[Entrevista publicada a La Veu dels Llibres el 5 d’agost del 2023.]
Ens obri la porta a la casa de Burjassot Carmina Andrés Lorente i, només entrar, descobrim un quadre enorme d’Estellés, obra del pintor alcoià Antoni Miró. Dos colors, blau sobre blanc. Entrant a la casa, llibres i obres d’Andreu Alfaro i Artur Heras. Fotografies de la família i una figura de Lladró. El gos lladra, mentre Carmina i Vicent Anyó, el seu marit, ens fan passar a una saleta que té un finestral que dona al carrer. Realitzem l’entrevista, entrevistada i periodista, asseguts a terra, damunt d’una estora gran, perquè així ho vol Carmina, i hi estem ben còmodes, en el mateix lloc exacte on era l’antic dormitori matrimonial de Vicent Andrés Estellés i Isabel Lorente, la seua companya de vida. Hospitalitat, aigua, cafè i un tros de pastís abellidor, amb fruites de colors, un bodegó rebedor que ens espera per al final de l’entrevista. D’Estellés es pot parlar de la seua poesia, dels seus escrits periodístics, de l’intel·lectual… però el que ens interessa ara és l’home, el pare, el marit… l’home compromés… Trona i llampega en una d’aquestes tempestes d’estiu que cauen puntualment com un cataclisme i desapareixen fugaces en un instant. I conversem, records d’infantesa, del pare, de la mare… i de les misèries provocades pel franquisme. De la distància entre els versos del poeta i la seua vida real, de l’Estellés íntim… de la fam, el sexe i la mort.
Vicent Andrés Estellés va nàixer ací a Burjassot…
Mon pare va viure al carrer Nou, que després es va dir Bisbe Muñoz i ara és la plaça Sequera, però va viure posteriorment, en aquell temps, en dues o tres cases a València, totes eren de lloguer. En realitat, el nucli del poble estava a l’entrada, a la plaça del Pouet. I, on vivim ara, era un Eixample. Es va crear de bell nou aquest carrer, que estava als afores i ara és cèntric. A prop d’ací estan les Sitges. L’Ajuntament i Sant Miquel estaven allà, en el poble primigeni. Ara l’Ajuntament està a la plaça d’Emilio Castelar, el nucli principal de la població
Al carrer Nou, on va nàixer, hi havia, fins fa poc, una tenda d’electrodomèstics. Enderrocaren l’edifici i feren una finca. Vivíem en un pis del nou edifici, enfront de la nostra estimada veïna Marieta, i després ens trasllàdarem davant mateix, en una planta baixa, la casa on va morir la meua germana Isabel.
No fa molt, l’historiador Enrique Fink em va fer escoltar una entrevista gravada en casset que li va fer a Estellés en els anys vuitanta, quan vivíeu al carrer de Tres Forques i ell era veí vostre. Fink era jove i feia un treball per a la Universitat. En l’entrevista de Fink intervé Isabel, ta mare, que escolta en un costat de la taula: “Vam festejar vuit anys, vuit anys!”, deia.
Supose que voldria dir que se’ls va fer molt llarg el festeig. I que ja es coneixien bé quan es van casar!
Isabel estava sempre al seu costat, sempre donant suport al poeta. A ma mare li feren una entrevista a la revista Saó, i el titular deia:“La discreta dona d’Estellés”, i, vaja, jo no sé quants anys estigueren festejant, però… vuit anys, per ella, devien ser tota la vida. Van gaudir d’una bona relació i una bona afinitat amb tota la família. Vivíem en aquest pis on estem ara i en la planta baixa va viure la meua àvia paterna amb els meus oncles, la germana de mon pare i el seu marit, Ricardo, amb qui els unia un lligam molt estret.
I aquesta habitació on estem era l’habitació de Vicent i Isabel, no?
Sí, aquesta era l’habitació dels pares. Hi havia un arbre i les seues branques pressionaven la finestra, i a ma mare li feia por abaixar les persianes per si feria els pardalets d’un niu o els feia caure a terra. Ma mare era de Gandia, i ells es conegueren a l’Ajuntament de València, on ella treballava. Com que ell era periodista i passava molt per la batlia, allí es van conéixer. El meu avi matern era segon tinent d’alcalde de Gandia i va ser ell, Francisco Lorente Montaner, mestre d’escola i advocat, qui proclamà la República a la ciutat. Però l’avi se sentia únicament un mestre.
