Benvolguts desconeguts,
Pot ser que vosaltres mateixos vos pregunteu qüestions que malauradament tan sols vosaltres podeu contestar-vos; motiu pel qual veig innecessari preguntar-vos a cegues per a, indefugiblement, rebre respostes cegues.
Motivacions simples i planes a part, el perquè d’aquesta missiva (diguem-li entre nosaltres, perquè no s’ofenga, “comunicat”) és més que res demostrar-vos, humiliar-vos i, si accediu, salvar-vos de la bogeria causada per la vida en la qual esteu immersos i de la qual, probablement, no pugueu eixir sense ajuda. Jo em resistia a oferir-vos-en la meua, perquè segurament el vostre orgull innat rebutjaria de pla tal oferiment. Jo, afortunadament, he trobat el camí en la vida que porta, valga la paradoxa, a la vida. Vosaltres, morts en vida, vegeteu en la rutina que dissortadament us preparen els vostres “jo”, als quals seguiu impunement i sense esbrinar el que es proposen.
Torne a dir-vos que el camí que he trobat, el qual òbviament no és el vostre, ja que en ell no us he vist, està sembrat de res, la qual cosa el fa més atraient i suggestiu, perquè seràs tu el que amb el teu caire i personalitat adobaràs i sembraràs a la teua imatge i semblança. És a dir, faràs, com va dir el poeta, camí al caminar, sense usar el dels altres.
En l’actualitat, i per a mi, tal volta tan sols sigueu coses estranyes i indefinides, les quals, per desgràcia, atés el meu curt vocabulari (tanmateix crec que suficient) em siga impossible anomenar.
La ciència, amics meus (frase feta, que no intencionada), és una màquina que alhora que per una part llança nous impulsos i ímpetus, per l’altra, com el cèlebre Saturn, se’ls va menjant.
Les complexitats pròpies de la vostra vida són això, simples complexitats relatives, les quals, per fortuna, naixen i moren en vosaltres mateixos, sense que cap individu sublim com jo tinga la venturosa desgràcia de compartir-les. No és que em considere superior a la vostra inferioritat (perquè, a més a més de no ser just, estaria a l’abast de qualsevol), ni que tinga ànsies de grandesa (la qual cosa, per altra banda, no molesta cap mortal, i com a tal, jo l’anhele amb totes les meues forces), sinó que resulta que genèticament soc molt superior a tot el vostre “jo unit”; perquè, per mal que vos pese, és indescriptible la imatge tan deplorable que doneu al món (encara que en aquesta ocasió, el món únicament siga jo). La vostra sarna mental es contagia i pul·lula per la societat impregnant-hi tot ésser vivent, i encara més, a tot aquell que per atzar, deixadesa, desídia o candidesa encara no està contaminat.
Espere que us recolliu en vosaltres mateixos fent un acte de contrició, però no un acte breu i superficial, no, heu d’aprofundir en allò més recòndit de vosaltres per a poder traure allò que mai trobareu en els altres. Heu d’extraure tot el vostre “jo”, i si és necessari donar-li la volta com un calamar i netejar-lo d’impureses “lògiques” i “situacions raonables”. Traure, insistisc, tota la incongruència, tota la mentida, tota la hipocresia i enlairar-les, i acomiadar-se’n.
De tant en tant plore quan els altres riuen, de tant en tant pixe de ràbia i impotència, tractant de sobreviure com a ésser, com a individu, singularitzant la meua personalitat fins a extrems per vosaltres rebutjats (de la qual cosa, feliçment, m’alegre). El món (des del meu elevat seient) és un albelló, un albelló ara divertit ara depriment, que us brinda les seues flors mústigues, marcides i sobrecarregades de mini i plom, d’urani enriquit per les bosses penitents dels beats immadurs. Les doctrines són tan falses com els mateixos enganys de la memòria col·lectiva. Mai una mentida tan gran va mostrar tan gran veritat. La iniquitat de la gent (entre les quals, per descomptat, us incloc a vosaltres) m’ha ocasionat, em continua ocasionant, i, desafortunadament, continuaran ocasionant-me, trastorns psíquics, inseguretats, restes de moments de lucidesa. Eixa és la vostra culpa, i eixa, per tant, és la vostra penitència; i no espereu que jo us ajude a suportar-la, ja que la porte damunt pel vostre pecat.
