Diumenge 18 de desembre, a les 20h, el Teatre Principal de València vibrarà amb el disc més personal i valent de les germanes Giner per a celebrar el mig segle de vida d’aquesta formació mítica que porta el nom del barranc que naix a la serra Calderona i passa per Tavernes Blanques, el cingle que estructura la seua comarca natal (l’Horta Nord).
Una desena de dones músiques damunt l’escenari; tres generacions de la família Giner cantant juntes; lletres originals assaonades amb la fusió d’arrel valenciana, flamenc, sons del nord d’Àfrica i una bona dosi electrònica, mostren un Carraixet renovat, empoderat, divertit, feminista i defensor dels drets humans.
Fa catorze anys publicaren el disc Guspira. Des d’aleshores, les germanes Mari, Eva, Míriam i Vanessa, tot i que han seguit actuant amunt i avall de les nostres comarques, no havien tornat a crear un nou projecte. La mort del pare, Lleonard Giner, en mig de la gravació va ser el tràgic denonant que les va deixar en shock durant un bon grapat d’anys. Un temps esguitat, a més, de diversos problemes de salut familiars i del naixement i la criança de les filles i fills. El 2008 era l’any de la crisi econòmica, no hi havia bolos i, a més, van viure una experiència prou dolenta amb l’equip de producció d’aquell treball discogràfic on sentiren amputades les seues aptituds musicals. Cadascuna d’elles necessitava el seu temps de sanació i és ara quan les quatre estan preparades per a llançar un nou disc acompanyades de dos productors musicals que han sabut traure els seus millors potencials, tant en el vessant polifònic com en l’instrumental.
El veterà músic Nacho Mañó ha coproduït els onze temes que formen part de Carraixet 50, juntament amb l’artista polifacètica Tere Núñez qui, a més de fer arranjaments, toca el baix elèctric i ha realitzat el disseny gràfic de la coberta i l’interior del disc amb una part gràfica actual i una altra del passat de la història de Carraixet donant protagonisme a la replaceta d’Alboraia on van actuar i al barranc que els dona nom. Per a Nacho i Tere és molt emocionant treballar en el ressorgiment del Carraixet del segle XXI. El compositor recorda que coneix a la família Giner des que eren menuts. «Lleonard ens va pujar a l’escenari als meus germans i a mi per a tocar amb Carraixet. De fet, per aquest grup han passat molts instrumentistes de l’escena valenciana del pop, el jazz o el rock. Carraixet ha sigut una escola».
Al productor valencià li ha agradat molt l’actitud valenta d’entrar a l’estudi a gravar temes nous després de tants anys i assenyala que «no es tracta d’un disc de nostàlgia sinó una mirada del que elles volen ser cap al futur».
I com es veuen elles a través d’aquest ramell de cançons? Hi ha diversitat d’estils musicals incorporant seqüències electròniques, flamenc i arrel valenciana i han capgirat la mirada amb arranjaments de la visionària, Tere Núñez.
Mari Giner destaca que és el disc més personal i madur de la discografia de Carraixet i que els temes són originals: «Totes nosaltres n’hem escrit o musicat algun. Per a mi ha sigut un repte compondre la lletra i la música de Pare. Estic molts anys intentant-ho i al remat ho he aconseguit». La major de les germanes confessa que durant la gravació li ha costat molt enregistrar els seus solos. «L’emoció és molt profunda perquè hem pogut rescatar algunes melodies de la bandúrria de mon pare enregistrades per al penúltim disc, Guspira, i gràcies a l’avanç de la tecnologia hem agafat les notes i les hem introduït dins de la cançó. Ell no va poder acabar el disc però ara estarà ben present tocant amb les seues pròpies mans l’instrument de la rondalla».
