El Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants del País Valencià (COM) ha denunciat en un comunicat que ha fet públic aquest dilluns en què denuncia que l’actual «bombolla festivalera» es caracteritza per «la concentració empresarial, la massificació i la precarització laboral, el menysteniment de la producció musical autòctona i, en conseqüència, un impacte profundament negatiu en l’ecosistema musical local».
El COM assenyala que «si descomptem el parèntesi forçat de la pandèmia, sembla evident que en els darrers anys vivim una inflació creixent en la programació de macrofestivals de música, que resulta especialment notòria al País Valencià: Arenal Sound, Big Sound, Ciutat Festival, Deleste Festival, Diversity Valencia Festival, Feslloc, Festival de Les Arts, FIB, Iboga Summer, Latin Fest, Love The 90’s, Low Festival, Mediterránea Festival, Medusa Sunbeach, Pirata Beach, Rototom…»
En aquest sentit, l’organització alerta que «el recompte creix cada any i gaudeix de l’estímul actiu i generós de l’Agència Valenciana de Turisme, que sembla desenvolupar tot un pla estratègic adreçat a aquesta mena d’esdeveniments amb la creació de les marques Mediterranew Musix i Mediterranew Fest per “canalitzar experiències de qualitat amb responsabilitats ètiques i professionals, creadores d’ocupació i que fomenten un nou model productiu”». Tanmateix, «malgrat aquesta retòrica institucional que aposta per la seguretat, accessibilitat, innovació i sostenibilitat a través de la nova fórmula de “festival intel·ligent”», a penes hi ha «honroses excepcions –Feslloc, Deleste…–».
Per tant, indica, «mentre s’intenta legislar per facilitar l’organització i el desenvolupament dels macrofestivals, els petits recintes que intenten mantenir una programació estable –bars musicals, associacions culturals, locals alternatius, comissions de festes– es veuen lligats de peus i mans amb ordenances impossibles, burocràcies dissuasives i una inseguretat jurídica paralitzant».
El col·lectiu considera que aquests espais, que són «imprescindibles per garantir la presència de la música en viu durant tot l’any, que programen fora dels dictàmens de la indústria discogràfica, que asseguren l’accés democràtic a la producció musical i que resulten absolutament decisius per al sosteniment del teixit musical del país, no disposen de cap marca que els empare ni de cap agència que vetle per la seua viabilitat i continuïtat». I això suposa que «els grups autòctons que, en un moment crític pel que fa a l’ús social de la llengua, han esdevingut un importantíssim actiu estratègic pel que fa a presència pública del valencià, creació de marca i projecció exterior, es veuen ignorats en la major part de cartells amb la implícita malversació de recursos i pèrdua d’una oportunitat històrica de generar sinergies que tal negligència comporta».
Per això, apunta que «potser convindria començar a traslladar a la pràctica, amb major rigor i autoexigència i després de fer-ne una profunda revisió, els criteris que farceixen els discursos oficials: per exemple, demanant un pla de sostenibilitat realista, unes condicions laborals dignes per a totes les persones implicades en la producció del festival, un cartell definitivament paritari i una presència mínima de grups i intèrprets que s’expressen en la llengua pròpia del país, com a condicions per a optar a un patrocini públic».
Així, «atenent les dimensions inviables que està agafant la bombolla, caldria deixar de sobresubvencionar esdeveniments sense cap valor afegit –algun festival està regalant abonaments a darrera hora per maquillar les xifres d’assistents– i començar a construir la casa pels fonaments».
Per tot això, el Col·lectiu Ovidi Montllor planteja que «la Generalitat hauria de crear una marca pròpia per a la música que es fa al nostre país que permetera aixoplugar i coordinar tot el treball creatiu que es realitza en tots els estils i gèneres musicals». També veu imprescindible «la creació d’un circuit estable de música amb les ajudes institucionals necessàries». Així mateix, reclama «una normativa que facilite la presència de la música en viu durant tot l’any en els petits recintes com els bars musicals, associacions culturals, casals populars, comissions de festes, etc.»
Quant a la proliferació de festivals, fa dues reivindicacions bàsiques: «que siguen paritaris (presència important de dones en el cartell)» i «que hi haja una part significativa de música cantada en valencià».
El COM afirma que «l’ajuda d’institucions públiques només té sentit per donar a conéixer a un públic estranger i de fora del País Valencià la nostra cultura, la nostra música, els nostres músics i músiques, i la nostra llengua. No té cap sentit –més enllà d’una suposada mercantilització del territori– portar grups anglosaxons perquè vinga un públic anglosaxó a veure’ls (i a beure) en les nostres platges, i que se’n tornen sense haver-se assabentat de la cultura i la llengua del lloc d’on han estat. Turistificació i banalització cultural».
Finalment, exigeix que «tots els festivals que reben ajudes públiques de Generalitat, diputacions i ajuntaments complisquen estrictament els criteris de sostenibilitat mediambiental i la reglamentació laboral. Que no s’explote i degrade la nostra terra i que es tracte dignament les persones que hi treballen». «Si no hi ha dones i no es canta en valencià, no és el nostre festival», conclou.
