La riuada del 29 d’octubre va deixar cicatrius fondes al País Valencià. Entre el fang, els colps d’aigua i la destrucció, el món cultural va patir de ple. Sis mesos després, la resistència cultural continua endavant per la solidaritat de milers de persones i entitats com ara la Federació Llull, integrada per Acció Cultural del País Valencià, Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear. L’ajut es va rebre de tot arreu. Laura, de la Llibreria Samaruc ho reconeix: “Vam rebre comandes de Galícia i País Basc”, no obstant això, si hi va haver dos territoris que es van fer presents amb el País Valencià van ser les Illes Balears i el Principat de Catalunya. Allà on la llengua és comuna la sensibilitat amb el sector cultural valencià va ser de 187.000 gràcies.
Pot de plom: resistència de pel·lícula d’apocalipsi
Xavi Castillo i la seua companyia Pot de plom estan acostumats a fer de la desgràcia, humor. De la runa, un edifici de comèdia, i de l’apocalipsi i el col·lapse, una proposta irònica de rialla. A més de la barrancada, quan el comboi de visita als projectes culturals arriba al taller de Castillo, el que es troba és que se n’ha anat la llum per l’apagada general. “Ara estic veient una sèrie de Robert De Niro en la qual li passa això”, diu. Tot i fer broma, quan toca posar-se seriós, ho fa. “Que punyetes anaven a reunir-se a les cinc de la vesprada”, critica el Consell per l’acció negligent davant la barrancada. El seu magatzem està a un tir de pedra del barranc de Xiva o de Poio Picanya (Horta Sud). “Si no s’haguera carregat la riuada eixa paret, jo crec que l’aigua hauria aplegat al primer o segon pis”, rememora. Amb tot, agraeix l’ajuda del voluntariat, que els ha permés continuar amb la seua activitat. “Això del voluntariat va ser una barbaritat. I a nosaltres, ajudes com la d’Òmnium i Acció Cultural ens va permetre començar a funcionar. Volíem treballar de pressa, no parar-nos”, recorda. Però, l’agraïment no enfonsa l’amargor d’aquells moments. “Encara no tenim una taxació del consorci d’assegurances. Açò no s’ha acabat i la normalitat està lluny d’arribar”, afirma.
Disparatario i Albena: l’espectacle ha de continuar
Lorena Comín, de la companyia de titelles Disparatario, recorda la nit de la riuada com “un patiment constant”. La pluja va inundar el local de 200 metres quadrats a Algemesí (Ribera Baixa) i va arrossegar escenografies i vestuari preparat per als Espantacriatures. “La Federació Llull i molta gent anònima ens han ajudat des del principi”, relata. Encara hui lluiten amb la incertesa: “Necessitem actuacions, feina. Molts teatres municipals continuen tancats, i sense escenaris no podem treballar”.
La companyia Albena produccions també va patir la riuada. En aquest cas a un dels seus magatzems a l’Alcúdia (Ribera Alta). Patri Aranda explica que van patir una caiguda de la feina. “Estem intentant refer espectacles del passat. S’ha de fer producció nova i hem d’anar a poc a poc”, remarca. “El voluntariat ciutadà va ser la primera ajuda i la que ens ha fet reconciliar amb el món. Al magatzem obtinguérem ajuda de moltes associacions del món de les arts escèniques i diferents entitats que ens han emparat”.
Nova Muixeranga d’Algemesí: alçar-se després de caure
Raül Sanxis, president de la Nova Muixeranga d’Algemesí, explica que el dia de la dana “va posar a prova la resistència col·lectiva”. La seu de la Nova Muixeranga també va quedar inutilitzat. Però, fidels a l’esperit muixeranguer, no es van rendir. “La Federació Llull, colles muixerangueres i castelleres ens han donat suport moral i econòmic”, recorda. El futur implica adquirir una seu pròpia, “perquè perdre un espai dues voltes, primer amb la pandèmia i després amb la dana, ens ha ensenyat que necessitem estabilitat”.
