Necessitava urgentment escriure aquest article. Ho necessitava des del moment que vaig percebre que el món estava canviant al meu voltant. Moltes de les persones que m’havien ajudat a ser ja no hi eren, i l’espai que jo vaig conèixer havia mutat. Ah… Voleu que us parle del temps? El temps actual corria tant, mutava tan ràpidament, que ja no podia atrapar-lo. Corria més que jo. El meu món ja no existia. Perquè en algun moment d’aquest segle XXI hem deixat de mirar-nos als ulls i hem passat a fixar-nos en pantalles. Perquè hem deixat de parlar amb persones i hem començat a escoltar robots, perquè hem confós els cervells amb els cors, i la vida càlida se’ns ha esmunyit entre codis binaris. El passat havia desaparegut. Potser encara alenava darrere d’alguna vitrina de museu, però ara els carrers dels meus pobles s’omplien d’ecos accelerats irreconeixibles. La vida virtual substituïa l’anterior existència plena de llars intel·ligents, converses pausades i passejades plenes de consciència. Nosaltres –jo- no soc d’eixe món.
Recordeu els cromos? Sí, home, sí, aquelles estampetes que teníem a les mans a l’hora del pati… Aquelles imatges que ens mostraven els jugadors de futbol de la lliga espanyola del 73-74, per exemple: Abelardo, Sol, Anton, Fuertes, Claramunt I, Sadurní, Marcial, Torres, Reixach, Rifé, Asensi… Però hi havia més cromos.
Col·leccionar cromos ens va fer més intel·ligents? Les dones i els homes que gestionen ara el món col·leccionaven cromos? Els enganxaven als àlbums? Els canviaven? Trump, Milei, Orban, Putin, Netanhahu, Mazón i quanti tutti… Què col·leccionaven? De Heidi, de l’abella Maia, d’Arts Marcials, de batalles? I si va ser així… se’ls va fer més gran la intel·ligència? Canviaven cromos? Feien trampa? No ho sabem. Només podem emetre hipòtesis, relatar els fets i viatjar a un espai i a un temps pretèrits… Era quan els “cromos” dominaven la terra. Com a mínim, la nostra terra…
Em fascinava. Veure aquell pallasso fent equilibris enmig de la pista em deixava bocabadat. I, a continuació m’aproximava a l’aparador del quiosc i hi llegia: “Equilibrin, el payaso funámbulo…” “Funàmbul”. Aquell moment constituïa per a mi –un xiquet de 12 anys- un dels moments estel·lars de la meua humil humanitat: havia acabat l’escola, anava caminant cap a casa i m’aturava en un quiosc… Feia una “paradeta”…I admirava aquell àlbum: “Vida i Color”…
Els cromos i el quiosc –la paradeta- eren dos dels planetes més significatius del meu sistema planetari de la infantesa a principis dels anys 70. Era un moment en què el món dels cromos hi feia furor. Dels cromos, i d’un grapat de coses més que s’oferien als quioscos, aquelles petites casetes on la xicalla enganxava el nas als vidres enteranyinats per veure a través d’ells, objectes de mil colors que ens iniciaven en el món del consum.
Encara que algú recorda que a Súmer i a Roma els xiquets jugaven amb tauletes gravades i papirs amb seqüències de dibuixos, els cromos moderns tenen els seus orígens amb l’aparició de les noves tècniques d’impressió, ara fa un segle i mig. I els primers individualitzats i “col·leccionables” apareixien en grans esdeveniments globals, com ara les Exposicions Universals.
Sembla que els productes exòtics van ser els primers a afegir a l’objecte un embolcall llampant, capaç de captar l’atenció del possible comprador: cacau, dàtils o cafès portaven imatges atractives que seduïen els xiquets. A la casa Chocolat Poulain el 1884 van tenir la idea de posar cromos dins de les rajoles de xocolata… A casa nostra, la cosa va evolucionar, i empreses com Torras, Lloveras, Solsona o Amatller embolicaven els seus dolços en atractives estampes… Les il·lustracions eren d’artistes notables, com ara Segrelles. Eren “cromos”. I ens impressionaven. Una vegada cruspit el producte et quedava el record el paperet, i l’olor del xocolate restava imprès durant anys en aquell material… Mmmmm!!!
La multiplicació d’aquestes imatges en mans dels infants va provocar tot un univers d’accions que abans no existien: la possessió de cromos diferents feia que anàrem a buscar aquells que ens faltaven. Això ens ajudava a socialitzar-nos, a controlar visualment quins ens faltaven, quins teníem repetits… A més, treballaven la memòria i la comprensió, ja que molts d’ells portaven un text relacionat. I encara més: ens inventàvem jocs on l’habilitat física i l’estratègia feia del cromo un valor.