Quant el colp d’estat de 1936, va començar a exercir d’advocat i va treure molta gent de la presó. Patia una malaltia dels pulmons, molt habitual en aquella època, i la família es va traslladar a la partida del Borró, en la muntanya de Gandia per a respirar l’aire més pur… i per protegir-se ell i la família de la primera línia de les represàlies. Tenia cinc fills. Moltes vegades es quedava a dormir en el tren que el portava a Gandia. La meua àvia estava allí vivint amb els seus pares, els besavis i, de sobte, va morir. Al seu marit, el pare de ma mare, anaren a buscar-lo per afusellar-lo, però veient que s’estava morint van decidir no malgastar una bala. Aleshores, la meua àvia va agafar els fills i es va traslladar a València. Amb l’ajuda de tota la família, ma mare començà a treballar en el sector de l’aviació i més tard en altres feines com la del consistori municipal. Era molt moderna! La família de la mare eren tots gent molt preparada, pràcticament tots tocaven el piano. A les nits els llegien capítols del Quixot. Ella volia estudiar i no ho va fer per la guerra…
La família del pare eren més humils.
Sí. Mon pare vivia a Burjassot, no tenien forn; son pare i ell mateix havien treballat de palers, d’empleats amb la pala a boca de forn. Quan el pare, anys més tard, començà a treballar al diari i cobria notícies per tota la ciutat, un dia, a l’Ajuntament va veure Isabel i li va agradar. Aleshores, quan eixia de treballar, va començar a seguir-la (Riu). Ella estava molt despistada. Un dia, veient que ella no tenia parella, Vicent es va llançar.
I ella respongué bé?
Bé, doncs, hi hagué moltes històries, però això pertany a la seua intimitat i ací no vull entrar.
En l’entrevista d’Enrique Fink, Estellés conta com sent ell jovenet entraren pel carrer Nou els soldats de l’exèrcit franquista… una jove alçà el puny i la van detindre. Al cap d’uns dies la van alliberar i tornà a casa molt prima, bruta i amb el cap rapat. I ell es va quedar molt impressionat! No la mataren de miracle! La guerra, sempre la guerra. I la fam, en l’esperit del poeta.
Jo vaig patir la guerra brutalment,
La gran dolor del meu poble vençut,
L’enorme fam dels dies de pa escàs,
(…)
els falsos déus, les hores peremptòries.
La guerra fou com un arrap llarguíssim”
(Mural del País Valencià, p. 108)
Per tant, després de vuit anys de festeig, es van casar.
Es casaren i es van posar a viure al carrer Misser Mascó, 17 de València. Els números han canviat, ara el 17 no coincideix. Allí hi ha en l’actualitat una finca nova, al costat, molt a prop de l’antiga casa. Ma mare estava a soles, havien mort el pare i la mare i, anímicament, es trobava malament. Per a remat, van tindre la primera filla, Isabel. Havia nascut a València, però prompte es van traslladar al carrer Nou de Burjassot, l’actual Sequera, per a tindre el suport de la família paterna. Tres mesos després de nàixer, la xiqueta va morir. En morir la meua germana se’n tornaren a Misser Mascó… allí va nàixer el meu germà Vicent i ma mare es quedà embarassada de mi. A mon pare estigueren a punt de tallar-li una cama, sempre va patir de les cames. Degut a la seua faena de periodista acabarem vivint a la casa del carrer Pintor Peiró, al costat del diari on treballava… i després a Tres Forques. Vam canviar moltes voltes de casa, d’escoles i d’amics i amigues.
Els pares no es plantejaren mai posar-te el nom d’Isabel, el nom de la primera filla morta?
No. Això es feia abans a moltes famílies, però no. Jo em dic Carme perquè la meua àvia paterna era Carme i, en realitat, em dic Carmina perquè la família de ma mare era originària d’Astúries. La mare de ma mare, l’àvia, era asturiana. Procedia d’una família aristocràtica, la família Fernández Corugedo de Pravia, allí estiuejava Rubén Darío i eren veïns de Leopoldo Alas Clarín. L’escriptor, en La Regenta, anomena la família de ma mare.
