Qualsevol visió, el mer fet de sentir m’abstrau tant o més que els teus pensaments, ja que el teu continu raonar no em deixa llibertat per realitzar els meus actes. Sovint perceps les teues sensacions amb les meues facultats, i d’aquesta manera transiten dos raonaments tan potents per un camí tan prim, que l’únic que produeix és un embussament de tres parells de collons.
El teu camí anormal per la meua vida ha fet d’aquesta un paratge abrupte, on els arbres moren en nàixer i naixen en morir. On el sol, sense cremar tot just, calfa la terra humida que generalment mai arriba a estar totalment mullada.
És veritat, també, que moltes voltes, infinitat de voltes, has fallat als meus requeriments, no has estat prest ni encertat a les meues motivacions. Fins i tot, ara mateix, no em deixes que siga suficientment dur amb tu; en part em domines i fas de mi el que vols. Aquestes acusacions ixen, naixen de tu i no de mi. Jo, malauradament, tan sols soc un instrument al teu servei. Doncs bé, em rebel·le!, vull i desitge enfrontar-me a tu amb totes les meues forces (que també són les teues), però no sé com fer-ho, i no vull posar-me a pensar perquè cauria una altra vegada en les teues mans de pensar (que també són les meues).
Sí, és veritat, tens totes les cartes al teu favor, i en aquesta lluita desigual tan sols hi ha un possible guanyador: tu. Encara que pense que el mínim fet de fer-te front és ja un èxit, una victòria, una victòria pírrica, almenys.
Fins ara m’has deixat fer, però sé que en qualsevol moment intervindràs i, amb el teu poderós “poder” sobre mi, em confondràs, emboiraràs el teu mateix do, el de pensar. Emperò, mentre puga, mentre em deixes, continuaré criticant-te, clavant-te paraula a paraula, queixalada a queixalada les meues mortíferes fra… ses, ja que… és… ets… el més despert, intel·ligent, hàbil, generós i caritatiu cervell que he tingut en totes les meues vides.
Nyas coca! Què t’ha paregut…, morrut?!
