“Aquell dia, com tots els reforços que es fan ací, estàvem per davall del que tocaria. Cap a les cinc de la vesprada, es va demanar més gent per a fer el relleu. Hi ha un impàs, en aquest moment. No sé quina informació devien tindre… Jo estava a casa, mirant À Punt amb mon pare, que també és bomber, i comentàvem com era possible que no es demanaren més reforços. Les primeres imatges de les pluges, a la Serrania i més amunt, són imatges que identifiques perfectament amb un dia que toca faena. Com podia ser que hagueren retirat els reforços, veient el que véiem? Estàvem a casa comentant: ‘Xe! Com pot ser que, com a mínim, encara que, després, no haguera sigut tan greu, com pot ser que no m’envien cap allà, a aquella zona, a zona 5, a reforçar, o a zona 3?’.”
Així comença a explicar Edu Mejías (Palmera, la Safor), bomber del Consorci de la Diputació de València, la frustració que van sentir molts bombers quan no van ser mobilitzats tot el que calia per a ajudar a les zones afectades per la dana i com va decidir anar-hi com a voluntari després de la seua jornada laboral.
Aquest és un dels testimonis recollits al llibre Memòria del fang, de Rebel Edicions, amb textos de Pau Alabajos i Ricard Chulià, i fotografies de Rose Hurtado, que es presentarà el 15 d’octubre, a les 19 h, a la llibreria Somnis de Paper de Benetússer (l’Horta Sud). Hi participaran els autors i Rut Moyano, del Comitè Local d’Emergència i Reconstrucció.
Un relat coral
Memòria del fang “naix del dia de la dana del 29 d’octubre del 2024 i mira més enllà: és un projecte fotogràfic i literari que vol comprendre l’endemà de la tragèdia i obrir un debat col·lectiu sobre com reconstruir el país des del territori i en temps d’emergència climàtica”, assenyala l’editorial.
Pau Alabajos i Ricard Chulià conversen amb testimonis del món de la cultura, la música, el teatre, la literatura, el sindicalisme, l’activisme, la docència i els serveis públics: Rut Moyano (Benetússer), membre del Comité Local d’Emergència i de Reconstrucció de Benetússer, de l’Acord Social Valencià i del sindicat CGT; Xavi Castillo (Picanya), director de la companyia Pot de Plom Teatre; Laura Paredes i Enri Polo (Algemesí), propietàries de la Llibreria Samaruc; Laia Garcia i Jorge Cabezas (Benetússer), propietaris de la Llibreria Somnis de Paper; Mariló Gradolí (Catarroja), presidenta de l’Associació de Víctimes de la DANA 29O; Nando Durà (Albalat de la Ribera), membre de la Unió Llauradora; Marta Garcia (Catarroja), bateria del grup Bèrnia; Ferran Torrent (Sedaví), escriptor; Eva Gisbert (Picanya), propietària de la Llibreria Fan Set de València; Vicent Olmos (Catarroja), historiador, editor i director d’Afers; Albert Dasí (Bétera), mestre de l’Escola Gavina de Picanya; Xavier Richart i Cristina Martí (Algemesí), músics i especialistes en el món de la dolçaina i la música tradicional valenciana; Rafa Sanchis (Aldaia) viu a Londres i és membre de l’associació Valencians UK, explica la història dels seus germans, que varen morir ofegats a sa casa; Esther Coronado (Paiporta), periodista i presidenta d’Amananta i assessora de lactància responsable del Taller de lactància de Paiporta; Sílvia Cortés (Algemesí), una de les creadores de Suport Mutu, una eina amb la qual, a través de les xarxes socials, posaven en contacte les necessitats dels afectats amb les possibilitats de qui hi podia ajudar; Joan Escrivà (Paiporta), editor de la revista Camacuc; Jordi Graupera (Barcelona), escriptor i filòsof, explica la història de Voluntaris DANA Cat, i Edu Mejías (Palmera), bomber del Consorci de la Diputació de València.
Els autors subratllen que “les seues veus conformen un relat coral que transita del dolor a la reflexió, i de la pèrdua a l’esperança compartida” i “aporten visions diverses sobre el paper de la cultura, la responsabilitat política, la força del suport mutu o la necessitat d’una reconstrucció coherent amb el territori i amb el context climàtic actual”.
Des de Torrent (l’Horta Sud), una de les localitats afectades per la barrancada, Memòria del fang s’ha concebut com “un exercici de memòria col·lectiva i compromís cívic“. “Les imatges de Rose Hurtado -capturades als pobles que van patir la riuada- dialoguen amb textos que combinen emoció i anàlisi, cicatrius i projecció cap al futur”, remarca l’editorial.
“Els comandaments no tenien la imatge real del que passava”
Edu Mejías, bomber del Consorci de València, continua la narració del que va viure el 29 d’octubre del 2024:
“Mentrestant, s’obrí una enquesta, que és la forma que tenim al cos per a organitzar reforços. Però, després d’una hora i poc, a les sis, més o menys, la retiren. Ara bé, sobre les huit i quart, de sobte, ens envien un avís: ‘urgent, qui puga, que vinga ja’.
I crec que això es pot extrapolar un poc a tot el reforç que va haver-hi aquell dia. Ara sí, ara no: no es tenia clar què fer. Cap a les huit i quart, es fan els relleus. Llavors és quan es diu: ‘sí, sí, tot el que puga, que vinga’. Però cal tindre en compte que a les huit i quart ja ha passat l’alerta, fins i tot. Ja han enviat l’SMS. Sí que hi havia gent treballant —perquè podria dir que no—, però n’hi havia menys de la que tocaria. Trobe que els comandaments, en eixe moment, no tenen la imatge real del que estava passant, sincerament.
I corrent, corrent, ens hi apuntem tres companys i no omplim ni el relleu, ací. Jo parle de Gandia, per exemple, però és extrapolable a tot el consorci de València. Carreguem tot el que podem, anem en el vehicle normal al parc d’Alzira i, quan hi arribem, veiem que aquella zona encara no estava inundada. O siga, hi havia zones que sí, però altres anaven inundant-se en qüestió de minuts. Per exemple, estàvem en una rotonda, en un vehicle i, en qüestió de 15 minuts, la rotonda havia desaparegut. Havia desaparegut tot. Quant a la mobilització, cal deixar constància que va fer la sensació d’un total descontrol, aquell dia.
Després, quant als vehicles. Quan arribe allí, els companys que he de rellevar es queden atrapats a Guadassuar, i intenten arribar al parc d’Alzira. Però el camió es queda, com tots els camions, ofegat, amb l’aigua per damunt de les finestres. Aquesta imatge la tinc clavada. De fet, la primera acció que fem els tres companys que ens desplacem cap allà és anar des del parc d’Alzira a rescatar els nostres propis companys, perquè s’han hagut de pujar dalt del sostre del camió. Amb la riuada, estan enmig d’una rotonda enorme, que, de sobte, s’ha convertit en un barranc.
Així doncs, la primera acció que fem és anar a intentar rescatar els companys de Gandia, que estan a Alzira, a la rodalia. Després, la segona, és anar a rescatar els companys del camió d’Oliva, que també s’havien quedat atrapats, intentant arribar a una persona que estava en una rotonda pujada dalt d’un pi, a dos-cents metres. Allò es convertí tot en una barrancada.”
Diari La Veu avançarà en exclusiva els pròxims dies més fragments del testimoni d’Edu Mejías, un dels aplegats en Memòria del fang.
