La pluja d’estels que podem veure cada any la nit del 12 al 13 d’agost no és la més espectacular, però sí que és la més famosa. Potser el motiu és la coincidència amb les vacances d’estiu i la seua durada, d’unes quantes nits, que facilita l’observació dels Perseids o llàgrimes de Sant Llorenç. Malgrat que es pot gaudir d’aquest fenomen des del 17 de juliol fins al 24 d’agost, aquest dimarts, quan s’assoleix la màxima esplendor, es pot veure fins a un estel fugaç cada dos minuts. Ara bé, els dies immediatament anteriors i posteriors també són bones dates.
A ull nu
Els investigadors de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, recomanen buscar llocs on hi haja poca contaminació lumínica. Diuen que convé allunyar-se de la costa i anar cap a l’interior, tant per la quantitat de poblacions com per la boira del mar. A més, expliquen que el millor instrument per a gaudir de la pluja d’estels és l’ull nu, ja que són molt ràpids i poden aparéixer en qualsevol moment.
Així mateix, asseguren que la millor opció és tombar-se a terra sobre una estora per a contemplar tot el cel que puguem abastar, sempre mirant cap al nord-est, en direcció a les constel·lacions de Perseu i Cassiopea. A més, per a arredonir l’expedició, recomanen dur un mapa celeste imprés en paper i anar-hi dibuixant les traces de tots els estels fugaços que veiem. Si seguim el consell i ho fem bé, ens adonarem que totes les línies semblen convergir en la constel·lació de Perseu i que si n’hi ha alguna que no ho fa, és perquè no pertany a la pluja dels Perseids.
On gaudir de l’espectacle estel·lar al País Valencià
La serra d’Espadà, la serra d’Irta, la serra Calderona, la serra de Corbera, la serra de les Agulles, la Marxuquera o la serra de l’Almirall són bons indrets per a gaudir d’aquesta nit. A la ciutat de València, el parc de Capçalera i la seua muntanya-mirador, que s’eleva a 15 metres respecte del carrer, també ofereix una vista privilegiada del cel.
Una altra opció és observar la pluja d’estels a Ares dels Oms (la Serrania), que acull dos dels més importants observatoris astronòmics valencians: l’OAO de la Universitat de València i el Centre Astronòmic Alt Túria (CAAT) de l’Associació Valenciana d’Astronomia, des d’on s’organitzen visites guiades i es divulga el coneixement astronòmic. Aras de los Olmos és un entorn privilegiat per a l’observació astronòmica. Aquest municipi, juntament amb Titaigües, Alpont, la Iessa i tota la comarca aragonesa de Gúdar-Javalambre, està acreditat com a Reserva Starlight i com a Destí Turístic Starlight, uns certificats que reben el suport de la UNESCO i que garanteixen les excel·lents qualitats per a la contemplació dels cels nocturns. D’aquesta manera s’uneixen ciència i turisme.
Un altre espai que gaudeix d’aquesta certificació es troba a l’Illa de Tabarca (l’Alacantí), concretament a la punta Falcó, l’extrem més oriental de l’illa. Des d’aquest punt és possible admirar les constel·lacions durant totes les estacions de l’any, una oportunitat que s’afegeix a la possibilitat de descobrir la riquesa en biodiversitat del seu fons marí.
A Culla (el Maestrat), l’Observatori d’Astroturisme també ofereix l’ocasió de contemplar, enmig de la foscor, el rastre dels Perseids. El municipi, allunyat de la contaminació lumínica i a 1.000 metres sobre el nivell de la mar, és una localització preferent per a l’observació del cel.
Altres punts recomanats per a adelitar-se de l’espectacle estel·lar de les llàgrimes de sant Llorenç són les llacunes de la Mata-Torrevella (el Baix Segura) i la serra d’Aitana, a les comarques del sud, i la serra Grossa, amb l’ermita de Sant Esteve d’Ontinyent (Vall d’Albaida), a les comarques centrals.
Les llàgrimes de Sant Llorenç
Els Perseids, anomenats popularment llàgrimes de Sant Llorenç per coincidir amb la festivitat del 10 d’agost, són una pluja d’estels. El sistema solar conté nombroses restes que suren a la deriva des de la seua formació, fa uns 4.000 milions d’anys. Quan aquestes restes espacials tenen una mida una mica més gran, freguen amb l’atmosfera terrestre a causa de la seua alta velocitat —sumada a la de la Terra—, fins que es vaporitzen completament, dibuixant aleshores una trajectòria lluminosa al cel. Aquest fenomen és el que coneixem com a estel fugaç.
Encara que qualsevol nit és adequada per a observar estels fugaços, hi ha nits especialment propícies. Això passa quan la Terra travessa el rastre de pols que un cometa ha deixat en la seua òrbita al voltant del Sol, ja que, quan un cometa s’hi aproxima, la seua temperatura augmenta i el gel es vaporitza, alliberant xicotets fragments de roca incrustats en aquest gel. Aquests fragments passen a formar part de la cua del cometa i, després, queden dispersos orbitant al voltant del Sol. Quan la Terra travessa una d’aquestes zones, es troba amb milers de partícules que impacten contra l’atmosfera i originen una pluja d’estels.
Una curiositat molt inquietant
Ara travessem les restes de la cua del cometa associat als Perseids, el Swift-Tuttle, descobert l’any 1862. Cal saber que l’òrbita d’aquest cometa travessa la de la Terra, així que tard o d’hora s’estavellarà contra el nostre planeta. Però no patiu, segons els experts, això no succeirà aquest mil·lenni.
