No hi ha res de nou en la decisió que el govern local de Castelló de la Plana, integrat per PP i Vox, que ha adoptat la forma bilingüe per a oficialitzar la toponímia de la ciutat i que ha d’acabar d’aprovar la Generalitat Valenciana governada, com la ciutat referida, també per PP-Vox. Quan María José Catalá va accedir a l’alcaldia de València va anunciar la mateixa mesura que en diferents localitats governades per la dreta i la ultradreta també volen aplicar. Fins i tot la capital de la Catalunya Nord, que era distingida com «Perpinyà la catalana», va ser canviada a «Perpinyà la radiant» quan l’alcaldia va passar a mans de l’ultradretà Louis Aliot, referent del Reagrupament Nacional, el partit que fins fa poc liderava Marine Le Pen.
Aquest diari no pot fer altra cosa que reafirmar-se en el missatge de Plataforma per la Llengua, que s’expressa de manera clara i contundent: «Plataforma per la Llengua, com a entitat membre de Castelló per la Llengua, exigeix a l’Ajuntament de Castelló el manteniment de l’acord per a l’ús oficial del nom “Castelló de la Plana” i que no trenque el consens ja adquirit, com un acte de compromís cívic i fidelitat a la identitat local. L’ús del nom “Castelló de la Plana” és un reflex de la identitat històrica i lingüística valenciana de la ciutat, des de la seua fundació el 1251 pel rei Jaume I. El nom “Castellón” és conseqüència de la repressió i la imposició. En eixe sentit, la recuperació oficial del nom “Castelló de la Plana” fou un acte de normalitat democràtica i cultural. L’oposició a aquest nom és reaccionària i rememora èpoques autoritàries, contràries a la memòria democràtica».
Tant és que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’entitat amb autoritat científica en aquest aspecte, aposte perquè els municipis valencianoparlants preserven el seu topònim exclusivament en la llengua autòctona. També té igual que, tal com ha ocorregut a Castelló de la Plana, experts en la matèria hagen deixat clar que el nom de la ciutat ha de ser en valencià si se segueixen criteris historiogràfics, filològics i acadèmics.
Però davall la màscara d’un bilingüisme que volen presentar com a just i com a harmònic hi ha una realitat de la qual són perfectament conscients els desvalencianitzadors de topònims. I és que si es vol una equitat real entre les llengües no es pot situar en condicions d’igualtat el valencià i el castellà, perquè aquesta segona llengua, hegemònica després de segles d’una imposició que encara continua, està afavorida per un context que l’empenta a créixer i a desplaçar, tant com siga possible, si cal fins la desaparició, la llengua autòctona i pròpia del país.
D’aquesta realitat són totalment conscients els governants que prenen aquestes decisions. I per això les prenen. I si no fora així, per què no s’aplica eixe bilingüisme perfectament harmònic en localitats castellanoparlants del País Valencià, com per exemple Oriola, Xiva o Vilafermosa? La resposta és massa evident, però fora bo recordar-ho sempre perquè ningú no es deixe enganyar.
