En la contemplació de la falsa immensitat d’allò limitat, no s’hi pot trobar allò que tant anheles, i que, per anhelar contínuament, se t‘escapa. Tot el que és senzillament possible és prou sòlid com per a crear-se una vida relativament còmoda. Ara bé, tractem per un instant d’eixir-nos-en, del nostre edifici carnal, i jutjar severament actituds totalment congènites del nostre ésser. Deixem qualsevol partidisme afectiu, o el simple orgull, per a objectivar cruament el nostre camí i les nostres reaccions en ell. Possiblement, és més, estic completament segur, que el nostre veredicte ens faria vertadera llàstima, ens afligiríem desapiadadament de nosaltres mateixos. Si poguérem, en eixos instants, ens esborraríem com s’esborra una errada en un paper; més encara, esgarraríem en mil trossets el paper en qüestió i alhora faríem desaparéixer el marc en el qual ens movem, àdhuc caldria derrocar qualsevol resta de tan perversa comèdia. Tot, absolutament tot, ho faríem finir, per a començar de nou, amb paciència, amb força coherència.
Això, ja ho sabem, no deixaria de ser una utopia. Però… Què és la utopia? La impossibilitat d‘assolir-la solament resideix en el mateix mot, en el so d’unes síl·labes. Cal anar més lluny, la utopia com a fet és realitzable, únicament la paraula comporta la impossibilitat.
Vaguem, però bojament, ascendent o descendent, sublimant o fent el ridícul, sense por d’equivocar-nos, perquè així ens escaparem de nosaltres mateixos, i així també ens perdrem, que és l’única manera de no enganyar-se, o tal vegada l’única forma de trobar-nos-en.
Hi ha vegades que les ganes de pixar és l’única manera d’abandonar un malson.
