Entre el romanticisme que els veia com uns Robin Hood mediterranis i la revisió històrica que els presenta com a sanguinaris delinqüents sense atènyer al context, les històries de bandolers sempre han fascinat. I encara que el valencians no siguen tan famosos com els catalans o andalusos, no tenen res a envejar-hi, ni en aventures sonades ni en salvatgisme.
Un dels més famosos de l’època va ser Josep Artús, encara que se’n tenen ben poques dades sobre els seus orígens i primers anys, més enllà que hauria nascut a València el 1618. Les cròniques de l’època el descriuen cm “ros, de bona estatura i a qui li falta una dent”.
Tampoc se sap de quina forma entra al bandolerisme, sols que el primer delicte amb el que es troba involucrat és amb l’assassinat a punyalades del notari Josep Valls, per encàrrec del seu cunyat, Ramon Sans de Llosa, senyor de Montesa, famós a l’època per les seues constants “maleses” i que exemplifica l’estreta relació entre nobles i bandolers, en bona mesura pel grau d’impunitat del que gaudien els nobles gràcies als furs feudals. De fet, encara que aquest assassinat mai va poder esclarir-se judicialment, Sans de Llosa seria decapitat a la presó, en una sentència que seria molt polèmica a l’època per “la manca de garanties” vers el reu. Per la seua condició de noble, òbviament.
Però tornant al nostre protagonista, la següent notícia que en tenim és que forma part de la quadrilla de Lluís Peyró, una de les més temibles del moment. Ja llavors comença a destacar i en poc temps arriba a lloctinent de Peyró, protagonitzant amb ell alguna de les seues primeres fugues que el convertirien en un mite. Poc després d’una massacre a Paterna que ha mobilitzat les autoritats. Peyró i Artús són reconeguts passejant per davant de la catedral de València, però obrint-se pas a trets, els dos bandolers aconsegueixen fugir.
Llavors Artús fa una de les seues jugades típiques: demana l’indult a canvi d’anar a servir els exèrcits reials a Nàpols, on hi ha un estat de semiguerra perpetu i on sempre fan falta braços. Una volta aconseguit el perdó, però, el bandoler escapa d’Itàlia i al cap de poc mesos ja torna a ser per terres valencianes, fent de les seues.
L’1 d’agost del 1663 topen a Aldaia amb una quadrilla rival. La cosa està calenta, ja que poques setmanes abans ja han tingut una primera topada a Torrent, on els de Peyró han aconseguit fer fugir els enemics de forma humiliant. Ara, però, les forces estan més igualades i són enormes: una cinquantena de roders a cada bàndol, en un dels enfrontaments d’aquest tipus més nombrosos registrats. Les autoritats es veuen obligades a intervindre, mobilitzant els soldats i, fins i tot, un canó.
Artús surt, de nou, indemne, però Peyró rep una bala i mor. Ara, el nostre protagonista passarà a ser el cap de la quadrilla.
El bandoler més temible
L’ara coneguda com quadrilla de Josep Artús, es fa ben aviat famosa per tota l’Horta i el Camp del Túria, amb nombrosos assalts i una altra massacre, aquesta a Montcada, que les cròniques de l’època expliquen així:
“Anant Artús, lo cap de la bandolina, ab vint-i-huit hòmens més, tots bandits, encontraren en lo camí de Moncada a dos hòmens a peu, lo hu que es deia tal Guasch, de Nàquera, y lo altre tal Cortina, hòmens molt quiets. Y volent matar al Guasch los bandolers, lo Cortina se abrasà de ell perquè no el matasen, perquè els bandolers eren molt amichs del pare de dit Cortina. Y pensà que per abrasar-se en ell, per no fer-li mal, no matarien a l’altre. Digueren-li que el soltà y que se apartàs. Y no fent-o, els tiraren als dos de caravinades y els mataren allí mateix”
Les autoritats es mobilitzen durant setmanes sense poder trobar-lo. Finalment, el lloctinent del regne, el marqués d’Astorga, autèntic enemic gairebé personal d’Artús, emet una ordre de recerca que inclou la recompensa de 600 lliures i quatre indulta per a qui el delate. La meitat si és un dels seus homes.
