Dos vellets, agafats de la mà, sense parlar-se, s’ho deien tot. Fins i tot els retrets que, particularment, ella li feia. El vell, sense que l’afectaren eixes dures paraules mudes, continuava estretament subjecte a ella, mirant l’horitzó, i intentant assolir-lo.
Mai, en un acte tan summament natural, havia vist jo una força tan tremenda. Estic segur que res ni ningú haguera pogut parar-los en la seua marxa tan unida. Sabien que arribat el moment clau aconseguirien desprendre’s l’un de l’altre, i possiblement aleshores podrien observar la seua marxa tal com jo els veia ara.
Perquè tot això passara era imprescindible recórrer sense soltar-se i sense parlar, camins llargs i dificultosos. No tot era caminar i evitar obstacles, havien de saber enganyar-se mútuament, sense soltar-se les mans, units per la desunió. Tan sols un fals moviment per part d’un dels dos i mai més tornarien a repetir les seues vides, a trobar-se una vegada i una altra per sempre. Tot això ho sabia jo, i, fins i tot, m’arrisque a pensar que ells mateixos estaven en possessió del mateix pensament, però també és veritat que mai el traurien a la ment per por que se’ls escapara i el company, atent, aconseguira caçar-lo.
Hui, estic segur que encara per eixos camins, sense terra ni temps, van xafant petjades que altres feren en altres vides.
És possible que jo siga un d’ells i tu, sí, tu, sigues l’altre.