Mai has pensat a posar-te els cognoms del pare, Andrés-Estellés, compost i amb guionet, com ha fet el fill de Sanchis Guarner per a reivindicar la filiació del pare? Com que Andrés Estellés és tan potent…
No, no. Jo no tinc res a veure amb tot el que va aconseguir mon pare. Ell era mon pare i jo soc Carmina Andrés Lorente, filla de mon pare i de ma mare. Soc Andrés i soc Lorente.
Com era el pare en família? Com era el pare que tens en el cap? El pare… quan eres menuda… el pare que tots tenim en el record.
Era una persona… què et vaig a dir? Tu has tingut pare! Mon pare em portava en braços, ens omplia de besos, ens feia acudits a tota hora, era molt graciós i divertit a casa, ens feia moltes barrabassades, per no dir-ho d’una altra manera… (Riu).
Jo tenia un problema de menuda, no podia pronunciar les erres. A la meua neta ara li passa igual que a mi. Jo deia… “mon pae, ma mae”, “Camina” per Carmina. Ara ja no em passa i ara veuràs el perquè! Jo tenia tres anys i em vaig encabotar en anar a l’escoleta amb el meu germà i la meua cosina, malgrat que no tenia l’edat. A la mestra li deien Josefina, la típica mestra del franquisme i, un diumenge en festes del poble, mon pare m’agafà de la mà i ens topetàrem amb la tal doña Fina, que anava per l’altra vorera. Jo portava unes trenes precioses i una diadema al cap. Mon pare travessà el carrer i, forçant l’encontre, es dirigí cap a la mestra, que anava acompanyada del seu home i el seu fill. Mon pare em va posar al davant… i els saludà: “Buenos días, doña Fina” I em va fer una colzada: “Cal ser educada!”. I jo ho vaig repetir.
I continuà [ell]: “Buenos días don Pedro. Buenos días don Pedrín”. Jo, roja com una tomaca, no sabia pronunciar la erra, vaig fer un esforç titànic per a evitar l’afront. A partir d’aquell moment comencí a pronunciar aquella maleïda consonant de la vergonya… I l’estrés que vaig passar aquell dia! Eixe era mon pare! Amb gràcia, ens en feia de molt grosses!
A casa, Estellés ajudava en les feines domèstiques? Li agradava cuinar?
Mon pare no sabia on estava la cuina. No tenia ni idea! A banda d’això, el periodisme es feia d’una altra manera, ell anava al diari al voltant de les sis de la vesprada, agafava el trenet i arribava al pont de Fusta. El meu oncle Ricardo, que vivia baix de nosaltres, cada dia, li duia amb la moto un entrepà per a sopar. En tornar si perdia l’últim tren es quedava en un banquet de l’estació del Pont de Fusta i dormia fins a les cinc o les sis del matí fins a agafar el primer tren del dia. Pràcticament no estava mai a casa. Dormia unes hores, dinava i tornava a la feina a València. Hi ha un poema que m’agrada molt d’ell:
(…)Al dematí
em llavaré la cara i tancaré la porta
i tornaré al camí. Aleshores vosaltres
sereu als vostres llits amb les vostres mullers.
Jo ja sé. Jo no em puc deturar. Jo seré
al camí. No tinc casa. No tinc llit. No tinc pàtria.
(Llibre d’exilis. O.C. vol. 2 p. 14)
Després seria redactor en cap de Las Provincias…
En aquell temps ja vivíem al costat del diari, a Pintor Peiró.
La teua mare, com era ta mare?
Ma mare era una persona molt introvertida, molt marassa, de sentiments molt grans, molt forta i molt valenta. Perquè va poder amb tot. Quan mon pare es feia feble físicament, quan no podia més, només deia “Isabel”… i ella l’apuntalava. Ella tampoc podia més, però tirava endavant i estirava del carro de tots nosaltres. Quin món més difícil el d’aquella època, sobretot per una persona compromesa amb el país i les idees.
I la parella? Eren molt distints? S’estimaven?
Si, eren distints. Ell era molt llançat i es menjava el món. Ho feia tot abans de pensar. O ho pensava i ho feia tot molt ràpid. Era molt impulsiu! I ella es quedava sempre més al darrere, però estava darrere d’ell, ben a prop. Ell, quan veia que hi havia algun problema, inventava situacions per a resoldre’l… o per evadir-se.
