Els Encontres a Beniarbeig (la Marina Alta), van oferir la setmana passada la conferència «Feixismes i avantguardes. L’art no és mai neutral», impartida pel crític d’art, investigador i exprofessor de la Universitat Autònoma de Barcelona Joan M. Minguet va acotar tots dos conceptes i va analitzar el conflicte que es va suscitar entre ells al llarg del segle XX.
Joan M. Minguet va ser presentat per l’escriptor Tomàs Llopis, el qual va destacar la tasca del conferenciant com a comissari de diverses exposicions sobre Miró, Dalí, el Manifest Groc, l’Avantguarda o l’ADLAN i el circ Frediani, i també la seua obra escrita, tant pel que fa a la trentena de llibres publicats com a la seua activitat de columnista a Vilaweb.
Minguet va començar la intervenció amb la projecció de diverses imatges de víctimes dels camps de concentració nazis per a afirmar que «som massa displicents a l’hora de qualificar algú de feixista». Les imatges de l’horror, que es van anar coneixent a partir del final de la II Guerra Mundial, no deixen lloc a dubtes sobre la brutalitat intrínseca del feixisme.
El conflicte entre política feixista i avantguarda té un reflex en l’art en la confrontació entre tradició i la modernitat, entesa com una sèrie de moviments que, d’una manera o altra, proven de trencar la tradició segons la qual l’art havia de viure sotmès al poder. En aquest sentit, el conferenciant va assenyalar que pràcticament fins aleshores l’artista es guanyava el sou seguint les indicacions del mecenes que li pagava, així es construïen i es decoraven les esglésies i els palaus. Tanmateix, l’impressionisme va trencar aquesta tendència i va fer guanyar llibertat a l’artista. Per la seua banda, Les senyoretes d’Avinyó de Picasso, amb aquelles cares que recorden les màscares africanes, van trencar definitivament amb la tradició.
Arribats en aquest punt, Minguet es va preguntar: «Van trencar amb la tradició pictòrica, però també amb la tradició política, en què l’artista no era contestatari?» I va exemplificar la resposta citant el poema de Celaya «La poesía es un arma cargada de futuro», que va llegir fins als versos que diuen: «Maldigo la poesía concebida como un lujo / cultural por los neutrales / que lavándose las manos se desentienden y evaden / Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse».
El feixisme espanyol, el més buit
Els feixismes, segons el conferenciant van ser tres: l’alemany, l’italià i l’espanyol. Tots tres van tindre punts en comú, però des del punt de vista cultural l’espanyol va ser el pitjor, el més buit. Els altres, d’una manera o altra, van mantindre iniciatives culturals per tal de justificar alguns postulats de les seues polítiques.
Minguet va tornar a les imatges dels camps de concentració per a comparar-ne l’impacte social del temps en què es van conéixer amb l’actual banalització del tema de la mort als mitjans de comunicació: «S’ensenya els pobres que estan morint, però no el poder que mata», va dir fent al·lusió a la barbàrie de Gaza i comentant el fet que no es va mostrar cap imatge dels morts que van ser víctimes aquell l’11 de setembre a les torres bessones.
La menció de la pel·lícula Nuit et brouillard, d’Alain Resnais, sobre els crims comesos pel III Reich, així com el record de Puig Antich i dels darrers afusellats pel franquisme el setembre del 75, dos mesos abans de la mort del dictador, van permetre qualificar de molt bàrbar el feixisme europeu.
Una coincidència temporal entre l’acabament del tríptic L’esperança del condemnat a mort de Joan Miró i l’execució de Puig Antich va permetre a Minguet interrogar-se sobre els límits de la barbàrie, en al·lusió a les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki, llançades per un estat no feixista, sinó democràtic.
Resposta de l’art a la barbàrie feixista
I quina és la resposta de l’art a la barbàrie? El debat, va explicar Minguet, era si calia ensenyar-la o no. I després de repassar diverses opcions va referir-se a l’art feixista, hitlerià i mussolinià; en ambdós casos es va seguir l’opció d’un retorn al classicisme, a la mediterraneïtat, en certa manera a la reivindicació de la raça ària i a l’error de considerar, seguint Winckelmann, l’art clàssic grec com a monocrom. I també a la consideració de l’art d’avantguarda com a «art degenerat», concepte que també van aplicar a les races.
Finalment, el conferenciant es va referir al cas espanyol i destacà els canvis estructurals operats a partir del 1931, en què es produeix una gran eclosió de publicacions, de producció de disseny, de publicitat, etc. al servei de la República, que va tindre la màxima expressió al Pavelló de la República de París l’any 1937, i es va referir a Picasso com al pintor més detestable per al feixisme; a Miró, per la seua defensa de la República i pel seu retorn a l’Espanya franquista, en contraposició a Picasso; al Guernika i a l’ús polític que se n’ha fet en el postfranquisme, no sempre d’acord amb la voluntat del pintor; a Dalí, a qui va qualificar de gran artista i escriptor, extraordinàriament intel·ligent, que va servir per a rentar la cara al règim, i a Josep Renau, el cartellista de temes polítics, cinematogràfics, publicitaris, etc. i home de gran compromís polític. Hi va haver al·lusions a altres artistes i a l’aportació de les dones, tal com va destacar una de les assistents a l’hora d’un col·loqui tan interessant com extens.
En conclusió, Minguet va afirmar que «el món és paradoxal i l’art és interessant quan l’artista es compromet amb un ideal que ens ajuda a fer un món millor i a fer-nos millors persones».
La següent conferència serà el divendres 22 de març i anirà a càrrec de la professora Margalida Pons: «Escriptura d’experimentació i antagonisme polític».
