Una amiga de Silla, Maria, professora de català, que estiueja a Dénia, el 20 de juliol, va anar a Altea, al restaurant La Plaza (Gastrobar, Cocktail & Music), només entrar, va preguntar, en valencià, si tenien una taula per a quatre i un cambrer d’origen argentí li va dir que li parlara en espanyol. Ella va respondre que de cap manera i un altre cambrer que parlava en valencià, també la va recriminar i li va dir que ella no tenia «cap dret» a parlar en valencià, ni «ells» tenien «cap obligació» d’entendre’l (és la lectura franquista de la Constitució espanyola, ja prou esbiaixada). Arran d’això, es van embrancar en una discussió sobre l’oficialitat del valencià a l’Estatut del País Valencià i la Llei d’Ús i Ensenyament; Maria defensava el dret a expressar-se en la seua llengua a la seua terra, que era oficial al País Valencià, i reclamava que «ells» tenien l’obligació a atendre-la sense cap discriminació… Els dos cambrers, amb nul·la exquisidesa i gens de qualitat d’ofici, com a ximples titelles de l’opressió i el maltractament, li deien que no amb el cap i inclús arribaren a verbalitzar que estava prohibit parlar en valencià al seu bar.
Com que no hi havia cap intent de mediació i entesa, giraren cua i se n’anaren a una pizzeria d’enfront d’aquest bar situat a la plaça d’Altea, on un cambrer les va atendre en valencià i, en preguntar-li pel seu origen, va dir que els seus pares eren russos, però ell havia nascut a Altea i era valencià.
La meua amiga va fer l’errada de no demanar el llibre de reclamacions, però em comentava que volia telefonar a l’Ajuntament d’Altea, a l’Oficina d’Atenció al Client, en Consum, per tal de presentar la corresponent denuncia. Hauria de denunciar-ho via institucional i també a les entitats cíviques en defensa de la llengua.
Si no exercim, sense titubejos i amb rotunditat, els nostres drets lingüístics, ens els arrabassaran del tot… com van fer «por justo derecho de conquista» el 1707. Hi ha gent, inclús filòlegs reputats, hostils a la nostra estimada llengua, que ocupen poltrones en Acadèmies de la Llengua, reials o no, que s’entossudeixen a enredar, que si hem d’escriure «vullc» i no «vull», que si hem de fer servir «arena» i no «sorra», que si açò o allò, per tal d’embolicar la troca, castellanitzar al màxim el valencià i descatalanitzar-lo del tot, advocant «pel valencià que es parla al carrer» (com el gallec, castellanitzat, que es parla allunyat del portugués) … Imbecil·litats profundes per acontentar els que «governen», com uns lacais sempre al servei del sol que més escalfa, que volen satisfer els desitjos fanàtics, confessats i lingüicides dels que «manen» en cada moment.
Més agressions lingüístiques
Els que aproven, «per majoria», i proclamen, amb rialles burlesques, des del parlament del País Valencià, les lleis de la «concòrdia», les lleis contra l’ensenyament en valencià i contra la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià, on s’especifica que al final de secundària l’alumnat ha de ser competent tant en castellà com en valencià, saben perfectament que estem en «guerra». Ens tracten com a enemics a liquidar, des de la seua trinxera disparen amb tota la malícia. «Ells», des de les seues poltrones, la promouen, l’estimulen, activen tots els seus ressorts violents i bel·licistes per tractar de fer oblidar la «memòria democràtica», imposar les maneres de l’autoritarisme dictatorial i arraconar encara més la llengua i cultura valencianes (en català)… I a això li han dedicat tots els seus esforços des que arribaren al poder l’any passat, «de pressa, de pressa» (com els lladres), amb el pacte PP-Vox, que ens va esbalair i espantar a tants.
Per això, no és d’estranyar que afloren, a tot arreu, actituds contràries al valencià, que hi haja més agressions lingüístiques pel fet d’expressar-nos en la llengua oficial, pròpia, històrica i específica del País Valencià, que compartim amb Catalunya, les Illes, la Catalunya del Nord, Andorra, l’Alguer, el Carxe… Durant el Govern del Botànic també passava, però, ara mateix, sembla que les agressions van a més. Si ens encollim i alcem els muscles, com en la cançó «El Tio Canya», d’Al Tall, les veurem de tots els colors, i cap bonic… Hem de saber respondre, de manera intel·ligent perquè en compte d’anar enrere, anem avant.
Si «ells», des del poder i des de la vida diària, volen trencar la convivència plural i democràtica, impedir, censurar i prohibir, per normatives i lleis contràries als drets humans dels valencians, que parlem en el nostre català, hem de mostrar-nos ferms; un dret que no s’exerceix, decau i el perdem de totes passades.
Després de més de tres-cents anys d’aplicació del decret posterior a la batalla d’Almansa, el 1707, que derogava els nostres Furs i prohibia la nostra llengua, és un gest important que es respecte la llibertat d’expressió lingüística al Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol, tot i que siga per l’atzar de l’aritmètica electoral. Per això, esdevé incomprensible que el diputat d’ERC, Gabriel Rufián, no faça servir el català d’habitud i decidisca expressar-se, normalment i majoritàriament, en castellà o espanyol. Amb aquesta actitud, a parer meu, menysprea els catalanoparlants i representa molt més la posició nacional i cultural del PSOE o Podemos, que la programàtica del seu propi partit.
Fa poc un exdirigent del PSPV-PSOE, encara actiu des de la segona fila, em deia que considerava «poc important» el fet d’expressar-se en català al Congrés i em posava de «referència» i m’assenyalava l’exemple del diputat Rufián, que tot i que tenia dret no l’exercia «a favor d’atorgar noves glòries a Espanya» (com pensen la majoria dels del PP-Vox)… Vaig pensar que això voldrien «tots» els partits espanyols, que tinga’m «el dret», teòricament, però que no l’exercim, per autocensura… sense que calga prohibir-nos-ho, quan és la praxi allò que dona fruits, és útil i serveix per a defensar drets fonamentals i transformacions socials que superen les deficiències estructurals i sistèmiques del règim del 78.
Si no ens defensem, retrocedim
Ja t’ho dic jo, el valencià que es parla: abans tots déiem «fusta» i ara massa gent diu «madera», abans tots déiem «fem» o «brossa» i ara massa gent diu «basura», abans tots déiem «matalàs», «matalaf» o «matalap» i ara massa gent diu «colchó» o «colchón», però sembla que mitjançant subvencions i panxacontentisme, volen portar-nos a la més completa castellanització i espanyolització, de fet, hi ha qui vol censurar que fem servir el nom propi del País Valencià (o el dels Països Catalans), mentrestant, «ells» poden dir, lliurement, «Madre España», «Madre pàtria» (i no madrastra), Hispanoamèrica, Ibèria, Espanya, Espanya, Espanya, com feien en temps del dictador i posteriorment… i, aquests acadèmics que llepen els peus dels mandarins i cacics de torn, no són capaços de pressionar prou perquè l’estat i els governs autonòmics corresponents protegisquen la llengua i la cultura catalanes, invertisquen a promoure, de manera suficient, el valencià o català en tots els àmbits (tecnologies, cinema, teatre, editorials, justícia, mitjans de comunicació…).
Si no pedalem, caiem de la bici, si no ens defensem, retrocedim. No podem permetre’ns aquest luxe de rics. No podem anar reculant més perquè si no ens quedarem sense llengua… I al remat, restarem afònics, sense la veu pròpia del País Valencià. Per la desídia i incúria de no exigir drets bàsics, de mínima dignitat, que constitueixen la nostra condició valenciana catalanoparlant.