Què li agradava? Quina situació era la més plena per a ell?
Era feliç amb tots nosaltres. No era de caminar. Al llibre El Sàhara. La Terra Promesa es diu que va vindre mal dels genolls del seu viatge al conflicte del Sàhara, però quan jo vaig nàixer ja estava malament de les cames i, com he dit, estigueren a punt de tallar-li’n una. Malgrat això el van enviar a la guerra del desert. D’allí va vindre pitjor. Tenia un problema circulatori important.
Era un pare autoritari? Era un pare de l’època?
Isabel morí prompte. Vicent era el major i jo la tercera. No era autoritari, mon pare sabia com manipular. Quan jo eixia de nit no em posava límits, com feien els pares de les meues amigues, no em fixava una hora de tornada ni amenaçava amb un càstig. Mon pare m’agafava i em deia: “confie en tu”! Ja m’havia marcat! Tenia gràcia perquè t’havies d’autocontrolar i tornar més prompte del que pensaves. Era un “marró” perquè no era una edat per a confiar en cap jove o joveneta.
Intentava fer-vos canviar d’idea en els estudis?
No, el problema que tenia mon pare eren els llibres. Jo tenia una habitació i tenia les meues coses i, de sobte, ell entrava tot content i em deia “Carmina, vaig a fer-te un regal”.
Un llibre?
Sí, un llibre… se l’havia comprat ell i no li’n cabien més a la prestatgeria… i me’ls deixava. Els que ja havia llegit, o no els volia, me’ls deixava a mi. Aleshores m’he criat amb Bécquer i altres llibres que no eren per a una xiqueta de la meua edat.
Ma mare entrava a la meua habitació, a l’hora de dormir, jo sempre he dormit malament, i em llegia allò que estava llegint ella: novel·la, teatre… total que no llegia cap llibre infantil.
L’home, a banda del poeta, el pare, el marit. El diari Las Provincias despatxà el periodista, el seu redactor en cap. Com vau viure aquell moment tràgic?
Estàvem a l’apartament del Perelló i vaig baixar a comprar el diari. Li’l vaig donar i quan em disposava a desdejunar, en un moment determinat, vaig oir un crit, i entrà ma mare a l’habitació. Maria Consuelo Reyna, la directora, en ple gir ideològic anticatalanista, el va donar de baixa de la seguretat social aprofitant que estava malalt. El pare començà a cridar… ma mare isqué plorant de la cambra i vaig veure que s’alçava molt alterat. Vaig parar el colp, el vaig gitar, llançà el diari per l’aire, vaig tancar la porta i va ser quan ma mare em contà que l’havien despatxat. Tancaren la porta i ells dos sols passaren aquell calvari en aquella habitació. Van nomenar Ricardo Ros nou redactor en cap i mon pare s’assabentà de tot en el llit llegint el diari. Tenia cinquanta-quatre anys! El seu compromís amb la llengua, en moments tan crítics de la denominada Batalla de València, li va costar la feina.
Com era la relació amb Martí Domínguez? El director procedia d’una família acomodada, mentre que Estellés era el fill del paler, el paler d’un forn de Burjassot.
Mon pare se l’estimava moltíssim i ma mare, també. Fins i tot fou el padrí de noces dels meus pares. Martí Domínguez li va obrir el camí als estudis i més tard a treballar en el diari. Li va dir que existien unes beques i mon pare se n’anà a Madrid, va aprovar l’accés, i estudià amb Camilo José Cela, Caballero Bonald i altres. Vivia en una pensió del centre de la ciutat, molt a prop del Congrés. Ja en Burjassot va entrevistar a Pio Baroja, que vivia en el carrer del Tramvia i treballava a València.
Tornem a Estellés en el pla familiar.
