“El nen té vint-i-quatre hores i dèsset minuts. Per celebrar-ho, trec una xeringa de calostre del congelador i me la poso sota l’aixella. Quan la llet s’ha fos, m’assec amb ell al sofà. Li embolcallo el cap amb el palmell de la mà i quedem cara a cara, la resta del seu cos estirat sobre el meu avantbraç”. Així comença “Podríem ser una puta família” (Bromera), la novel·la debut de Saba Sams que va revolucionar la literatura anglesa contemporània. Qui parla és Jules qui, sola al seu pis, té en braços un nadó que encara fa olor de la Nim. Però ningú no sap on és, la Nim, ni si tornarà. Com podria ser el futur de la Jules, la Nim i aquesta criatura sense nom?
Les històries que imagina Sams sempre tenen aquest to, entre la cruesa més desesperant i la tendresa més emocionant, un conjunt de fotografies sobre una generació nascuda després del desmantellament de l’estat del benestar per part de Margaret Tatcher i que procura sobreviure en un món marcat per la precarietat -no només laboral, sinó vital en tots els sentits- la manca d’objectius, la instantaneïtat, el consumisme i unes relacions humanes reflex de totes les condicions anteriors. I sempre des del punt de vista d’una dona jove, atrapada entre el neguit de voler créixer massa ràpid, però no massa ràpid, voler posseir-ho tot, però tanmateix ser posseïda; intentar fugir de la pressió social, però participar en aquesta pressió.
Precisament, la Jules treballa a la ronyosa discoteca de Brighton anomenada Gunk, dirigida pel seu exmarit Leon, on es passa les nits darrere la barra servint xarrups i observant com el seu exmarit flirteja amb les estudiants a la pista de ball. Però tot canvia el dia que Leon contracta la Nim, una xica de 19 anys com a cambrera…
“Podríem ser una puta família” ja s’esperava amb expectació abans i tot d’haver-se publicat, després de l’èxit d'”Envia Nudes” (també publicat en valencià per Bromera), un recull de relats on Sams ja va esbossar un particular univers que ara desenvolupa en aquesta primera novel·la.
