Era botxí des de sempre, no havia fet una altra cosa en tota la seua vida. Després de molts anys d’ofici, es trobava en el dilema d’abandonar la seua carrera o, vencent un sentiment (un profund sentiment –diria ell–), continuar el seu treball. Era l’únic botxí del país, i per això, alhora que era temut, era admirat i respectat.
Mes la desgràcia va voler que tota la seua posició social perillara i se n’anara en orri pel mal pas donat per un dels seus fills.
Feia poc, un fill seu, l’Enric, havia estat jutjat i sentenciat a mort per un assassinat, i ni més ni menys a ell li encarregaven ajusticiar-lo. La llei no reconeixia, en aquests casos, cap llaç sentimental o familiar que el poguera deslliurar de l’encomanda rebuda dels alts magistrats. L’ordre havia de ser acomplida en data molt pròxima i ja assenyalada. La negació a efectuar l’execució implicava la renúncia immediata al treball, amb deshonor i pèrdua dels drets adquirits durant tot el temps treballat. Molt clar li ho havia dit el seu superior, el qual, també és veritat, comprenia el seu problema, però pel qual no podia –segons les seues paraules– fer absolutament res. Les lleis del país eren bastant estrictes i contundents quant a l’abandó d’un treball d’unes característiques tan especials com el seu, i més si aquest depenia d’un estament estatal, com era el Ministeri de Justícia, que com el seu nom indicava era dels més justos de tots els ministeris que tenia l’Estat.
Diverses vegades havia intentat adduir malaltia, desassossec i, fins i tot, va demanar unes curtes vacances; perquè si bé era veritat que aquest any ja les havia complides, també ho era que havia fet moltes execucions fora de l’horari normal i mai, absolutament mai, eixe treball extra li l’havien pagat.
Àdhuc, desesperat per la proximitat de la data funesta i trista, va optar per elevar una súplica al Gran Prebost General del País, la qual mai, com era natural, fou contestada.
La primera alternativa suposava matar el seu fill, la segona… la segona… no la trobava. Es posara com es posara, deduïa que el seu fill seria escapçat, si no per ell, per algú que prematurament cercaren per a efectuar el seu treball, per la qual cosa amb tota seguretat seria un simple aficionat que amb la seua malaptesa i inexperiència faria patir d’una manera indescriptible el seu fill, mentre que si s’encarregava ell de realitzar-ho ho faria amb gaire amor, i amb l’avantatge que ell sabia el punt exacte on havia de tallar, perquè la mort fora ràpida i indolora.
La segona alternativa suposava negar-se a celebrar l’execució, fet que comportava el seu acomiadament immediat, i, per tant, la pèrdua del suport econòmic per a tota la seua família, la qual, indefectiblement, es veuria obligada a viure de la caritat i probablement en la indigència, i amb seguretat, els seus altres fills foren presa de malalties aterridores que els portarien, sí o sí, a la tomba.
Segur de si mateix, amb una expressió bondadosa en la seua cara, i content per la seua decisió, baixà amb força la destral separant-hi, d’un sol cop, el cap del cos del seu fill.
