Anhelat desig: en tot el context de la meua vida, tu, benvolgut desig, ocupes el lloc més fascinant i al mateix temps el més inabastable. Hauries de ser accessible per a mi, en tant que et trobes dins del meu cervell, perquè naixes en mi i mors en mi. Tanmateix, la realitat fa que mai sigues meu, o més bé, que mai et tornes realitat. Ets inassolible perquè ets desig, tan prompte et realitzes, deixes de ser-ho. Per això t’escric, perquè mai he arribat a tocar-te, a conéixer-te en tota la teua magnificència i profunditat. Desitjar-te implica estimar-te, però eixe mateix voler és el que et fa desig i no fet. Comprenc que mai aconseguiré agafar-te i estrényer-te com a desig, mai arribaré a tastar la mel de la teua essència en el seu coneixement més íntegre, mai, malauradament, et tindré entre les meues mans per poder dir-te: “El meu desig”.