A Amèrica, des de principis del segle XX, es col·leccionaven cromos de jugadors de beisbol, de bàsquet o d’hoquei… Però a partir dels anys 30, els temes es van diversificar, sobretot a les nostres societats. Ací hi havia moltes més coses per contar: des d’històries de Ciències Naturals, la Geografia o la Història… Les possibilitats de fer créixer l’activitat infantil en català relacionant-la amb els cromos, va desaparèixer el 1939. Franco i els seus xicots va prohibir qualsevol expressió cultural en aquesta llengua, inclosa la dels cromos. Perquè, abans, Xocolates Juncosa havia creat una col·lecció sobre Història de Catalunya, que desaparegué immediatament després de la guerra. La represa va ser uns quinze anys després, on Nestlé va iniciar una altra sèrie –aquesta en castellà- que es deia Las Maravillas del Universo. Eren els anys que valencians, catalans i mallorquins començàvem a mastegar xiclet. I protegint-lo anava un paperet que era un cromo: imatges d’animalets, de personatges de tebeos, actors i actrius, dibuixos animats… La “paradeta” no tardaria a aparèixer.
Els més grans de 50 anys ho recordareu: el “quiosc” era un ecosistema autònom. La “paradeta”, per motius evidents. Al principi, va ser la regalèssia. Un “regal” dels déus. Després, els diferents tipus de “puromoro”. Més tard, tot un devessall de petits joguets de plàstic, tebeos…I tot això s’exhibia a la “paradeta”, al “quiosc”.
Fa 50 anys, el quiosc era un microcosmos grandiós. Els Bon Marché del proletariat infantil. El camí cap a ell era el trajecte que feies cap a l’altar del temple dels desitjos. Ens aproximàvem cap a la finestra inabastable. Portàvem una pesseta, la cent seixanta-quatrena part d’un euro. Amb aquest capital podíem elegir entre deu puromoros, un vaquer de plàstic o… un xiclet Dunkin! Recordeu l’olor d’aquell dauet de color maduixa? I de l’animal de plàstic que anava dins del paquet? Nosaltres a Batoi teníem un zoo amb tots aquells animalons…
En aquell multiunivers que s’obria com l’armari de Nàrnia, trobàvem inabastables tresors: sobres sorpresa, Montaplex, figuretes de plàstic que podien ser vaquers, indis, soldats confederats, normands… En un racó d’aquell racó, encara hi havia lloc per a les novel·les de l’Oest d’Estefania. La gent les bescanviava per d’altres que no s’havia llegit encara. Cada andròmina tenia el seu espai interior distribuït en desenes de prestatges que envoltaven l’amo de tot allò: la quiosquera o el quiosquer, els déus d’aquell paradís de dos metres quadrats. L’antimatèria absorbida per un forat negre de regalèssia.
En un costat encara, i en un aparador de vidre de cara al possible client, hi havia una panòplia d’objectes de plàstic plens d’anissets de diferents colors. Si te’n compraves un, havies d’absorbir pel petit broc les microboletes d’anís… La saliva convertia l’activitat en una missió impossible: la humitat havia convertit les boles en una argamassa informe que per moments es convertia en pegament. La ingesta del producte mai va provocar cap malaltia. Estàvem fets d’una altra pasta.
I “cromos”. També al quiosc es venien cromos. La imatge de paper que va començar acompanyant diferents productes, però que de mica en mica començà a viure d’una manera autònoma i independent. Va ser tant l’èxit que ja no necessitaven anar acompanyats d’un dolç o una caixa de cafè : els cromos van esdevenir en valor individual. I es venien en sobres. De tres o de cinc.
A principis dels 60, Giuseppe Panini va crear els cromos de futbolistes: una autèntica revolució. I una idea fantàstica: cada any, les col·leccions eren noves, perquè cada lliga era diferent de l’anterior. Milions de sobres venuts a l’Europa meridional. Als anys 70, els quiosquers es feien d’or venent cromos de la lliga espanyola.
