Ha passat i, com amb moltes altres coses, ni ens n’hem adonat. Els nostres infants han estat relegats a un consum cultural asèptic, sota el signe del políticament correcte. Què han fet ells per a meréixer això?
Llegim recentment -i ens deixa estupefactes-, l’anunci de l’editorial britànica Puffin Books de modificar l’obra de Roald Dahl, autor de novel·les com Charlie i la fàbrica de xocolata, Les bruixes o Matilda, per a eliminar el que es considera “llenguatge ofensiu”. També notícies com “vetada Caperutxa vermella per sexista” en una biblioteca escolar, juntament amb 200 títols infantils més retirats, perquè les famílies els consideren tòxics, després d’haver estat llegits “amb perspectiva de gènere”. Però la cosa no queda només en els llibres i en l’anomenada literatura infantil i juvenil, sinó que afecta tot l’espectre cultural adreçat a xiquets i xiquetes: pel·lícules, sèries, música, tallers, exposicions i un llarg etcètera.
En els últims trenta anys i, més concretament, des de l’adveniment de les plataformes de streaming, les recomanacions al públic per al consum audiovisual s’organitzen per franges d’edat i acompanyades d’etiquetes com “violència”, “paraules malsonants” “nuesa”, “alcohol”, “tabac”, “drogues”. No són imperatius, només orientacions perquè pares i educadors actuen de manera responsable. I el que sembla raonable i pedagògicament oportú té, però, el seu contrapunt problemàtic. Aquestes classificacions es fan i s’utilitzen amb voluntat de protegir els infants. La pregunta és si tant de profilàctic encara els fa més vulnerables quan ingressen en l’etapa adolescent, amb un mòbil a la mà i amb accés il·limitat al món imperfecte dels adults. I preneu nota que els controls parentals serveixen de poc, perquè saben mil maneres d’esquivar-los. Resultat: transitem d’un consum cultural infantil absolutament higienitzat, a una adolescència inundada d’escenes cruentes, inquietants i pornogràfiques.
Hauríem de donar un punt de raó als nostàlgics de l’era analògica. No per allò que abans tot era millor. Tot no. Però, almenys, podríem, de tant en tant, fer una ullada al televisor i endevinar algun cos nu o alguna escena picant. I la veritat és que això ajudava, ajudava a fer-se una idea sobre tota aquella qüestió del sexe, de què ningú parlava. Els infants d’ara no veuen mai un pèl de figa a les pantalles, almenys de manera oberta i consentida, però tenen llibres com El semen mola o La regla mola, amb tot de detalls fisiològics i de resposta emocional. En saben tant, que ja no té ni gràcia, arribat el moment.
De contrastos entre la infància d’ara i la de fa 40 i 50 anys, n’hi ha per omplir un sac. Els que vam ser xiquets als setanta i als vuitanta vivíem amb la televisió encesa tot el sant dia. Dinàvem i sopàvem mirant els telenotícies. A mi encara se’m posa la pell de gallina quan recorde algunes de les imatges que vam presenciar en aquells “telediaris” o en la seua versió expandida de dissabte a la nit, “Informe semanal”. Recorde a la perfecció els ulls injectats de sang d’Omaira, la xiqueta colombina de tretze anys que va morir atrapada en el fang davant dels televidents d’arreu el món, l’any 1985. O la tragèdia d’Alfedrino, aquell nen italià de sis anys que va caure en un pou de 36 metres. No hi havia filtre. Vèiem coses que podien ferir la nostra sensibilitat d’infants i ningú en deia res. Des de la perspectiva actual es pot considerar un absolut despropòsit i una irresponsabilitat. Ho era? Potser, però també apropava l’infant a una visió més ajustada del món imperfecte que habitem. I a més ho fèiem en simbiosi familiar. Jo encara recorde com plorava la meua iaia, davant la tele, amb les imatges d’Omaira.
