Novembre no té bona premsa i no costa massa intuir-ne les causes, perquè: «Al novembre, el foc pots encendre». I amb això que es diga, n’hi ha prou. És el mes amb què s’inicien les frescors i ja se sap: «malaltia de novembre no té cura… i es paga amb la sepultura». Així que si a la baixada en els termòmetres, li sumem que prompte es fa de nit, ben poca alegria li’n resta al mes.
L’acabes d’encetar i novembre no permet descans, perquè arriba el dia sis i és el dia de «Sant Sever, faves a fer». Al camp, però, n’hi ha feina contínua perquè «els arbres de pinyol, per novembre s’enterren i pel maig surten al sol». Així que entre jornada i jornada cal alçar la mirada al cel esperant els primers ruixats, que «si novembre trona, la collita serà bona».
Per sort, aviat arriba sant Martí i l’esperat estiuet, i això ja és un altre cantar perquè el sol i el bon oratge fan de sant Martí una festa desitjada, que és «any de profit amb sol a novembre i sol a l’abril”» Ara bé, tampoc no és qüestió de cridar victòria, perquè «estiuet de sant Martí: quatre dies i un matí», però bé, què hi farem?
En qüestió de papanda, novembre és un mes molt agraït, que comença amb els panellets de Tots Sants i a penes dues setmanes ja és Sant Martí, i per «Sant Martí es mata el catxí i s’enceta la gerra del bon vi». Del porc ja se sap, s’aprofita tot (fins la cua) i del vi, «abans de Sant Martí, pa i vi; després de l’estiuet, fam i fred». Fam no sé, però que al novembre ja va abellint l’escalforeta de la llar, sí. De fet, «per Sant Martí, la pinya cau del pi» i això és preludi inequívoc d’un bon foc. Refranys a banda, Sant Martí al meu poble és dia de festa.
Hi ha una ermita a mitjan camí entre Quatretonda i la Pobla del Duc que duu el nom del sant, i allà que anem caminant quan som menuts. Després s’hi torna, però acompanyant els menuts. I el dia es passa jugant pels voltants, a les casetes més properes o per la pinada de l’assut de Cota o de l’assut de Mahiques.
Els xiquets continuen anant –entre riures i carreres– cadascú amb la seua colla, a passar el dia de sol al camp. No sé què s’estilarà ara, a quins jocs jugaran o si jugaran a algun joc o només miraran els mòbils. El que sé, però, segur, és que tots duran una coqueta embolicada entre les viandes; una coqueta de Sant Martí. Una mescla de farina, aigua, sucre, ous i llimonà al forn i cuita damunt d’una neula. Quines coses, una recepta tan senzilla i alhora tan deliciosa.
Els forns del poble s’omplin de coquetes de Sant Martí en arribar la data, totes les paneres plenes. Hi ha les coquetes llises –les que no duen res, solament els ingredients– i també hi ha les que se’ls afigen panses, o ametles, o nous; o les tres. Un mos delitós que ho és més perquè es fa de voler. Sovint pense que, potser, eixa és la clau de molts èxits (si més no, a la gastronomia): haver d’esperar, perquè en un moment en el qual tenim de tot, tothora, ens és més suculent allò que hem d’esperar una mica per fer-li mos.
De Sant Martí, i de tot «novembre són les castanyes, les bones torrades i les bunyolades». I les carabasses, les mandarines i les taronges; i els naps, les floricols i els raves. Així que arriba el fred i va sent moment de gaudir de la vida dintre de casa, que és on abelleix estar, fent mossos als sabors de la temporada mentre van passant els últims dies novembre i cada cop fa més fred, que «a Sant Martí la neu és baix del pi, però per Sant Andreu, la neu ja és per tot arreu».