Davant el setge i d’una condemna a mort en rebel·lia, els bandolers decideixen fugir a Castella, on els agutzils valencians no hi tenen jurisdicció i al col·laboració entre regnes no és gaire fluïda.
Ben prompte, però decideixen tornar i al gener de 1665 esclata un violent tiroteig on cauen dos dels seus homes, Lluís Navarro “el Perotet” i Alonso Garcia “lo Maligne de Xelva” i el mateix Artús resulta ferit. Malgrat tot, amb l’ajuda d’un clergues, aconsegueix fugir de nou.
Ara, els bandolers es troben a Moya, a l’Aragó, reclutats pel latifundista Matías Domingo, que està enfrontat amb Jaume Castellblanch, senyor de Torrebaja i, al seu torn, també un temible bandoler. Cada banda té desenes d’homes armats i les escaramusses són constants, amb habituals “danys col·laterals”, siga pels tiroteigs, siga perquè els bandolers es fan alimentar i acollir pels vilatans.
La situació és tan dramàtica que les autoritats aragoneses acaben intervenint, i l’exèrcit assetja surant cinc dies la casa de Moya on es refugien Artús i alguns dels seus homes. Finalment incendien la casa i l’assalten, però dins no hi ha rastre dels bandolers. Han fugit, de nou, fent un forat a la paret.
El Regne de València renova la recompensa de 600 lliures i quatre indults per capturar-lo, així que Artús es decideix per un audaç colp de mà. Al gener del 1666 es presenta a València amb els seus homes i –coneixedor dels moviments del marqués d’Astorga-, munta un control a Extramurs de València, entre els ponts de Trinitat i Portal Nou i fa escorcollar tots els cotxes que passen. Ha tingut mala sort, però, ja que aquell dia el Lloctinent del Regne ha anat a visitar l’Arquebisbe i ha canviat la seua ruta habitual. Ara, assabentat de l’atreviment del bandoler munta en còlera i puja la recompensa pel seu cap a 1.200 lliures si està viu i 800 mort.
El marqués d’Astorga també insisteix en demanar la col·laboració dels Regnes d’Aragó i Castella per a capturar-lo, el que permet localitzar-lo a Castellote, a l’Aragó. De nou, Artús aconseguirà fugir, però se n’adona que cada cop està més acorralat i algun moment li fallarà la sort. Així que decideix demanar l’indult a canvi d’enrolar-se amb les tropes reials a Nàpols. Aquesta volta, però, la jugada no li serveix. Malgrat que la Cort sembla disposada a perdonar-lo, la Generalitat s’hi oposa, recordant que no serà la primera volta que fa la jugada:
“ha temps que van aquadrillats, així per la horta de la present ciutat, com per altres ciutats, viles y lochs del present Regne, portant pistoles, caravines, y altres armes prohibides per Reals pragmàtiques, perpetrant molts homicidis y altres delictes enormes y atroços, dels quals bandolers la major part de ells estan condemnats a mort ab diferents reals senténcies, y senyaladament lo dit Joseph Artús, ha causat y causa molt gran inquietut y escandel en la present ciutat y Regne, havent-se señalat per cap de dita quadrilla després de haver faltat a la obligació y promesa que féu de que serviria a sa Magestat en lo Regne de Nàpols per lo temps que se·ls senyalà y abans de acabar aquell sen es tornat en compañía de molts altres de sa parcialitat continuant sa mala vida y perpetrant moltes enormetats”.
Nàpols, punt final?
Finalment, sense que quede clar si està indultat o no, Artús s’embarca a Vinaròs en direcció a Itàlia, acompanyat de 32 bandolers, amb malnoms com Panoy de Llíria, Lo Negre de Borbotó, Lo Papperer de Sagunt, la Bruixa de Castelló de la Plana, Lo Mellado de Llíria o lo Pnachut de Carcaixent.
Ací es perd la pista de Josep Artús. Encara que hi ha notícies que alguns dels seus homes anirien tornat al País Valencià durant els pròxims anys, però no hi ha cap dada que puga confirmar que ell ho va fer. En canvi, pareix que hi ha un Josep Artús mort a Itàlia en una escaramussa el 1684. De ser el mateix, tindria 66 quan encara participava en combats.