Mon pare tenia un gran amic, el periodista José María Cruz Román. Quan Vicent festejava amb ma mare, el seu amic festejava amb la seua núvia de sempre i tots quatre s’estimaven molt. Tots dos treballaven a Las Provincias i José Maria també estava en Ràdio Popular. Vivíem en el mateix edifici. De nit, quan arribaven al portal de casa, el primer que pujava a l’ascensor era Cruz Román i el següent era mon pare. Quan sentia la clau del pany, jo tancava la llum i feia com si m’hagués despertat: “Papà, papà… porta’m un got d’aigua”. Seia als peus del llit, parlàvem i, de vegades, em contava com havia anat el dia. Tenia molta paciència. En acabant, em donava un bes i em deia bona nit: “Bona nit, cresol. Apaga la llum”.
Apagava la llum i sentia la màquina d’escriure. El soroll del teclat de la màquina era la meua cançó de bressol. Em relaxava amb eixa música i m’adormia! Fa trenta anys que necessite la seua aigua i el soroll del seu teclat!
El poeta era periodista per a sobreviure…
i no tinc més remei que escriure, escriure, escriure
del divorci de Rita Hayworth, sobre les noces
de Raniero i Grace, sobre el que diu Vittorio
de Sica de Sofia Loren o de la Lollo,
i quina, de les dues, té més grans les mamelles
(Recomane tenebres, O.C. 1, p. 98)
Com seria el pare ara? El món canvia a la velocitat de la llum. El pare seria diferent si visqués avui?
El pare era un “trasto”.
Un “trasto” en quin sentit?
Un trasto. En el sentit més col·loquial: jugava amb els fills i, a última hora, jugava també amb els nets. Jugava, s’inventava jocs, feia trampes i reia… i sempre guanyava. I féiem festa plena! Discutíem com si tots fórem xiquets. Crec que no seria molt diferent si avui fora jove i visqués. Era un gran “escoltador”, aprenia, escoltava la gent, li agradava parlar… però escoltava. Si estigués ara ací sabria molt més del que tu creus de la teua vida. Més que tu de la d’ell.
Tenia grans enemics i molts amics, no?
En tenia a muntó, de tot. Jo recorde les telefonades a mitjanit, amenaçant-lo, amenaçant-nos. Durant el franquisme i després també en “democràcia”. Mon pare estava ingressat a l’hospital i el meu germà va agafar el telèfon, que sonava de matinada: “Vicent Andrés Estellés?” “Sí!” “Ja s’ha mort el fill de puta?” I estava viu encara!
Jo tenia uns nou anys i mon pare treballava al diari. A Burjassot vivíem i tenia l’escola al mateix carrer i quan ens traslladàrem a València havia d’agafar un autobús públic per anar al col·legi, que el tenia a Marqués del Túria i vivíem a l’Albereda. No jugàvem al carrer com en el poble, no tenia amigues, estava totalment descol·locada. I, en tornar de l’escola, jo entrava en l’edifici del diari i Agustín, el conserge, em tractava de manera molt afectuosa: “Hola, Carmina. Vas a ver al papà?”. Entrava, li donava un bes i me n’anava a casa.
Un dia, suposem que quan mon pare ja havia caigut en desgràcia, vaig entrar al hall del diari i Agustin em va preguntar el nom i els cognoms com si no em conegués: “Carmina? No! Su nombre verdadero! María del Carmen Andres Lorente.” No m’eixia ni la veu… i em va fer esperar a mon pare en una saleta durant una bona estona. Mon pare sempre em mirava a la cara i, eixe dia, quan va eixir a veure’m, tenia la mirada baixa i vaig notar que havia plorat. M’abraçà i em va dir que me’n pujara a casa. Ja no vaig tornar més per la porta principal, vaig descobrir una entrada lateral, per on entraven els rotllos de paper d’impremta… em colava per aquell forat i veia a mon pare. Tot això clandestinament, és clar. Molts dies entrava per aquell amagatall i, a través d’una finestreta des d’on es veia la redacció, li feia un bes a l’aire amb la mà. Ell em mirava, començava a teclejar, feia un somriure i me’l tornava. Un joc de xiquets, entre el patiment d’aquell home i jo… que no acabava de comprendre-ho tot. Alguns dies, ma mare m’enviava a portar-li un entrepà per al sopar: “Però que no et veja ningú!” Jo entrava per aquell cau i li donava l’entrepà en mà amb un ritu secret que em feia sentir important.
L’any 2024 és l’Any Estellés, farà cent anys del naixement del poeta. Què passarà?
