Hi ha una frase a Hollywood que diu que com més fort brilla el sol, més fosca és l’ombra que projecta. És una dita que s’adequaria a infinites biografies d’estrelles del cinema, però en concret sembla fet a la mida de Cary Grant, un actor britànic que es convertí en l’epítom de l’home amb classe al Hollywood dels 50 i dels 60, però que arrossega una llegenda tan negra com llarga: infantesa turmentada, temptejos terapèutics amb LSD i un romanç ocult amb el seu company i amic Randolph Scott. Però anem a pams, que la cara oculta de l’actor per excel·lència té molt de suc.
Nascut a Bristol (Anglaterra) i de nom Archibald Alexander Leach, Cary Grant es traslladà als Estats Units a l’edat de setze anys, i amb el canvi de residència deixà enrere molt més que un país; Archibald deia adeu –sobretot– a la seua família. A les estretors econòmiques hagué de sumar la carestia emocional familiar, amb una mare internada a un centre psiquiàtric i un pare que li ho ocultà, fent-li creure que la mare havia mort.
Grant, sense estudis ni formació de cap classe, s’uní al circ de Bob Pender pels volts de 1920. Aquell xic espavilat i eixerit en fou un més de la colla de saltimbanquis amb nas roig i truc de mans recorrent Amèrica de banda a banda, però el curs inevitable dels esdeveniments el dugué cap al cinema; als estudis de la Paramount, en concret.
Allà –ja se sap– Grant aparegué en diverses cintes que hui en dia són considerades història de la gran pantalla. Les seues interpretacions (memorables totes) li valgueren l’estima del públic, per bé que l’Oscar –honorífic; li fou atorgat quan ja havia decidit retirar-se– tardà en arribar. Xarada, Sospita o Perseguit per la mort anaren confegint-li unes qualitats que vessaven a la pantalla: Cary Grant era bell però no intimidava, era educat i era bondadós, però tenia aquell punt de picardia que el convertia en un actor irresistible.
Potser fora per l’evasió d’un passat que el perseguia, o potser perquè allò en què l’actor excel·lí fou en representar el paper d’un home magnètic i encisador dintre i fora dels estudis; però, certament, eixe home no era ell. Havia aprés els mil·límetres exactes que devia moure els llavis al somriure, quant havia de tancar els ulls per semblar encisador o el grau just d’inclinació de cap perquè l’estampa quedara perfecta; però allò no era ser ell de veritat, allò era interpretar. Així doncs, mogut per la frustració i per la doble cara que arrossegava, va caure en les urpes de noves teràpies experimentals amb l’ergotamina. LSD s’usava llavors amb fins terapèutics, i Cary Grant fou la cara més visible d’aquest novador medicament.
Finalment, i després de quatre escomeses (totes fallides), Cary Grant es casà amb Dyan Cannon i fruit de la parella nasqué la seua única filla, Jennifer. No fou un matrimoni estable ni feliç, ni tampoc no durà massa: després de tres anys decidiren separar-se, però llavors l’actor, fregant la seixantena, decidí que era l’hora de dir adeu al cinema per a ocupar-se a temps complet de la seua filla. Potser foren els dies més feliços de la seua vida; almenys sí que ho foren els de la seua filla, que així ho ha recordat en les pàgines d’una biografia dedicada al seu pare.
De totes les floretes que li llançà la premsa, una de les més citada és la que li dedicà la crítica de cinema, Pauline Kael: «Cary Grant és el cel al qual totes les dones aspiren». Per bé que, tot i no dedicar-se a la crítica, potser les paraules de la seua última muller hagen sigut les més encertades de quantes se li han dit a l’actor: «Cary Grant era el glamur, l’encant, la classe, la intel·ligència, el refinament. Cary va fer de les bones maneres, de l’estil i la cortesia una cosa tan excitant com ho feu Humphrey Bogart de la pistola». Res més a afegir. El tir de Cary Grant fou tan encertat que encara no ha aparegut qui faça un blanc tan perfecte.