La menor de les Giner, Vanessa, ha posat la música a tres cançons: La llengua, Alçat i crida, que ben bé podria ser un himne feminista amb la lletra de Tremedal Ortiz, i El gesamí, escrita per Samar Hammadeh, una amiga i companya del lloc on treballa, a la Comissió d’Ajuda als Refugiats, CEAR, fent intervenció sociocultural. Samar va ser refugiada de Síria i el gesamí es la flor nacional del seu país. «En la cançó parlem de les persones refugiades des d’un plànol íntim, plasmant la fugida; com es deixa tot enrere; què es troba a faltar i com es comença de nou. Jo l’he musicada a l’estil àrab agafant sons afganesos mesclats amb sons del nord d’Africa».
Míriam s’estrena com a compositora fent cançó la poesia de l’escriptora saforenca, Encarna Sant-Celoni, De poble, i Eva vol subratllar la rellevància de la instrumentació: «A diferència de l’anterior disc ací som nosaltres mateixes tocant els nostres instruments de vent».
La banda formada exclusivament per dones és una decisió ideològica d’empoderament. Dones tocant i cantant. «Cal visibilitzar sobretot les dones instrumentistes que també existeixen», remarca Carme, la filla major de Mari que està formant-se com a actriu a l’Institut del Teatre de Barcelona. L’únic xic de la nissaga és Lleonard, junior, que com a tècnic de so, té una gran responsabilitat en els directes.
Algunes lletres del nou àlbum són del biògraf de la família, Toni Mercader: La llengua, on parla de tota la repressió lingüística que ha patit el grup, o La nostra Carme, cançó amb música tradicional grega que denuncia el masclisme que va impedir a la mare de les cantants de Carraixet ser instrumentista en la banda de música del seu poble.
També hi ha València, una peça reivindicativa amb lletra de Josep Guia. Hi ha una lletra que parla d’un cactus, escrita per la poeta de Xàtiva, Lorena Cayuela, amb arranjaments de Mari i Tere Núñez, que és molt divertida. De fet, les rialles apareixen al disc i està cantada a capella. El tema Feu-nos lloc està creat a tres mans: Rafel Arnal, Helena Feenstra i Mari Giner, on amb un arranjament de veus han inventat un nou gènere partint d’una variació de l’albà valenciana convencional i l’alegria flamenca, una «albegria», li diuen elles.
De la tercera generació familiar participen al disc i al concert del Principal cantant els versos de l’enyorada poeta Fina Cardona, Lluna lluneta, Màxim (9 anys fill de Vanessa) Adam (17 anys fill de Miri) Joana i Carme (18 i 21 anys, filles de Mari) i Eva (14 anys, filla d’Eva).
Serà un esdeveniment extraordinari amb sorpreses i convidats com Spiros Kaniakis, Rafel Arnal o Nacho Mañó, el productor del disc i atenció, perquè la matriarca, Carme, està aprenent a tocar la bateria als seus 85 anys i si volem saber si pujarà a l’escenari a tocar-la caldrà anar al Principal i comprovar-ho en directe.
Formació
El grup està format per Mari, al fiscorn; Eva, al Saxo tenor; Miry, al clarinet i sintetitzador; Vane, a la flauta; travessera; Carme, al violí; Helena Feenstra, a la guitarra flamenca; Isabella Láuzara, a les cordes i violí; Tere Núñez, a baix elèctric, i Eva Català, a la bateria i percussió.
L’any de Carraixet
Carraixet és el grup més longeu del País Valencià. Ha resistit les modes, el masclisme, una dictadura, la violenta batalla de València i fins i tot una bomba. Va començar a caminar damunt d’un escenari com a grup, exactament, el 27 de febrer del 1972 (de fet, el seu nom originari era Carraixet 72) amb un concert a l’Escola de Maestria Industrial de Castelló de la Plana botant-se la censura de l’època.