És l’any Estellés, però no faran res. Amb el canvi de Govern cap institució s’hi atrevirà.
Tindran valor?
Sí. Segur –diu Vicent Anyó, el marit de Carmina des d’un altre punt del saló.
Ara tot el món critica el govern del Botànic per no haver sigut més valent. Què en penseu?
Ens hem relaxat tots, el Govern també. Han passat moltes coses i no s’ha reaccionat adequadament. Ha desaparegut la Fundació Vicent Andrés Estellés i no s’han donat aire a resoldre-ho. Mira, a Benimodo, on tenim una casa, hi ha un govern del PP i cada any es celebren els Premis Vicent Andrés Estellés. D’ençà que l’any passat es publicà tot allò de la Fundació, l’Ajuntament de Burjassot volia convocar uns premis similars, estem en estiu i encara no han convocat res. I a Burjassot està el PSOE governant des de sempre.
Què li demanes a la societat i al govern valencià per a aquest 2024?
Força.
Força per a fer què?
Per a lluitar i tirar endavant igual que va lluitar mon pare. “No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”. Hem d’eixir al carrer a reivindicar tots els drets que ens pertoquen, tot el que s’ha perdut. Hem de tornar a reivindicar, a resistir i hem de tornar a eixir al carrer com va fer el pare. Tu has parlat del Sàhara, però Estellés a través dels seus articles a “Lletres de Batalla”, “Bon dia, Roc” i en altres articles i columnes, es comunicava amb gent que tenia familiars en l’exili. A través dels teletips de l’agència EFE arribaven informacions que després eren censurades, però Estellés gràcies a uns codis i una xarxa de resistència informava a les famílies de com estaven els exiliats. Hem de lluitar i no fer un pas enrere mai
Una xarxa d’espies! Estellés no es va plantejar mai l’exili personal?
Mai! No s’ho plantejà mai! Quan el 23 F molta gent va telefonar al pare perquè marxara perquè ell estava assenyalat pels franquistes. Saps què feu? Despenjar el telèfon! Quan va morir Franco, ell estava treballant al diari i la xarxa política d’opositors de què parlàvem va mantenir la calma. Les ordres eren quedar-se a casa i a soles, sense cap aldarull ni concentracions cridaneres. Jo he vist a mon pare, quan rebia una carta o un document, cremar-ho de manera immediata. Com en les pel·lícules d’espies.
El 19 de novembre de 1975, la vespra oficial de la mort de Franco, Estellés treballava al diari i vosaltres, la família, romaníeu a casa, no?
Sí. I aquella nit, al voltant de les nou, no teníem telèfon, i van trucar a la porta. Ma mare ens mirà, ens feu senyals de silenci fent el mut, i va obrir la porta. Era Ovidi Montllor, s’havia quedat despenjat, no tenia on anar, es quedava al carrer. “Isabel, està Vicent? No, està al diari!”, va contestar la mare. I, quan ja se n’anava, ma mare li va dir: “Ovidi, queda’t a sopar, que hui és el meu sant! I al final es va quedar a dormir en el sofà del menjador, sempre que venia es quedava allí! Aquella nit arribà mon pare i va dir que ja s’havia mort el dictador. Ell i l’Ovidi se n’anaren a un racó de la casa i el pare li va donar instruccions de què és el que havia de fer i on anar. Al sendemà Ovidi va marxar i no sabérem mai on va fer cap. Mon pare sí que sabia on dormiria els dies següents repartit en les cases dels amics opositors d’una xarxa que funcionava com un rellotge suís. Estaven tots ben comunicats, com en la Resistència, això també m’ho va confirmar personalment Didin Puig a Benimodo. Didín em contà que el pare, a través del diari, va posar en marxa la maquinària de què parlem. Ell l’havia contactada i va ser ella –Didín– qui portà l’Ovidi a l’estació del Nord perquè se n’anara de València. Estellés sabia on anava, Didín, no. Ella donava l’aparença d’una germana major que s’acomiadava del seu germà abans d’un viatge. El germà real de Didín, l’Eulogi, no es fiava del telèfon. Ell feia com un colom missatger, només donava els missatges en mà, de punta a punta de València.
A Estellés l’han musicat l’Ovidi, Pau Alabajos i altres. Quina relació mantenia amb Raimon?
