El meu viatge començà fa uns mesos amb el llibre d’Oriol Comas, Un món de jocs. El primer capítol, dedicat als tres grans jocs de la humanitat explica el Go, els escacs i els jocs de mancala. Llegint-lo, per primera volta vaig poder entendre les dinàmiques del Go, gràcies als principis de l’Art de la guerra que Oriol aplica al joc i a través d’una partida narrada per Marc González Carnicer al final del capítol. Després d’això, el Go va deixar de ser unes pedretes perdudes a un tauler d’oceàniques possibilitats i les seues connexions començaven a tindre un cert sentit. Em sentia amb possibilitats de fer una partida. Gràcies, Oriol, gràcies, Marc.
I és que el Go intimida. Per la seua càrrega històrica i llunyania cultural. Perquè representa la puresa de la intuïció i la creativitat humana. I perquè és allà on trobareu la major profunditat estratègica a partir del mínim conjunt de regles.
En essència, les regles de Go són tan senzilles que hi ha qui considera el joc inevitable. Les resumim: l’objectiu és envoltar territori amb les pedres, es juga col·locant alternadament pedres blanques i negres a les interseccions d’un tauler i es captura envoltant completament els grups de pedres de l’adversari. Hi ha alguna cosa més, però és menor per ara. Sembla poca cosa, no?
Com que es calcula que el Go s’ha jugat des de fa uns tres mil anys, algunes de les seues característiques semblen haver evolucionat cap a un nivell de perfecció mai somiat per altres jocs de taula. Alguns són aspectes purament físics, com la mida del tauler, la forma com agafar les peces, o fins i tot certs rituals al voltant de la taula. I d’altres són aspectes emergents del joc, diferents capes estratègiques a les quals es dona una terminologia pròpia i, fins i tot, proverbis. Són aquestes darreres característiques les que m’emocionen profundament. Passe a comentar-ne algunes.
«Juga al punt de simetria»
La primera cosa que em va sobtar i em va enamorar del Go és com és d’intuïtiu. I no vull dir que siga fàcil, perquè com diu Quintin Smith: “el Go no és mai fàcil! Mai no et penses que és fàcil!”. I és que a les primeres partides el més probable és que vos trobeu molt perduts. És normal.
Vull dir que, després d’entendre els fonaments, pots començar a jugar per imitació. Com els xiquets. Poses una peça al tauler perquè sents que és el lloc on ha d’estar. Hi ha certs punts, com els de simetria que cita el proverbi, que són particularment atractius.
Amb el temps t’adones que les pedres exerceixen una certa influència, una mena de xarxa invisible al seu voltant. Un pes, una gravetat. Sé que sona un poc esotèric, però és una cosa que vas intuint amb les partides. Tot açò es pot estudiar des d’un punt de vista analític i de fet hi ha milers de llibres al respecte. Però en aquest punt de la meua relació amb el joc, puc jugar sense haver d’analitzar cada moviment en un detall mil·limètric. Hi ha una altra dita: “la millor jugada del teu oponent és la teua millor jugada” que porta a un altre nivell la interacció entre els adversaris. Fa que s’intercanvien sovint els punts de vista i genera una empatia lúdica del més alt nivell.
Escau la comparació amb els escacs, l’exemple que ens és més proper. Allà, la barrera d’entrada és més alta. A causa de l’asimetria de les peces, trobe els escacs un joc molt més necessàriament analític. Cal avaluar individualment el poder que exerceix cada peça sobre les caselles: “Aquesta protegeix a aquella, la diagonal la domina aquella altra…” No permet el joc intuïtiu des de l’aprenentatge intuïtiu. Tampoc permet fer la jugada que faria el teu rival, perquè la teua peça potser no pot arribar allà. Go és diferent i em fascina poder tindre una entrada tan fàcil al joc.
«Captura tres pedres per a fer un ull»
La propietat emergent més famosa i bella de Go és la de la vida i la mort dels grups de pedres. Recordem que tot grup que s’envolte completament de pedres rivals és capturat (i, per tant, mor). Però si un grup té dos forats (anomenats comunament com dos ulls) el rival no pot posar dos pedres dins per capturar, ja que el primer dels moviments no captura res i seria un suïcidi. Amb dos ulls, el grup gran està ‘viu’ i no pot morir passe el que passe més endavant.
Aquesta característica vertebra molts aspectes de la partida. Tractarem de ‘fer dos ulls’ per mantindre les nostres peces al tauler i, alhora, buscarem els punts febles als espais de l’adversari per a impedir la formació d’ulls. Amb el temps aprens a identificar les formes dels ulls, quines són fortes i quines febles. Aquest tipus d’aprenentatge, tan visual, és molt plaent i lliga amb el concepte d’intuïció que esmentàvem abans.
«Davant cap dubte, fes tenuki»
El concepte de tenuki aplica més enllà del tauler. Fem tenuki quan ignorem un atac o jugada de l’adversari per a fer una jugada més influent a una altra zona. Açò pot fer-nos guanyar potencialment més punts i posar pressió a l’adversari. De fet, pot ser una jugada sente, una que ens dona la iniciativa. I en un joc per torns on el tempo té tanta importància, tindre la iniciativa pot ser la clau entre guanyar o perdre les batalles que més ens interessen. A més, ens pot donar la batuta de la partida, decidir quines batalles es juguen, en quin ordre i tindre sempre la primera (i més influent) paraula a totes les pugnes.
M’encanta que també aplique a altres aspectes de la vida. A vegades paga la pena fugir de converses absurdes. O agafar perspectiva per a no perdre el temps en detalls menors quan potser el que cal discutir és la proposta general en qüestió. A política es coneix bé el terme ‘cortina de fum’ que, orquestrat amb una bona campanya mediàtica es podria considerar un tenuki en tota regla. Moltes vegades els jocs poden ser metàfores de la vida i se m’ocorren pocs exemples millors que aquest terme.
«Perd les 50 primeres partides com més aviat millor»
En la meua exploració superficial per l’interminable món del Go he trobat encisadors a aquests i més conceptes. Podria continuar: la claredat d’un tesuji, el potencial del moyo, el poder de la influència a llarg termini, el perill dels ulls ‘falsos’, els intocables punts seki… tenen implicacions que van més enllà de la partida en si mateixa.
També trobe que estudiar a Go t’entrena en unes habilitats similars a les que adquireixen els estudiants d’una carrera universitària: una forma única d’entendre els problemes i d’afrontar-los. És fascinant.
Estic gaudint del procés i, com diu el proverbi, perdent moltes partides durant el camí. Espere que amb aquestes línies vosaltres també li perdeu la por i li doneu una oportunitat perquè no cal ser un expert per a passar-ho bé jugant a Go. Les primeres partides poden ser confuses, però si persistiu trobareu un camí ple de bellesa.
—————————
Carles Palanca és un dels creadors de @casellaeixida. Trobareu tots els enllaços al seu canal i xarxes ací.