Una formació musical amb mig segle de vida té molt a dir. La seua implicació en els canvis socials i polítics durant la segona meitat de la dècada dels 70 del segle xx, amb la recuperació cultural i lingüística al País Valencià, formaria part de la seua manera de fer i del seu tarannà. Cantar en la nostra llengua aleshores era un exercici d’alt risc. Tant és així, que foren víctimes de la violència política, que en aquells moments sovintejava contra la llibertat d’expressió, patint un atemptat frustrat de l’extrema dreta que va col·locar artefactes explosius als baixos de la furgona del grup. El documental La Bomba Carraixet on es narren els fets va rebre l’any passat el IV Premi Berlanga de l’audiovisual valencià. També ha rebut el Premi de la Fundació Huguet de Castelló a la millor producció audiovisual d’enguany. Després del documental ve el disc, Carraixet 50, amb una gira que va començar al Teatre Principal de Castelló el proppassat 5 de novembre dins de la Fira Trovam. L’any que ja toca a la porta vindrà amb el llibre que està cuinant Toni Mercader, Carraixet , la resistència. L’autor destaca la figura del pare que va nàixer en 1935, «vivint una època que encara no es coneixia el feminisme Lleonard Giner era feminista defensant els drets de les dones pel seu tarannà democràtic i la seua bonhomia sempre envoltat de dones en la família». Lleonard és, sens dubte, la brúixola de la nissaga Giner que les guia cap a la coherència i la lleialtat a la llengua, la cultura i els drets humans.
Carraixet, una nissaga dedicada en cor i ànima a difondre la tradició cultural valenciana.
El debut discogràfic va ser en 1978 amb Beure, cantar i ballar, un repertori de cançons populars de l’Horta. Van introduir instruments de vent que ampliaven les seues possibilitats musicals. Fins eixe moment les sonoritats procedien únicament de les cordes de les guitarres, guitarrons, bandúrries o llaüts. Així és com van incloure al seu repertori una innovadora adaptació del pasdoble Paquito el Xocolater, tradicionalment interpretat per bandes de música. Aquest treball va aparéixer al segon disc (Entre col i col, …lletuga), el 1979. Les filles de Lleonard han format part de la història musical de Carraixet des de ben menudes. Quasi abans de caminar ja cantaven. Van participar en tots els aplecs i manifestacions per a aconseguir la democràcia i l’estatut d’autonomia. Per aquella època arribaren a fer noranta actuacions en un mes, una bogeria! El 1980 es va publicar Fet a posta i, el 1983, Estimem per estimar, amb la incorporació de la més xicoteta de les germanes, Vanessa.
Durant els anys següents, Carraixet va centrar la seua activitat en la col·laboració amb altres artistes, no sempre musicals. Amb representacions teatrals, bandes sonores per a pel·lícules, televisió, etc. Una altra incorporació destacable fou la de Rafel Arnal (fill del qui va ser cofundador de Carraixet) l’any 2000. Un dels moments estel·lars de la formació va tindre lloc al nord d’Àfrica, a l’Institut Espanyol de Nador, al Marroc. Va ser un èxit total, sobretot quan cantaren la Tarara, que té un origen rifeny. Va tindre gràcia perquè no eixiren en Canal 9 però sí que ho van fer en Al Jazzira.
L’homenot Vicent Andrés Estellés va escriure que Carraixet sempre l’omplia d’una alegria extraordinària. En la primera dècada del segle XXI encomanaven aquella alegria als estudis de Ràdio Nou presentant el disc Guspira (2008) i posteriorment portant els seus fills i filles, Els Pabordets, a presentar a l’audiència d’aquella primera ràdio pública valenciana el seu disc. Era el somni de Lleonard fet realitat: la música tradicional valenciana interpretada pels seus nets i netes. La denteta de llet es va gravar quan Carme tenia huit anys, Queco set, Joana 5, Adam quatre i Eva tan sols en tenia un.
El llegat d’aquell bon home, Lleonard Giner, ha traspassat el temps arribant a la tercera generació de la família Giner, joves que canten, toquen diversos instruments, fan doblatge i estan formant-se professionalment en les disciplines artístiques de música i interpretació. Actualment les netes han pogut decidir lliurement què fer i de quina manera. Això fa obrir els ulls a la matriarca de la nissaga, la iaia Carme, que se les mira amb una gran satisfacció.