A Raimon no l’he vist mai a casa. Però Estellés l’admirava molt. L’admirava moltíssim, de fet en el Mural parla molt bé d’ell. A Alabajos li ho hem agraït sempre molt! Raimon es centra més en els clàssics!
Sanchis Guarner, Joan Fuster i Andrés Estellés: la Santíssima Trinitat. Com els veieu? Sanchis era un home bo, Fuster molt intel·ligent, però parava molt seriós i càustic, no?
A Sanchis Guarner jo el volia molt. Fuster em feia por, la cara que tenia… (Riu). A mi em va batejar ell! Els meus pares volien que em batejaren en valencià i ell anava traduint del castellà el que deia el rector que era andalús. Per tant, no estic segura que aquell bateig tinga algun valor! (Riu) Això va tindre lloc a l’església de Sant Esteve de València i Fuster es va oferir a traduir la cerimònia. Escena de Fellini, sí!
Tots ells eren grans amics, també ho eren de Xavier Casp i de Miquel Adlert…
Havien sigut carn i ungla, però al final hi existien unes diferències importants de caràcter ideològic… i els zels, és clar. Quan Fuster comença a destacar… Casp era molt catòlic i entrà en batalla, ell que havia sigut tan catalanista.
Adlert –diu Vicent Anyó– era un altre cas, era un home d’extrema dreta. Havia sigut jutge i ara es coneix que va tindre un paper rellevant en la repressió judicial i militar de la postguerra. En veure que ja no eren els primers van trencar la baralla.
Com veieu la normalització del feixisme? A Europa i a casa…
Fa pànic de veure gent que ha estudiat i té bona formació i vota l’extrema dreta i porta la bandereta. S’ha banalitzat el franquisme, estem farts d’estar sempre davant dels intolerants. La Transició no s’ha explicat bé. És un tobogan. L’estat i els polítics espanyols es gitaren franquistes i s’alçaren demòcrates. Això no és normal! No vull fer depuracions com feia el franquisme, però s’havia d’haver aclarit, s’havia d’haver explicat. S’ha fet a Xile i a l’Argentina… i ací a Europa… res? No ho comprenc! Ha fet falta, sense venjança, una comissió de la veritat. Mira aquest llibre… Arquitectes del terror, de Paul Preston… hauria d’ensenyar-se en les escoles. Aquest llibre, i és d’un irlandés, ho explica tot ben bé i amb proves documentals! Quan els meus fills eren menuts estava ple de línies en valencià, ara no en trobem. Què és el que ha passat? Alguna responsabilitat en deuen tindre alguns.
Estellés vos ensenyava la poesia que escrivia?
Ell feia música amb les paraules, s’inventava situacions per a musicar les seues poesies a colp de palmades en les cames: “Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble, i seràs, per sempre, poble: Pam! Pam, Pam!” I me’n vaig adonar, ell m’ho va suggerir, que aquesta poesia és com una “mascletà”. Musicant-la, Estellés va disparar una mascletà!
Era feliç quan llegia el diari. Jo anava en silenci i amb una palmada li’l feia volar pels aires. I ell es posava a quatre potes, m’agafava de broma dels cabells i jo li mossegava les cames. Era un joc de dos nens que encara no caminen i es defensen de l’adversari. Entrava ma mare i ho parava tot: “Ja està bé. Açò no pot ser” I amb Vicent feia igual. Era un parot! Els llibres li’ls tirava a terra i ell embogia. I ara li ho faig al meu home, de broma sempre és clar… (Riu)
El dolor de la mort d’Isabel estava sempre present?
Sí, sempre. Però també tenien una vida normal. A taula, de vegades, véiem la tristor dels dos o una llàgrima sense paraules. Aquell dia era Nadal o l’aniversari d’Isabel, el del naixement o el de la mort.
El poeta recorda en la seua poesia els dies posterior a la mort de la filla…
que els pares ouen, muts de terror, el petit
caminar dels insectes per damunt del seu fill,
lents i misteriosos enrenous destructors
(La Nit, O.C. 1, p 104)
Ha sigut molt dur ser la filla o el fill del gran poeta? És dur ser fill o filla d’Estellés?