Esteu buits, perquè viviu per mentir i per a les mentides, sou petulants i, alhora, innocus en els vostres actes; sou actors consumats (us ve d’herència), però jo més tard o més aviat, us jutjaré i irremeiablement us condemnaré a suportar-vos a vosaltres mateixos, sense caretes, sense les set caretes del poeta, i tal cosa serà una insofrible veritat davant de les vostres ments.
Tal vegada en els vostres avatars —els quals, afortunadament, desconec— heu aconseguit, fent petits bots mentals, albirar un camí brillant i esponjós d’idees; doncs bé, si us fixeu bé, allà em trobareu nu de cos i d’ànima, gravitant entre núvols de paper que jo mateix hauré confeccionat amb els vostres futurs primigenis i impossibles. Tan sols us demane que no supliqueu consells, no em mostreu penediments, perquè segurament el meu rancor us enfonsaria encara més, i us bolcaria en una infinitat de passions i turbulències que acabaria deixant-vos cecs de colors. Jo, durant molt de temps, em vaig trobar com un nàufrag que s’amaga quan percep la fusta, el tronc de la salvació. L’expiació pot ser llarga i crear, alhora, una altra penitència.
Probablement estareu pensant en quin gran moment m’heu conegut, cosa que jo no puc dir de vosaltres, emperò, si subtil intel·ligència comporta una bona dosi de perdó i humilitat, no per això deixa de ser orgullosa amb aquells que per la seua incapacitat moral es deixen arrossegar pel costumisme de la gent que a tan alt grau de baixesa ha portat la humanitat, la qual, efectivament, cada volta és més inhumana.
La llibertat del cos és insignificant davant la llibertat de la ment, encara que no per això hem de menysprear la primera, que per a mi és tan important o més que la de la ment, o millor, sense l’una no existeix l’altra, o encara més exacte: l’una implica l’altra. Em compreneu, estimats desconeguts? Esteu…, i la veritat no sé per a què! Quan s’està, s’està amb totes les conseqüències, i vosaltres, pel que em demostreu, no us veig més que en el no-res. I quan us veig, us veig tímids i acomplexats, fins i tot, poregosos. Passareu sense pena ni glòria, tant és així que per a vosaltres no sereu els únics, i eixa és la premissa principal per a la bona marxa del cos i de la ment (això és una mentida pietosa). No confongueu aquests mots i us els apropieu per a excusar els vostres interessos.
Quan, en certa manera, recorde com de podrit estava antany, i com de net, nítid i incòlume em trobe ara, em venen vertaderes ganes de vomitar la vostra fe, la vostra esperança i la vostra caritat. Quan us veig per camins diferents dels meus, torne a tindre els mateixos desitjos…
Existeix quelcom més cruel que el dubte, que la inseguretat?… Tan sols la certesa equivocada és més atroç.
Jo us demanaria que us acollíreu en el meu si, ja que malauradament (per a vosaltres) no podeu fer-ho en la meua ànima, però us advertisc, per endavant, que aquell que em seguisca haurà de precedir-me perquè el vigile i puga perpetuar la seua epopeia en la història (abominable i de fets execrables), i així, tots aquells que es troben en el vostre mateix cas en un futur semblant, puguen lliurement, i amb total seguretat, optar per la via més idònia, per a, una volta decidida, menysprear-la a consciència.
Dit això, tan sols em queda dir-vos una petita cosa més: Per què no vos n’aneu a fer la mà?
