El Museu de Belles Arts de València ha inaugurat aquest dijous quatre noves sales a la primera planta de l’edifici claustral en què poden veure obres de grans figures de la segona meitat del segle XIX i la primera del XX com ara Federico de Madrazo, Antonio Gisbert, Francesc Domingo, Ramon Casas, Luis Graner, Emilio Sala o Cecilio Pla, en el cas del retrat, i Aureliano de Beruete, Marià Fortuny, Darío de Regoyos, Santiago Rusiñol, Joaquim Agrassot o Genaro Lahuerta, en el cas del paisatge.
Així, la renovació museològica duta a terme en aquest edifici projectat per l’arquitecte Pérez Castiel el 1683 comença amb el Romanticisme, el primer gran moviment del segle XIX, i culmina amb els inicis de la modernitat als anys 40 i 50 del segle XX. Amb aquestes noves sales, conclou «de moment» la intervenció en la col·lecció permanent d’aquesta època davant «la falta d’espai», encara que podrà haver-hi intervencions puntuals que en milloren la qualitat. Les quatre galeries presenten un desenvolupament cronològic dins de la concepció temàtica, ja que és el segle XIX quan sorgeixen els gèneres.
El retrat
Les últimes dècades del segle XIX els pintors del realisme van mirar sempre cap als grans mestres del retrat com ara Francisco de Goya i, sobretot, Diego Velázquez i van buscar ser «fidels cronistes dels rostres i les ànimes dels seus retratats». Al País Valencià, aquest camí va ser obert per Francesc Domingo Marqués i continuat per pintors com Antonio Cortina, Salvador Martínez Cubells i, sobretot, Emilio Sala Francés, qui va introduir-hi un nivell d’introspecció psicològica d’una sorprenent modernitat.
Al tombant del segle XX, Ignasi Pinazo va ser el més incisiu de tots els retratistes. Amb la seua pinzellada àmplia i segura, Pinazo va dotar els retrats d’una immediatesa inèdita fins aleshores. Joaquim Sorolla va aprendre de l’estil directe de Pinazo i va acostar la seua manera de pintar a la de l’americà John Singer Sargent.
Per part seua, la modernitat artística del segle XX va arribar a la nostra terra de la mà d’artistes com Cecilio Pla, Francisco Pons Arnau o Manuel Benedito. Després del punt mort del modernisme i l’art déco, bona part de la pintura dels anys vint i trenta de la centúria passada es va decantar per un realisme modern que, a partir de la Nova Objectivitat centreeuropea, va retornar la rotunditat a la figuració. Així, pintors com Josep Maria Marqués i Horacio Ferrer de Morgado van practicar una nova monumentalitat clàssica de les formes que va fer de la figuració una opció tan moderna com les avantguardes abstractes.
El paisatge
A mitjan segle XIX, Carlos de Haes va consolidar el realisme en aquest gènere pictòric i el plenairisme com a mitjà d’acostar-se a la naturalesa. A més, durant la segona meitat de la centúria van començar a comercialitzar-se els colors sintètics, que van permetre l’accés a una gamma infinita de tonalitats des del qual s’entén el vibrant paisatgisme d’Antonio Muñoz Degraín.
Aureliano de Beruete va ser el gran geni del paisatge realista huitcentista i va crear escenes vibrants gràcies al seu enorme verisme. El camí del realisme va ser obert a València per Francesc Domingo o Gonzalo Salvá i a Catalunya per Ramón Martí Alsina, que, amb la seua pinzellada precisa, van iniciar un dels períodes més brillants de la història de l’art en aquestes terres.
Marià Fortuny va ser el gran precursor de la renovació que va afectar tots els gèneres en el tombant de segle. D’ell van beure altres genis del paisatge com ara Martín Rico o Francisco Pradilla i, d’alguna manera, el més revolucionari dels paisatgistes de finals del segle XIX, Darío de Regoyos. Després del magisteri de Fortuny, va ser Santiago Rusiñol qui va fer avançar el gènere paisatgístic cap a la modernitat, impregnant la seua obra de l’avantguarda de París i el modernisme de Ramon Casas.
El tractament ordenat del paisatge desplegat per Rusiñol, així com el protagonisme de la llum en els seus llenços, van ser practicats a València per Genaro Palau, Joaquim Agrassot o Cecilio Pla. No obstant això, va ser Sorolla qui va definir el paisatge valencià de principis del segle XX, fent de la llum i de la seua capacitat per a definir i modificar la matèria el tema únic de moltes de les obres.
En les dècades centrals del segle XX, el paisatge d’avantguarda al País Valencià va ser practicat per Genaro Lahuerta o Francisco Lozano amb una sobrietat geomètrica tendent a l’abstracció.
