Denis Villeneuve segueix al capdavant d’aquesta segona part del relat Dune, adaptació cinematogràfica de la novel·la de ciència-ficció homònima de Frank Herbert. El realitzador canadenc imprimeix de nou la seva concepció faraònica al projecte i reprèn la història dels clans dels Atreides anorreats presentant uns errants Paul Atreides (Timothée Chalamet) i la seva mare, Lady Jessica (Rebeca Fergusson), en el desert d’Arrakis. Tot i les suspicàcies dels Fremen, Paul i la seua mare aprenen a conviure fins a la seua integració en la societat d’aquests habitants del desert, els quals continuen sabotejant les gegantines recol·lectores d’espècies dels Harkonnen que estan espoliant el planeta Arrakis.
Si la primera part de Dune reposava en el camí de la forja d’un heroi, el paper d’un escollit, la fusta d’un líder, Paul Atreides (Timothée Chalamet), ara s’aprofundeix en el caràcter mític de Paul, envoltat d’una aura progressivament messiànica. Punt en el qual Denis Villeneuve s’apropa més que mai al film-epopeia Lawrence d’Aràbia (1962, David Lean). El caràcter llegendari de Paul es va constituint a través de creences i premonicions dels Fremen, la seua assumpció d’un nom de guerra com Usul Muab’Dib, la seua maduració personal i fets concrets com aprendre a cavalcar els gegantins i mortífers cucs del desert com els experts Fremen o excel·lir en els combats contra els temibles i sanguinaris Harkonnen.
Aquí un Paul deïficat, que desvetlla l’admiració dels Fremen, farà com Lawrence d’Aràbia quan s’encarregava d’agrupar les tribus àrabs en contra de l’imperi otomà. En aquest món arabitzant d’Arraquis, el líder Stilgar (Javier Bardem) encarna d’alguna manera la deriva més fonamentalista dels Fremen. I també les percepcions influents de Lady Jessica, com un oracle, acabaran arrossegant la història indefugiblement cap a una guerra santa contra els Harkonnen, batalla total de la qual s’ocuparà la futura tercera part. Les visions entrevistes que Paul té de la noia Chani (Zendaya) de la tribu dels Fremen en el primer Dune ara es fan realitat més que mai i ambdós convergeixen en una història d’amor romàntic que no pot tapar, però, les progressives desavinences.
Denis Villeneuve excel·leix de nou en aquesta segona part en la seua posada en escena, tant vistosa com virtuosa, encara que els ingredients per fer de Dune. Part 2 una experiència immersiva, una pel·lícula captivadora, una experiència subjugadora, com era la fenomenal primera part, no s’assoleixen. Una segona part que peca de força dispersió, de multiplicació de veus, d’atropellament narratiu. L’aposta per l’èpica i l’espectacularitat ha provocat en aquesta represa bandejar la fisicitat, el caràcter matèric, l’organicisme de la primer part, en favor d’un majors èmfasi en detriment d’aconseguir moments més atmosfèrics. Més pretensiositat i menys elegància.
