Hem vist alguns episodies de les dificultats de l’església per gestionar el desacord entre els avenços científics i el relat bíblic. Ho hem vist en el debat entre geocentrisme i heliocentrisme (vegeu «Ciència i fe. Temps d’alliberament»). També en la discrepància entre la narració dels primers dies bíblics de la creació i els resultats assolits per la cosmologia i la paleontologia modernes; per exemple en l’intent de Pius XII d’identificar el Big-Bang formulat per la ciència amb el «Que hi haja la llum» bíblic (vegeu «L’Acadèmia Pontifícia de Ciències»)
Ara bé, el repte més seriós que l’església hagué d’enfrontar havia anat gestant-se en les primeres dècades del segle XIX. Amenaçava el relat del Gènesi de la creació de l’home «a imatge i semblança de Déu», i esclatà amb les publicacions de Charles Darwin: L’Origen de les espècies (1859) i El llinatge de l’home (1871). La teoria de l’evolució divergia de la creació directa de l’home per Déu que li dona la vida amb el seu alé i li assigna un rol dominant com a rei de la seua obra.
Però ja no estàvem en 1633, l’any del procés a Galileu. La reacció de l’església es quedà portes endins. Pius X rebutjà l’evolucionisme incloent-lo en els errors 64 i 65 del decret Lamentabili sine exitu de 1907, i en 1910 instaura també una fórmula perquè els qui ocuparen càrrecs eclesiàstics feren un jurament contra els errors del modernisme(1). (vegeu «El jurament antimoderniste»). També s’amonestaren religiosos crítics amb la interpretació literal de la Bíblia i es prengueren mesures contra alguns d’ells, com el teòleg francés Alfred Loisy, un dels principals intel·lectuals del modernisme catòlic, excomunicat en 1908. Més endavant, la unitària Església catòlica s’obrí a conviure amb la ciència admetent la independència d’aquesta i assumint interpretacions no literals de la Bíblia en la part en què aquesta descriu fenòmens de la naturalesa, però traspuant sempre certa dosi d’ambigüitat.
El fonamentalisme cristià, entés com la interpretació literal de la Bíblia, s’expressà amb més determinació i energia entre els cristians nord-americans de tradició evangelista-protestant, per exemple en les branques presbiteriana, adventista… En una primera etapa, i en alguns estats del Sud (conegut com el cinturó bíblic), aconseguiren aprovar lleis estatals que prohibien ensenyar la teoria de l’evolució en l’ensenyament públic. En aquesta etapa s’ubica l’episodi del judici del mono (1926) en l’estat de Tennessee, que comentí en «L’actitud científica». No fou fins a la dècada de 1960 quan els tribunals estatals, inclòs el Tribunal Suprem Federal aboliren aquelles lleis antievolucionistes.
Com que no podien evitar que l’evolució darwiniana s’estudiés en les classes de biologia, la nova estratègia fonamentalista consistí a promoure lleis que igualessen la consideració de l’anomenada «ciència de la creació» amb la ciència de l’evolució, contrabalançant ambdues i adjudicant-les el mateix rang de teories científiques. En Arkansas (1981) i Louisiana (1982) aconseguiren aprovar lleis que titularen de tractament equilibrat. Ràpidament, però s’hi presentaren demandes d’inconstitucionalitat que prosperaren. L’estat de Louisiana apel·là al Tribunal Suprem Federal i el seu cas es prolongà més temps fins que es pronuncià en 1986. Tots els tribunals sentenciaren que l’anomenada ciència de la creació no era defensable científicament i que no tenia el mateix estatus de la teoria de l’evolució, també que hi havia, en aquelles lleis, un objectiu religiós que violava el principi constitucional de separació església-estat.
A conseqüència d’aquestes sentències, que prohibien introduir la religió en les classes de biologia, els creacionistes nord-americans ajustaren la seua estratègia. El terme creacionisme cauria en desús en el nou enfocament. En el seu lloc el discurs destacaria la suposada evidència científica que contradiu o qüestiona l’evolucionisme i que era presentat com una teoria alternativa. Era una estratègia basada en l’ús de llenguatge, maniobrat per tal que les mateixes propostes i arguments de sempre apareguen maquillats i amb una cara nova. La manipulació del llenguatge, una de les eines de la modelació del sentit comú usada per a adaptar-se als entrebancs que els posava el Tribunal Suprem. Així començà a usar-se, en 1984, el concepte disseny intel·ligent amb pretensions de ser una teoria científica creacionista.
L’actual teoria del disseny intel·ligent és la suposada versió científica de l’argument teleològic de l’existència de Déu (la teleologia tracta d’explicar l’univers considerant que en ell hi ha una finalitat o un propòsit). Però té antecedents, per exemple la cinquena de les 5 vies de Tomàs d’Aquino per demostrar l’existència de Déu és un argument teleològic. Un ésser d’intel·ligència superior és necessari per a dirigir tots els altres éssers cap a la seua finalitat.
A principis de segle XIX el filòsof William Paley, clergue anglicà, aprofundí en aquest argument donant-li una aparença científica. El seu llibre Teologia Natural, subtitulat Evidències de l’existència i atributs de la divinitat recollides de les aparences de la Natura, comença presentant «l’analogia del rellotger». Observant minuciosament l’interior d’un rellotge, el detall del seu mecanisme, es dedueix que hi ha hagut un ésser intel·ligent que l’ha dissenyat amb una finalitat. Anàlogament, de la complexitat que observem en moltes estructures de la natura es pot deduir, segons Paley, que han estat dissenyades per una intel·ligència superior amb una finalitat. Un dels exemples que usa és la complexitat dels òrgans dels éssers vius, com la de l’ull, i compara el cristal·lí dels peixos amb el dels animals terrestres, diferencialment adaptats al medi (aquos/aeri) on viuen. Per a Paley, aquestes diferències són una clara manifestació de l’existència d’un dissenyador.
Charles Darwin també era de religió anglicana. Fou seguidor de la teologia natural de Paley i de l’adaptacionisme intel·ligentment dissenyat. Però, com diu el catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la UV, Juli Peretó, en aquest article de la revista Mètode: «Quan va embarcar(2) en el Beagle en 1831 acceptava al peu de la lletra l’argument de Paley. Quan va tornar a Anglaterra en 1836 la llavor evolucionista ja havia germinat en la seua ment».
(1) Una fórmula que durà fins a 1967, quan Pau VI la cancel·la en el Concili Vaticà II.
(2) El viatge de cinc anys al voltant del món en què Darwin recollí dades i observacions que el dugueren a la idea d’evolució per selecció natural.
