magistratura urbana. A partir de 1245, amb la creació dels jurats com a executiu de govern, el consell continuaria sent un òrgan consultiu i assessor format per prohoms, veïns amb una reconeguda consideració social.
La diversificació de representació en el Consell es produiria en una segona etapa, que es desenvoluparia entre els anys 1278-1283. Durant aquest període s’integrarien en el consell veïns dels esglaons inferiors de la noblesa (cavallers, generosos i donzells) junt amb membres representants dels oficis o corporacions professionals. Aleshores tots dos grups, cavallers i oficis, gaudiren també d’escons de forma equitativa en l’executiu de govern (els jurats).
No obstant això, la reforma i consolidació estructural del consell es produiria en 1283, en temps de Pere el Gran. Aquest monarca va retornar l’executiu als prohoms ciutadans, tot i que va mantenir els escons destinats a la gent dels oficis i els dels cavallers i generosos en el consell, ja plenament convertit en una àmplia assemblea veïnal.
Aquesta evolucionaria fins a formar un enquadrament asimètric de grups representatius, que a partir del 1363 es trobaven ben definits. Hi havia quaranta-vuit escons reservats als consellers de parròquia, a raó de sis veïns de cadascuna de les dotze circumscripcions en què es dividia la ciutat. Altres escons estaven destinats als consellers d’oficis i mesters, és a dir, a dos representants de cadascun dels oficis (fusters, sabaters, paraires, teixidors, pellers, espasers…), que anaren incrementant-se amb el pas del temps. Si en 1283 existien quinze corporacions en el consell, en 1364 n’eren vint-i-dos i ja en 1516 n’eren quaranta-quatre.
En 1329 es va regular definitivament la integració de sis consellers de cavallers i generosos, representants del dit estament; i, sis consellers d’advocats i juristes, que van perdre els escons assignats després de la revolta de la Unió (1347-1348) en crear un govern paral·lel. A mitjan segle XIV, tot i ser anys convulsos, es produïren avanços fonamentals per al desenvolupament institucional de l’estat valencià. Tot i que els consellers d’advocats i de juristes no recuperarien de forma permanent els escons en l’aplec ciutadà fins a 1422. Aquest mateix any es crearen els consellers jurats vells, quatre seients assumits pels jurats ciutadans que acabaven de finalitzar el seu exercici.
Tots els consellers es renovaven anualment després de fer-ho els jurats, mitjançant un sistema que evolucionà des de designacions directes o indirectes fins al sorteig de redolins prèvia nominació de candidats. El seu funcionament s’adaptava a les necessitats del moment: per a qüestions menors sense conflictes d’interessos, els jurats podien acordar mesures amb alguns consellers en el que es denomina el consell particular; però en assumptes de major transcendència per a la vida urbana o bé que afectaren el regne o a la monarquia es recorria al Consell General.
Aquest era convocat la vespra a la seua celebració pel crida pública —un càrrec inferior— amb so de nafil i donant albarans als consellers. L’assemblea ciutadana era presidida pel justícia civil i acudien els jurats el racional, el síndic, l’escrivà de la ciutat, els advocats, qualsevol magistratura urbana interessada i, a més, estava oberta a qualsevol prohom. Aquest tipus de consell era convocat gairebé setmanalment per oferir una resposta institucional, crear nous impostos o ajuts, debatre assumptes i prendre decisions que podien suposar un conflicte d’interessos entre membres el mateix consell.
Si la falta d’entesa persistia hi havia dues vies de resolució: la primera, la creació de comissions temporals que estudiaren i proposaren solucions o possibles acords, la qual cosa permetia deliberar al marge del consell general; mentre que la segona via era fer una votació per “veus” o bé, secreta, amb faves blanques i negres que, amb un valor assignat, cada conseller dipositava dins una bossa per a ser comptades i prendre una decisió en ferm. Acció d’on prové l’expressió popular “són faves comptades”. Les comissions acabaren sent molt freqüents, tant que la formada pels jurats, els quatre advocats de la ciutat, el racional, el síndic i l’escrivà conforma de facto un consell restringit a finals del segle XIV.
Aquest consell general, que governava la ciutat i el regne, es va perdre amb la Nova Planta, però no el tresor que custodiava el seu arxiu creat en 1412: la consciència dels valencians de regir-se des del centre de la seua ciutat.
Bibliografia
Bernabeu, Sandra, i Narbona, Rafael “Gobierno y sociedad urbana en el reino de Valencia: capital, ciudades y villas (1238-1479)”, En la España Medieval, 46 , 2023, pp. 85-106.
Narbona Vizcaíno, Rafael: Valencia, municipio medieval: poder político y luchas ciudadanas, Valencia, Ajuntament de València, 1995.
Villalonga Vilalba, Ignacio: Los Jurados y el Consejo: Régimen municipal foral valenciano, tesis doctoral (1916), Valencia, ed. Banco de Valencia, 1995.
