En 1633 l’Església catòlica jutjà i condemnà Galileo Galilei. L’episodi inclogué l’interrogatori amb amenaça de tortura, l’abjuració pública de la idea del moviment de la Terra i l’arrest domiciliari a perpetuïtat. El papa Urbà VIII també ordenà la difusió dels textos de la sentència i l’abjuració perquè servís d’avís als catòlics, i de reafirmació del seu compromís amb la defensa de la fe.
La ciència, però continuà fent camí, demostrant la veracitat del moviment de la Terra i explicant-lo amb lleis físiques que permetien fer càlculs precisos i prediccions. Els fruits que retia prompte enfrontaria la religió a més reptes, ja que els nous descobriments i desenvolupaments divergien notablement del relat de la creació en sis dies. La Teoria Nebular de Laplace per explicar la formació d’estels i planetes, els progressos de la paleontologia (estratigrafia, fòssils…) o la Teoria de l’Evolució de Darwin, discordaven fortament del Gènesi, ja que descrivien fenòmens que requereixen milions d’anys, enfront de l’opció d’una Terra jove, d’uns 7.500 anys transcorreguts, segons els càlculs fets pels experts bíblics, des de la creació del món.
I així, a mesura que el coneixement progressava creixia la topada entre la ciència i la religió. Un conflicte que fonamentalment és vist com a tal des de la darrera, obstinada en què els textos de les escriptures, inspirats per Déu, estan lliures de qualsevol error. La ciència avança temptativament, emetent hipòtesi a les quals se’ls demana, per a ser considerades valuoses, no solament que expliquen els fets coneguts, també que permeten fer prediccions contrastables. Fer ús de la hipòtesi de Déu concedeix un poder explicatiu absolut, però no permet fer prediccions. Una diferència entre l’actitud científica i religiosa que fou essencial en el naixement i desenvolupament de la primera (vegeu «L’actitud científica»).
Amb l’avenç científic, imparable, el record de l’episodi Galileu no era de gust per l’església. Hi hagué canvis de perspectiva. De subordinar la ciència al dogma es passa a tractar d’harmonitzar ambdós àmbits. Però com harmonitzar el relat intocable dels sis dies de la creació amb els avenços i descobriments científics?
Ja comentí en «El jurament antimoderniste» l’encíclica Providentissimus Deus (1893) de Lleó XIII, on nega la discrepància entre la Bíblia i la ciència, i rebutja la lectura literal de les sacres escriptures. En la mateixa època es publiquen alguns llibres que defenen l’harmonia entre fe i ciència, per exemple el de l’abat francés Alexis Arduin, de 1881, La Religió davant la Ciència: lliçons sobre la concordança entre les dades de la revelació bíblica i les teories científiques modernes. Un altre abat, Jean Guibert, Superior del Seminari de l’Institut Catòlic de París, publica uns anys després La Fe i les Ciències Naturals, on espera demostrar, diu, «que el conflicte que tanta alarma porta a tants esperits, existeix, sens dubte, però no entre la fe religiosa i les ciències naturals, sinó entre aquesta fe i les interpretacions defectuoses de la naturalesa». Imperfeccions que habitarien, segons l’abat, en casa dels mecanicistes quan afirmen que tot en la natura, des de la caiguda lliure fins al pensament humà té una explicació material sense necessitat de mencionar ni Déu ni l’ànima.
Entre els principals corrents que tractaven d’harmonitzar el relat dels sis dies de la creació amb el progrés científic, el concordisme. Ideat durant la segona part del segle XIX, proposa que la paraula dia representa, en el Gènesi, un període indeterminat, i que el que fa Déu en eixos períodes successius concorda amb l’ordre que es pot establir a partir de les ciències que estudien la formació del cosmos (cosmogonia) i de la Terra. Guibert, però rebutja aquest corrent perquè «Són tantes les maneres d’establir aquesta concordança quants són els autors que pretenen formular-la. Què proven aquestes divergències sinó que la tal concordança, com a desproveïda de fonament real en la naturalesa, és arbitrària, fictícia i altament personal?», apunta.
Un altre corrent interpretava que els sis dies de la creació solament són la descripció del pla diví exposat en diferents escenes i no representen una successió temporal ni impliquen cap estimació de temps transcorreguts. Aquesta interpretació és massa lliure en opinió de Guibert, però té l’avantatge d’alliberar «la cosmogonia de Moisés de tota comparació amb les cosmogonies científiques…».
El darrer corrent que cita l’abat Guibert busca, precisament, eixe alliberament. Així, el relat de la creació podria romandre, per sempre, indiscutible, independent del progrés del coneixement científic. Guibert el titula teoria dels plagis científics, que seria més o menys així: Amb el Pentateuc, Moisés no pretenia escriure un tractat científic d’astronomia, geologia o biologia; tan sols vol donar un ensenyament religiós assequible a les gents senzilles. Aquest ensenyament està envoltat d’al·lusions al món natural, especialment en el llibre del Gènesi, amb els orígens del cosmos, de la Terra i de l’ésser humà. Tota l’escriptura està inspirada per Déu, i en el que toca a la cosmogonia, Moisés és inspirat a prendre en préstec (el plagi) les nocions que en aquell temps i indret es tenien al respecte.
L’Esperit Sant, diu l’abat, «guia l’escriptor quant a la manifestació de la veritat religiosa i al mateix temps en l’elecció de la forma cosmogònica que ha de servir com a marc». Guibert planteja que l’autor del Gènesi hagués pogut ser inspirat per a relatar la Teoria Nebular de Laplace de finals de segle XVIII, però conclou que fou una elecció encertada emprar les concepcions de l’època usant el llenguatge ordinari, en lloc d’haver presentat idees estranyes, en aquells temps antics, que haguessen pogut provocar desconfiança cap a la paraula santa.
Aquest enfocament hauria pogut ser usat, dos-cents setanta anys abans, en defensa de Galileu. El mateix encausat usà arguments d’aquest tipus per a justificar la seua posició. És un plantejament que independitza els textos sacres de la ciència i els blinda enfront del coneixement científic. I que també significa reconéixer la llibertat dels científics.
Ja he dit en altres ocasions que no hi veig límits que hagueren d’imposar-se al coneixement. El binomi beneficis/perills és terreny de la tecnologia que aboca les conseqüències de llurs desenvolupaments sobre la humanitat. Disposem d’una bona exemplificació en la revista Saó, en dos articles de Jordi Solbes/Manel Traver, sobre la intel·ligència artificial, que els enllace tot seguit: (beneficis) (perills).