Llibreria Samaruc: resistir a doble color
La diferència de color entre les ambdues parets de la Llibreria Samaruc és un tret que marca un detall, el detall d’una riuada. “Veus, una part té un color verd i l’altra és d’una altra tonalitat”, explica Laura Paredes, per exemplificar la imatge de com estava i com està ara la seua icònica llibreria del cèntric carrer de Sant Josep de Calassanç d’Algemesí (la Ribera Alta). No va patir danys directes perquè la pluja intensa li va impedir arribar al local a temps. “No vam poder entrar fins al dia 31”, recorda. El suport social, amb comandes de tot l’Estat, ha estat fonamental. “El suport que hem rebut és impagable”, diu. Així i tot, la llibreria lluita encara per recuperar el ritme normal de vendes i haurà de canviar alguns mobles. “L’aparador encara està malmés i humit, per una banda, però, de moment no l’hem pogut canviar”. No obstant això, ja poden rebre clientela gràcies a les ajudes rebudes i el seu esforç.
Bèrnia: quan la música torna a sonar gràcies a la solidaritat
La banda Bèrnia, formada per huit dones, es trobava a mig procés d’enregistrar el seu primer disc quan va arribar la barrancada. Instruments, equips i partitures van quedar destruïts. “Amb una campanya de donatius i el suport del Col·lectiu Ovidi Montllor i la Federació Llull, vam poder acabar el disc i reprendre la gira”, expliquen Alba Real i Marta García. Ara ja han tornat als escenaris, però subratllen: “El que més ens ha salvat ha estat el caliu de la gent”. El seu estudi a Catarroja on gravava Alba, era la seua pròpia casa. “Encara no està com hauria d’estar”, tot i això, sent cert alleujament per haver pogut tirar el disc endavant. “Tenim diverses dates per davant i aquesta setmana hem començat la gira. Ho donarem tot”, subratlla Marta.
Dani Miquel: fang fins al piano
El cantacançons Dani Miquel viu a la muntanya de l’Alcúdia i va tardar tres dies a poder baixar al seu magatzem. “Quan vaig arribar, el desastre era total: instruments, so, discos… tot perdut”, relata. La Federació Llull, Acció Cultural i altres entitats es van mobilitzar per ajudar-lo. “En dues setmanes, gràcies a voluntaris i donacions, vam poder començar a treballar de nou”. Xifra les pèrdues en més de 50.000 euros. Encara hui hi ha material insubstituïble perdut, però el trobadoret major continua fent concerts, fidels a la màxima de “tirar avant amb el que tinga” i amb el seu bon humor com a principal característica. “Això és una marca de Barceló que la vaig manar pintar”, diu amb ironia de la marca que va deixar el fang al seu local.
Camacuc: 40 anys d’història submergits que ara suren
Joan Escrivà, de l’editorial Camacuc, estava a punt d’enviar un número a impremta quan la barrancada ho va canviar tot. “El local va quedar arrasat. 40 anys d’història es van perdre”, lamenta. La resposta solidària, tant de la ciutadania com d’entitats com la Federació Llull ha estat clau per mantenir viva la revista. “Encara hui treballem entre caixes, i la normalitat és llunyana, però el suport moral ha sigut decisiu”. Part dels seus subscriptors s’han bolcat per retornar el seu fons documental. “S’han posat en contacte amb nosaltres per recuperar números antics que pensàvem que ja no podríem recuperar”, agraeix a la seua comunitat lectora.
Un teixit que salva un país
La campanya “Amunt País Valencià”, impulsada per la Federació Llull amb el suport d’Òmnium Cultural, l’Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià, va recaptar 187.000 euros destinats a salvar el sector cultural de l’oblit. “Sabíem que no serien la prioritat de cap administració”, explica Anna Oliver, presidenta d’ACPV i membre de la direcció de la Federació Llull. “Moltes ajudes oficials encara no han arribat. Per això era urgent actuar de pressa”, destaca.
Sis mesos després de la dana, entre prestatges restaurats, titelles refets, discos acabats i muixerangues alçades, el sector cultural afectat per la barrancada del País Valencià continua bategant. No només amb llibres, música i espectacles, sinó amb la força incombustible d’una xarxa humana que va començar a teixir-se aquell dia en què van crear-se la ferida que ara és cicatriu. Perquè encara no està curada, però a poc a poc ha anat tancant amb la força d’un poble que brama en un idioma proscrit. Però no és només un territori, l’ajuda de la Federació Llull demostra la consciència cultural d’un conjunt de països sense nom.