Aquestes diferències generacionals han estat i estaran sempre. Tanmateix, el que està passant ara és nou, és un canvi de paradigma on el políticament correcte se’ns està apoderant, molt especialment en l’àmbit de consum cultural infantil i juvenil. I això té unes conseqüències sobre la producció i la recepció cultural i, directament relacionat, sobre la configuració dels valors dels joves. Amb les millors intencions els resultats són, de totes totes, contraproduents, per diferents motius, però, sobretot, per saturació.
Fa uns dies vaig escoltar en el claustre de La Nau l’escriptora i periodista argentina, Mariana Enriquez, que també va posar el dit en aquesta nafra: “El miedo de hoy a nombrar”, va dir ella. L’obra d’Enríquez i la seua persona desperta fascinació entre un públic d’edat molt diversa. Llegir-la és una experiència dura i captivadora. I aquest entusiasme, que frega l’adoració, té una explicació que va més enllà de la seducció de la seua literatura. És la seua capacitat d’actualització, de voler entendre l’ací i l’ara. No és una divina. Se sap referent i per això, s’esforça a refrescar idees i discursos, en estar al dia, que és, altrament, l’única manera possible de poder estar. Ella, que és carn i ànima dels noranta i recrea com ningú aquella època, amb una vibrant prosa periodística i la seua ficció obscura i inquietant, no exhala, tanmateix, ni un bri de nostàlgia i és capaç de parlar, amb una desimboltura admirable, de la configuració actual de les àrees metropolitanes o dels discursos del desemparament juvenil que conté el trap. I això s’agraeix enormement. Que algú amb tanta autoritat t’explique que totes aquestes cares tatuades i antipàtiques, totes aquestes líriques bròfegues, malsonants de tan explícites, que idolatren la droga i la violència de carrer, que tot això és absolutament normal o, dit altrament, que és absolutament contracultural. És molt diferent del que consideràvem contracultura, abans de l’era digital. Tan diferent que no hauria ni dir-se de la mateixa manera, però, al capdavall amb la mateixa funció, erigir-se en refugi dels joves. Curiosament, Mariana Enríquez va recordar Omaira. Ho va fer en La Nau, l’altre dia, i en la novel·la Nuestra parte de noche. També ella va ser, sens dubte, una de les criatures exposades.
Tornem al tema, a l’asèpsia cultural que s’ofereix a xiquets i joves. Feu la prova, aneu a la secció infantil d’una biblioteca o una llibreria i podreu comprovar que la majoria d’històries que la indústria del llibre tracta d’incorporar hui a l’imaginari dels nostres infants són obres que parlen de reciclatge d’escombraries, mars contaminats, racisme, nens diferents, famílies diferents, manuals per a manejar els propis sentiments, què hem de sentir, com i quan. El color roig per a la ràbia, el negre per a la tristesa, etc. Hi ha títols per a explicar als xiquets què és un refugiat, altres que parlen de la gentrificació i el desplaçament, a través de l’epopeia d’un carranc per trobar una nova llar. Però això és literatura? No, això és una altra cosa. Aquests relats “socials” per a infants representen la mort de la invenció. On queda la transgressió, l’ambigüitat, el símbol en un món que està llegint tot de manera literal? No es pot llegir així la literatura, no es pot llegir així Roald Dahl, ni els contes tradicionals. No es pot llegir la literatura com si fora la vida. Si els inoculem de menuts tota aquesta merda benintencionada del políticament correcte, acaben reaccionant d’adolescents i ho fan a la contra, com és habitual en aquesta etapa de la vida. I el que tenim són joves reaccionaris, en el sentit literal i també connotatiu de la paraula. Donem-los històries de bruixes, de fades, de ratolins, de mags i dracs, de misteri, de terror, d’aventures i no de refugiats, ni d’homofòbia ni de racisme. No patiu, no serem pitjors pares ni pitjors mestres, ni tampoc antiquats. Els estarem oferint, si més no, la possibilitat de sentir-se feliços a través de la literatura, que no és poc.