(Silenci llarg) Mon pare era mon pare i ens l’estimaven molt. És veritat que em costa anar a molts llocs on ens conviden i a voltes no ho hem pogut fer. Però el cognom pesa, sí! De vegades hem tingut problemes personals o familiars i hem hagut d’acudir a un homenatge i ho hem fet, ho hem fet com hem pogut. Nosaltres hem arribat a tindre amenaces, amenaces de bomba, pintades a la paret de la casa… i la bomba que li ficaren al bust del pare ací a Burjassot. Van tindre la poca vergonya de guardar el bust en un magatzem i canviar el nom de la plaça on estava instal·lada: de plaça del País Valencià va passar a dir-se plaça de la Constitució. Sempre guanyen els mateixos! Eixa estàtua està ara a Benimodo perquè l’Ajuntament en aquells moments ens va abandonar.
Els últims anys…
Estava molt malament de les cames, pitjor que mai. Li havien ordenat rehabilitació a l’Hospital La Fe i ens vam adonar que no acudia a fer-se els tractaments de recuperació. El conductor de l’ambulància li demanà a ell i a altres persones més dos mil pessetes per cap per fer el trasllat cada dia. Era un timo i ell va desistir. Ho vaig denunciar i tot es va acabar normalitzant de nou. Eren les penes de cada dia. Al final me’ls vaig dur ací a Burjassot, en la casa de la planta de baix. Li quedava només un any de vida!
Com es quedà Isabel? Com es quedà la família?
Ella va ser més forta del que ens pensàvem. Va morir al març i al setembre pujà a casa i ens va anunciar que s’havia matriculat en l’Escola d’Adults, ella sempre havia volgut estudiar i no ho havia pogut fer mai. Això li va donar molt saba nova, nova vida. Ella tenia un bon nivell, però no tenia cap titulació
Quan el pare parlava de les dones “Era una dona potent”… Isabel no es moria de zels? Quan abordava l’erotisme… com es sentia ella?
Ella sempre deia “ton pare té molta imaginació!” Uns amics de la nostra edat ens contaven que el pare sempre parlava de les dones espectaculars que havia conegut al llarg de la seua vida. Una vegada, ell se n’anà a Barcelona… i, quan eixia de l’hotel on s’hostajava, el varen seguir. Anava a l’entrega d’uns premis i en acabar va tornar a l’hotel. Aquests amics van sopar aquella nit amb ell. I Estellés els contava que allí hi havia una dona espectacular. En paraules d’ells: “Si a ton pare li posen una botella de butano amb una perruca al davant diria: “Ací tens una dona que està bona!”
Estellés no era faldiller, ma mare confiava en ell. En un viatge que va fer a Barcelona que devia durar diversos dies… acabà tornant a Burjassot. Tocaren a la porta i va obrir ma mare: “Isabel, baix hi ha un taxi, paga-li per favor, no porte diners. Necessitava tornar a casa!”
Quin era el seu cel? Què és el que més li agradava?
Li agradava molt el pimentó torrat. No teníem forn, ma mare, amb tota la paciència, el torrava al foc pegant-li voltes. L’embolicava en paper de diari, l’acabava de coure en el paper de diari, després el pelava davall de l’aixeta i li deixava totes les ungles negres.
I el suc que solta, ell juga amb el pimentó com un mugró i dos gotes de llet materna. Tan eròtic!
(Riu) Sí! Era l’aperitiu de la gent humil, l’aperitiu dels pobres. Pimentó torrat, ceba crua i unes olives. Molts fan el pimentó amb tonyina, oli i uns alls trossejats o amb abadejo salat. A ell li agradava sol, amb unes gotes d’oli. No era difícil d’acontentar.
Hem acabat.
Gràcies per vindre. Resten els seus versos i la seua memòria.
(…) Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: “¿Que qui s’ha mort?”
I que li donen una breu notícia:
“És el fill del forner, que feia versos.”
Més cultament encara: “El nét major
de Nadalet.” Poseu-me les ulleres.
(El gran foc dels garbons, O.C. 1, p. 273)
![Notícia: Agermana’t a Diari La Veu: tria la destinació de part dels teus impostos [Vídeo]](https://www.diarilaveu.cat/app/themes/munduscms-news/dist/images/sites/27/icon-article.svg){kind=icon}
