Evidentment, aquella casa no tenia per què ser precisament com jo volguera que fos. Ja el seu aspecte exterior denotava una estranya estructura i, decididament, certa tendència al monumentalisme. Això no danyava, en certa manera, el conjunt en el qual se centrava la mansió, però sí la feia ressaltar d’una manera extravagant. La seua visió total (per parts era totalment diferent) oferia un aspecte esgarrifosament normal, tal com era corrent en totes les edificacions de la comarca (això no era obstacle perquè, en especial, tinguera un no sé què que la destacara de les altres), fins i tot em feia pensar si eixa construcció tenia la doble capacitat (i de vegades el triple) d’aspecte, és a dir, tinguera la possibilitat d’alterar la seua fesomia segons aquell que la mirara. Aquest raonament em va produir una satisfacció insana, comparable només al furt per caprici.
S’arribava per un camí mitjanament pedregós, fet que implicava una incomoditat al caminar. Tanmateix, i afortunadament, eren pedres planes (còdols) que conformaven un ferm bastant transitable, encara que, tal volta, no havies de menysprear la possibilitat de trontollar i, per consegüent, perillar el teu equilibri i colpejar-te, si així fora, contundentment en el dur i irregular sòl.
L’ambient natural que envoltava el casalot, li atorgava un aire bucòlic tremendament atraient. Predisposava, l’entorn, segons el pensament que niava en el subjecte que tal estampa contemplava; de vegades a una alegria relativament moderada (tampoc era qüestió de llançar les campanes al vol), la mansió adquiria una visió afable i atractiva, en altres, la tristor o malenconia de l’observador li mostrava un castell envoltat de voltors i núvols negres. Fet i fet, la residència oferia, des de plans distints i situacions anímiques diferents, diverses peculiaritats (el que no volia dir que des d’un punt concret corresponia una visió determinada, era quelcom força més complex d’explicar). Totes aquestes visions eren gairebé influents en l’anàlisi últim de la casa. Això, pensava jo, no havia de condicionar la meua entrada a la finca, ja que seria ingenu per la meua part tractar d’anul·lar la visita, tan llargament preparada, per uns pensaments que encara no tenia la certesa de si podrien ser presos seriosament. I, per altra banda, tampoc tenia la seguretat que el que estava veient, i per tant assimilant per a formar-me un criteri, fora cert. Cabia la possibilitat que una vegada em decidira i intentara entrar en eixe edifici tan sumptuós, aquest, com per art de màgia, desapareguera; i això no seria la primera vegada que passara per aquells paratges tan singulars. Tots els habitants del lloc en qüestió sabien que aquests tipus de cases i els fenòmens que duien incorporats, abundaven per tota la comarca, encara que, és clar que el costum els obligava, inconscientment, a no preocupar-se massa d’aquesta mena de relats.
Doncs bé, una vegada decidit a endinsar-me en l’interior, avancí i aviat vaig estar davant de l’entrada, i fon on vaig tindre la primera premonició, on immediatament vaig saber el que veuria en el seu interior. Per molt que degenerara el seu interior en relació a l’aspecte tan summament extraordinari de l’entrada, mai podria sentir-m’hi defraudat. Tanmateix, allò era tan raonablement corrent i vulgar, que vaig tindre por de no poder resistir la bellesa senzilla i plana que, amb seguretat, m’oferiria tot allò que albergaven les seues parets (d’això, precisament, era d’allò que fugien desaforadament tots els habitants de la zona; els aterria tot aquest hipotètic espectacle quasi ximple).
Truquí distretament (encara que al meu interior estava totalment atent a qualsevol moviment propi o estrany) i, de seguida, la porta es tancà bruscament (perquè estava, oblidí dir-ho, oberta quan vaig soltar la balda dues vegades, picaporta que tan sols existia a la meua ment). Llavors, tranquil·lament, vaig poder entrar, ja que era evident que quan es trobava franca l’entrada, era quan, per molt que ho haguera intentat, no hauria pogut accedir-hi. Aquesta circumstància era connatural en una casa tan esotèrica com la que m’envoltava en eixa estona. Una vegada al vestíbul observí que res havia canviat des de l’última visita que li vaig fer, tanmateix res em resultava familiar ni repulsiu (condició aquesta que agraïa molt, perquè soc de caire accentuadament sensible i impressionable), el que, per altra banda, tampoc importava, encara que tal volta aquesta actitud meua molestara superficialment a la seua dignitat (la de la casa, s’entén), però bé sabia ella (i si no fora així, jo mateix li ho diria) que no era eixa la meua intenció, clar està.
Tal com deia, el rebedor constava d’una gran sala però horriblement menuda per a persones de grandària regular, o siga, com la meua, fet que comportava una terrible incomoditat, així com un acoblament difícil de superar, almenys en uns moments d’agitació propis per la novetat que representava allò tan desconegut com afamat. Era ofensivament estret i baix de sostre, encara que, això sí, era allargat fins a l’eternitat; tot allò m’impedia transitar-hi amb folgança suficient com per a poder admirar els diversos detalls que, afortunadament, posseïa. La perspectiva que podia obtindre era tan poc encertada que donaven vertaderes nàusees tan sols de pensar-ho. Era evident que amb tan poc espai trepitjable no podia calibrar amb objectivitat el seu valor (fora aquest material, històric o sentimental). Per altra banda, el terreny no transitable tenia una petita immensitat; eixe rebedor era l’amo d’unes espantoses parets i d’un sostre immens i d’aspecte commovedor per les seues pintures obscenes i religioses (hi havia vegades que no podies determinar quines eren unes i quines les altres, encara que t’hi esforçares). En l’angle dret de l’estança apareixia una escala excelsa, d’estil indefinit, per la qual, sorprenentment, únicament es podia baixar, era, per molt que ho intentares, impossible de pujar; això, que era palmari, implicava un problema grandíssim per als seus habitants.
Vans i repetits intents per ascendir a la primera planta anaren calcigant en mi la ja feble moral. Els llums que es trobaven en el rebedor (la seua quantitat tan sols era superada per la qualitat de cadascun) emetien una llum totalment negra que, a espurnes intermitents, il·luminaven prodigiosament la sala gran i petita alhora, on els mobles més preuats donaven sensacions lleugerament exuberants. Aquestes làmpades, totes exactament iguals, penjaven del sostre i feien la sensació que la gravetat les impulsava cap a l’argolla que les subjectava, i per tant, sols eren sostingudes en l’aire, perquè no s’estavellaren contra el sostre, per una mà invisible que les acaronava al mateix temps.
Laments infinits vagaven a diferents nivells del sòl, ara per aquesta alçada, ara per aquesta altra, així interminablement, fins que prop de la bogeria cridava amb esquinçament general que parara tal suplici, llavors el to elevat dels gemecs pràcticament desapareixien, encara que mai totalment.
Coses semblants eren les que passaven quan t’atrevies a violar una d’aquelles cases, que, sense amo ni senyor, creixien salvatgement per eixos contorns.