Fa uns dies una mare em deia que el seu fill tenia uns gustos molt particulars i que ella per no frustrar-lo havia cedit a mirar pel·lícules i a llegir llibres poc recomanables per a la seua edat. Que ho feien junts, que després de mirar les pel·lícules les comentaven, que, altres vegades, acudien al making off. La criatura en qüestió tenia nou anys i era un fanàtic del cine de terror, del heavy metal, del gansta rap i dels documentals històrics. Pobra mare, vaig pensar. Ella m’explicava amb un punt de vergonya, que havien vist The shining, Alien, que havien llegit Carrie i Cementeri de mascotes. Que ho havia intentat tot, però que havia acabat claudicant perquè si no el feia sentir molt infeliç. Aquesta conversa em va causar molt d’impacte. Si em quedava algun dubte, ara sí que ho veia claríssim. Vivim sota una policia del pensament, la del políticament correcte que va venir per quedar-s’hi. Treballa i actua com una nova forma de censura, perquè tot ho hem de mirar amb lupa. Una censura en la producció cultural, en l’espontaneïtat de l’educació, en la moral i en el pensament. Una censura, en tota regla.
L’escriptura i la creació en general és transgressora per naturalesa, els és igual aquest món de correcció de pares amb davantals o mares superheroïnes. No és la seua inquietud. I si entrem en la literatura juvenil la cosa encara empitjora amb muntanyes de llibres sobre el bullying, el maltractament dins de la parella o sobre la identitat de gènere. Tot un món alliçonador, que desagrada al públic lector juvenil, que a més els han de llegir, de manera obligada, per a les assignatures de llengua i literatura. I el resultat de tot plegat és que espantem lectors. Als xiquets i adolescents que els agrada llegir, els veus traginar patracols d’aventura i fantasia, històries romàntiques o de terror. Això és el que els atreu als qui s’estimen la lectura. Per sort, encara existeixen llibres que no bandegen les qüestions que poden ser repugnats o repel·lents, però necessàries per a la trama, perquè sense elles no hi hauria conflicte i la literatura és pur conflicte.
La correcció política busca “higienitzar la cultura”, que siga impol·luta, sense males paraules, sense al·lusions a col·lectius que suposadament s’ofendran. Així, a primera vista, pot semblar una manera de fer lloable, però darrere també hi ha interessos. En el cas dels llibres, que es venguen en les escoles o, encara més, dur-los a la pantalla. Però per a fer productes mainstream, cal esquivar polèmiques i complicacions. Tot ben net i ben polit, que no ofenga ningú. I el bucle està servit, els autors de llibres infantils i juvenils s’autocensuren i només fan que repetir-se en una espiral de relats “socials”, alliçonadors, confortadors, però sense màgia i sense encant. Una llauna literària i un plom, en tots els sentits.
Sota les múltiples formes de la correcció política hi ha també una subestimació de les infàncies i les adolescències, com si no tingueren capacitat interpretativa. En el sentit diametralment oposat estan els relats de Roald Dahl, que tracten el seu públic lector d’igual a igual, per això ens identifiquem tan fàcilment amb els seus personatges, les seues trames, amb les crítiques mordaces que contenen envers la família, l’escola, les institucions i el món dels adults.
Reivindiquem la incorrecció en la creació cultural, com a manera de crear en llibertat. Reivindiquem les maneres de fer irreverents i valentes. Rebutgem els productes culturals que es fan de manera programàtica, a voltes, per encàrrec, per atendre les qüestions d’inclusió, de diversitat, d’apoderament de la dona, que aborden temàtiques socials de moda i s’obliden de l’essència de la creació. Donem suport a les creacions que no pretenen emmotllar-se en cap etiqueta i que poden abordar aquestes temàtiques socials, però ho fan en profunditat i amb inventiva.