Però ens hem deixat el nostre pallasso funambulista al principi de l’article. Pertanyia a una col·lecció molt especial, perquè des de principis dels anys 70 la societat hispànica va començar a veure com es creaven col·leccions de cromos de tota mena. Als Països Catalans van començar a funcionar empreses que els produïen d’una manera industrial: Bruguera, Álbumes Españoles, Maga, Difusora de Cultura, Fher, Bimbo…
La temàtica era infinita: sobre la vida dels animals, sobre cultures exòtiques, sobre l’espai… Vida i Color va ser una de les col·leccions més completes i sòlides de contingut. La van crear cap a 1967. La va realitzar Álbumes Españoles des de Barcelona, i un equip molt complet de científics i pedagogs hi intervingué. Les il·lustracions excel·lien gràcies a Joaquim Vehí. Al cromo li havies de posar la cola d’enganxar a la part superior, perquè així el deixaves “lliure” per poder alçar-lo i llegir el text que feia referència a la imatge. Aquest àlbum ens va fer viatjar a moltes i a molts des del Mesozoic fins a les cultures mesoamericanes.
Però col·leccionar cromos anava molt més enllà de comprar-los, seleccionar-los i enganxar-los als àlbums. Generava una activitat frenètica de socialització, d’accions lúdiques i d’intercanvi. A l’hora del pati els xiquets jugaven a posar diferents cromos uns damunt d’altres i amb la mà fent un cove, cada xiquet intentava fer-los la volta. Tots els que “queien” boca amunt te’ls emportaves. Recordeu quan anàveu a canviar cromos a la plaça Redona de València? Marcial –el jugador del Barça- era molt difícil d’aconseguir. De manera que la cotització de Marcial era 5 sobre 1.
Va ser en aquell moment quan va sorgir “Difusora de Cultura”, un projecte que encetaven una sèrie de persones que estimaven profundament el País, la societat i la cultura pròpies. La llengua també, però encara no ens deixaven fer res en català. Els inicis van ser en plena agonia de Franco, i per això, el tema de la llengua era un escull difícil quan l’equip pensava fer del projecte també un negoci. Els experiments eren arriscats, i optaren per crear productes en castellà per al gran públic potencial: els infants i els adolescents del 1973. La nostra particular “gola profunda” que ens ha informat del procés és Carles Rico, una de les ànimes anònimes i discretes del projecte. Carles era el gerent de la idea.
Al davant de l’empresa Difusora de Cultura hi havia Manolo Girona, accionista, que després va ser president de la Diputació amb el primer govern de la Generalitat gestionat pel Partit Socialista del País Valencià. L’empresa s’encarregava de crear col·leccions de cromos sobre temes culturals. La següent fase era portar cromos i àlbums a la porta dels col·legis i repartir-los entre els alumnes. Un dels que s’encarregava de fer-ho era Ferran Torrent, el futur creador de Butxana. Així, els infants tenien “tallers” per a casa: s’enduien sobres de cromos (no de diners) que havien d’obrir, seleccionar, llegir, i col·locar en un llibre que a poc a poc s’omplia de fragments de natura, història, batalles, papallones… Gràcies a empreses com Difusora de Cultura i Álbumes españoles els xiquets i les xiquetes sabíem un poc més fora de classe.
Potser la normalitat va arribar a principis dels anys 80. El moment en què els cromos començaven a distribuir-se entre la brioixeria industrial que va ajudar les “paradetes” a sobreviure: Bimbo, Tigreton, Phosquitos (regalos y pastelitos)… portaven uns cromos que molts d’ells ja no es col·leccionaven i mostraven famosos i altres temes molt allunyats dels anteriors. Més banals, si voleu. Més “líquids”…
L’empresa Cromo Crom S.A. de Torroella de Montgrí va fer un pacte amb Panini el 1983 i va crear la col·lecció en català West. L’Oest, la veritable història dels indis. Alhora, les institucions començaven a veure en l’ocàs dels cromos una oportunitat per arribar millor a unes generacions de joves que començaven a fixar-se més en pantalles que en llibres. La iniciativa més sòlida partia d’una societat civil que ja podia tocar les institucions que a partir de 1976 van anar constituint-se com a estructures d’Estat. La Direcció General de Joventut de la Generalitat, la Conselleria d’Ensenyament, el Congrés de Cultura Catalana, els moviments innovadors pedagògics escolars, el diari Avui, i activistes culturals van convertir els “cromos” en una eina didàctica i educativa de primer ordre en català. Darrere dels primers cromos en català en l’època moderna que parlaven del món, de la cultura i de nosaltres, hi havia Josep Espar i Ticó, Jordi Serra, Lídia Fernández, Tomàs Segarra… “Aquesta col·lecció de cromos serà una valuosa” escrivia Enric Puig i Jofra, director general de la Joventut de la Generalitat de Catalunya… Una història de Catalunya i una història de l’art contribuïren a principis dels anys 80 a normalitzar una eina màgica i fascinant: el meravellós univers dels “cromos”…
