No hi un acord de si es tracta d’un hàbit, d’un vici, o d’algun gen particular amagat entre els plecs del seu ADN -els científics l’han buscat sense èxit, perquè quan creuen que ja el tenen se’ls escapa àgilment-, allò que empeny els habitants de Desvan a ser tan competitius.
El seu esperit de competició es manifesta per tot arreu. Passejar pels carrers sense pressa és impossible, perquè de seguida et sents contaminat per la seva forma de caminar o, més ben dit, de córrer dissimuladament, sobretot quan es posa verd un semàfor i s’inicien contínues curses que acaben sovint amb accidents fatals.
Aquest anhel competitiu, ben dirigit, podria aportar beneficis al país, i fer-lo líder mundial en creació de riquesa o en invents que facin la vida més fàcil a tothom, però tenen la insana mania de focalitzar-lo en accions inútils. Els metges volen batre el rècord de pacients atesos en una hora, i sovint confonen diagnòstics i tractaments que els malalts, fora de la consulta, s’intercanvien; els paletes no lluiten per posar el màxim de totxanes en un dia, sinó per a veure qui manté més temps les mans dins d’un dipòsit d’aigua gelada.
El govern intenta frenar aquest desfici, i han eliminat les notes numèriques a les escoles, substituïdes per codis de colors o icones d’animals, però ha estat contraproduent; s’han creat grups amb banderes i escuts que competeixen al pati a donar-se cops de cap.
Si voleu millorar el vostre esperit competitiu, visiteu Desvan, però no us hi esteu gaires dies.
