El castell de Peníscola, refugi del Papa Luna

El castell de Peníscola (el Maestrat), fortalesa d’origen templer ubicada al punt més elevat del penyal sobre el qual s’assenta la localitat homònima, també s’anomena el castell del Papa Luna, ja que el pontífex Benet XIII d’Avinyó (Pero Martines de Luna i Peres de Gotor, nascut a Illueca, Aragó, el 1328) hi va residir des del 1411 fins que va morir el 1423. Tanmateix, no va ser l’únic que va viure entre els seus murs.

L’any 718 Peníscola estava en poder dels musulmans, que van construir una alcassaba, probablement erigida sobre fortificacions anteriors. La fama d’inexpugnable d’aquesta va quedar confirmada amb el fracàs de Jaume I davant dels murs en el setge del 1225. Durant la conquesta de València, el monarca simplement va evitar l’alcàsser, que es va acabar rendint amb un pacte de capitulació el 1233.

El model de fortalesa convent segueix el creat a Terra Santa i difós als països de l’antiga corona d’Aragó per l’orde del Temple, que ja l’havia assajat a Miravet (la Ribera d’Ebre) a mitjan segle XII. El 1294, el mestre de l’orde a la corona d’Aragó, Berenguer de Cardona, va assolir un acord amb Jaume II, pel qual cedia a la corona la vila de Tortosa i el seu terme a canvi d’alguns castells al nord del Regne de València, entre els quals el de Peníscola, amb el seu extens districte (que comprenia Benicarló i Vinaròs). El Temple el va convertir en seu d’una destacada comanda i hi va iniciar immediatament la construcció d’un fortí que substituira l’alcassaba andalusina, aplicant-hi les millors tècniques d’arquitectura militar del moment. El nou castell estava concebut per reforçar les defenses naturals del penyal, d’un alt valor estratègic, dotat d’una deu d’aigua potable i que, a l’època, quan en dies de tempesta la mar envaïa el tómbol, esdevenia una illa. 

El comanador templer de Peníscola, Arnau de Banyuls, amb la implicació directa del mateix Berenguer de Cardona ―prova fefaent de la importància donada pel Temple a la nova adquisició―, va promoure les obres de fortificació, que ja estaven molt avançades quan, el 1307, l’orde fou suprimit i Jaume II va posar els seus béns en mans d’administradors reials.

El 1319, Peníscola i el castell es van incorporar, com totes les possessions dels templers al Regne de València, al nou orde de Montesa, creat el 1317, sota el domini del qual l’obra de la fortalesa va ser pràcticament acabada. Peníscola i el seu terme (amb Benicarló i Vinaròs fins al 1359) constituïen la més important de les comandes de l’orde després de la comanda major, de la qual depenia directament. Al capdavant, hi havia un cavaller, que dirigia una petita guarnició. El 1329, fou fundat al castell de Peníscola el priorat de Sant Jaume de l’orde de Montesa.

Característiques generals

Situat a 64 metres sobre el nivell de la mar, té un perímetre de 230m aproximadament i una alçària mitjana de 20m. D’estil romànic, el castell ha arribat a l’actualitat en perfecte estat de conservació, tot i que se’n va destruir una part durant la guerra del Francés. En conjunt, destaca la sobrietat i solidesa de la construcció, tan característiques de les obres dels templers.

Té una vista única sobre la badia i l’espectacular murada que l’envolta disposa de tres accessos a la fortificació. A l’interior, hi destaquen una impressionant sala gòtica, el pati d’armes i l’església. Com tots els castells, era autosuficient, amb estances destinades a cada activitat. També hi ha la sala del conclave i l’antic Palau Pontifici. 

Curiositats i llegendes

Durant l’estada a Peníscola, Benet XIII va popularitzar una infusió d’herbes medicinals com a fàrmac natural. Es va aplicar durant els segles XV, XVI i XVII com a remei de provada eficàcia per evitar flatositats, mals de cap, tensions produïdes per l’estrés i malalties de ronyó. El preparat d’herbes que prenia el pontífex figura com a Pulveris Papae Benedicti de Luna. La descripció de la seua recepta va ser «magistralment preparada a favor del papa Luna», segons consta documentalment.

El beuratge medieval comporta un record i reconeixement del Papa, una de les figures més universalment conegudes, refugiat a la fortalesa templera de Peníscola quan va ser destituït com a pontífex per no acceptar la corrupció del clergat i declarar la seua renúncia al joc de domini polític. Benet XIII es va recloure així a la ciutat, convertint el castell en palau i biblioteca. El papa Luna hi va compondre durant aquest període el Libro de las consolaciones de la vida humana, considerat com un dels més antics assaigs filosòfics i religiosos escrit en llengua castellana.

A la zona est de la fortificació, a 45 metres sobre el nivell del mar, hi ha una escala que dona directament a la mar, i que s’adapta a les roques del penya-segat, que té més de cent esglaons i una última part tallada a la roca. La tradició i la llegenda atribueixen l’execució d’aquesta escala a Benet XIII, que l’hauria construïda, miraculosament, en una sola nit. Trist i descoratjat per la deslleialtat dels seus va decidir descendir directament fins al mar i, una vegada allí, va estendre el seu mantell pontifici sobre les ones i es va recolzar al seu bàcul; surant, es va traslladar a Roma per a entrevistar-se amb els seus enemics i es va presentar davant el pontífex romà per a exclamar: «El veritable papa soc jo!» Tots aquests fets envolten el castell en una aura de misteri. 

Benet XIII que, sent ja cardenal, havia format una biblioteca important (uns 200 volums), la va augmentar considerablement durant el seu pontificat. D’Avinyó se a va endur pràcticament sencera a Peníscola. N’existeixen diversos catàlegs, a partir dels quals hom pot calcular que en morir, els volums passaven de 1.500.

El Papa Luna va morir el 23 de maig del 1423, als 95 anys, al castell de Peníscola convertit en seu papal des del 1411. La Catedral de Tortosa conserva –almenys des del segle XVIII probablement des del segle XV– una pica baptismal amb la seua heràldica papal.