Solc començar de matí, quan els carrers estan plens de buit, quan l’ombra és la llum que ennegreix el camí, quan els homes encara no han omplert els seus espais assignats; llavors, isc/entre de/a ma casa i comença el treball.
Els homes, en general, no solen estar quiets molt de temps, es traslladen contínuament de lloc, fet que m’obliga a comptar-los quan estan immòbils, parats. Hi ha un instant de segon al dia (molt difícil de trobar) en el qual tots els éssers del món estan estàtics alhora. En eixe moment tan curt del dia he de comptar-los diàriament. És un treball ardu, però al mateix temps reconfortant i satisfactori. No puc, no he d’entrar/eixir a/de les seues cases, però me les enginye recomptant els rastres, els vestigis que han anant deixant al llarg del dia: un sospir enganxat en una branca d’olivera, una mirada perduda i oblidada en un penya-segat, una petjada fugaç, un moviment insignificant i aleatori que transforma un destí premeditat, una traïció puntual i d’un plegat pensada, un «t’estime» vermell per la mentida, dos suors de plaer, una intuïció que mai s’aconsegueix, una abraçada surant en l’ambient, un gemec d’angoixa, un retret d’incomprensió, una gelosia fètida, una carícia de xiquet, un odi injustificat, un rancor que no mor, una venjança ensopida, un penediment sublim, un caràcter sotmés i un altre opressor, un passat perdut per mancar de present, una rialla sense perquè, un plor per comprendre. Una vegada he acabat, m’aixoplugue en la meua closca/casa i espere l’arribada del dia següent per a començar de nou.
