Una de les activitats organitzades per les biblioteques que també va resultar afectada per la dana del 29 d’octubre del 2024 va ser la dels clubs de lectura. Reunions, habitualment mensuals, que promouen la lectura i la socialització, i que aquell dia es van quedar paralitzades. Per a entendre què significa formar-ne part i com aquestes sessions són indissociables d’una biblioteca viva, parlem amb la coordinadora de nombrosos clubs de lectura arreu del País Valencià, Carme Navarro, una amant dels llibres que ha fet de la mediació lectora la seua professió. Ella i Rosa Marín són l’ànima de Sénia Projectes Educatius i fa 25 anys que es dediquen al foment de la lectura.
Vosté coordina els clubs de lectura que es programen cada temporada en algunes de les biblioteques danyades per la dana. Quins han sigut els clubs de lectura més perjudicats per la catàstrofe?
Doncs, en diferent mesura, pràcticament tots els dels pobles situats a la zona 0, bé perquè les biblioteques, com en el cas de Paiporta, Aldaia o Algemesí, van quedar totalment arrasades, o bé perquè, com en el cas de Catarroja, on es va salvar la biblioteca, els municipis i les instal·lacions eren inaccessibles, no s’hi podia arribar de cap manera.
Què va pensar quan es va assabentar de la magnitud del desastre? Perquè vosté té contacte directe no només amb els responsables de les biblioteques, sinó amb els membres dels clubs de lectura.
Sí, tenim una relació important, perquè a Algemesí, per exemple, ja fa vint anys que coordine l’activitat. Aquell dia, per sort, vaig decidir no anar a treballar i, quan a la vesprada vaig veure per la televisió que queia el pont de Picanya, l’acte reflex va ser telefonar a membres del club de lectura, que em van contar que havien pujat a la part de dalt de les cases, ja que el carrer anava de gom a gom. No m’ho creia, la veritat, i vaig entrar en un estat… de xoc. Vaig estar uns quants dies molt preocupada, perquè també es va perdre la connexió telefònica i no hi havia manera de saber ni com estaven ni què els havia passat. La veritat és que la gent que érem fora de les zones afectades, al principi, no érem conscients de la magnitud de la tragèdia, de tot el que vivien les persones que estaven allà. No podíem fer-nos una idea de tot el que havia passat.
Com li van arribar les primeres notícies de l’estat de les biblioteques?
Per les xarxes i la premsa. No podia parlar amb els bibliotecaris, perquè la majoria no tenien connexió telefònica. La primera bibliotecària amb qui vaig poder contactar va ser Marifina Galbis, d’Algemesí, però les emocions estaven a flor de pell i ens posàrem a plorar. Era impossible parlar. Em va enviar un vídeo per a mostrar-me com havia quedat la biblioteca, totalment devastada. Aleshores, quan, finalment, vaig poder contactar amb els responsables dels centres afectats, els vaig dir que no es preocuparen, que es tranquil·litzaren. Sabia que era impossible pensar en l’activitat, que hi havia altres prioritats que calia solucionar.
Hi havia molta incertesa sobre la continuïtat dels clubs de lectura, perquè a les biblioteques, els llocs de reunió, no s’hi podia fer res mentre no es rehabilitaren. Quines van ser les primeres a recuperar els clubs de lectura i com ho van fer?
Al principi va ser devastador. Havíem tingut l’experiència de la pandèmia, però en aquell moment, millor o pitjor, la gent estava segura a casa, tenia les connexions a internet, i l’activitat es va mantindre molt bé. Però la dana va ser una altra cosa completament diferent. No només es tractava de les biblioteques, és que hi havia gent que s’havia quedat sense casa, que no tenia llum… Per a molta gent, la prioritat era solucionar el seu dia a dia. La veritat és que els tècnics bibliotecaris han lluitat molt perquè tornara a funcionar l’activitat, però van ser els mateixos usuaris els que van començar a demanar que tornara. Molt prompte vaig començar a rebre missatges al telèfon i al correu electrònic de membres dels clubs de lectura de les zones afectades preguntant-me quan es reprendria l’activitat, i, en els casos més afortunats, hem tardat entre sis i huit mesos a poder reprendre-la.
I com va ser la retrobada?
En alguns pobles, com ara Aldaia, em van emocionar molt, perquè vam reprendre l’activitat abans que s’obrira al públic la biblioteca. La primera sessió del club de lectura que hi férem, no hi havia prestatgeries, ni llibres, ni portes… Les parets no estaven pintades… Només teníem l’única cosa que necessitàvem: cadires. I, en aquestes condicions, vam decidir reprendre l’activitat. Si et soc sincera, pensava que no vindria ningú, perquè després de les experiències que havien viscut, algunes molt tràgiques, creia que la meitat de membres del club no es veuria amb cor de vindre. I aquell dia, Anna, van acudir més de trenta persones a la sessió del club de lectura de retrobament. Va ser una cosa molt emocionant, sí, perquè, finalment, veus que ja no és només la reunió al voltant d’un llibre el que uneix les persones que hi assisteixen, sinó que també hi ha una xarxa emocional molt important que la literatura ajuda a teixir.
A les biblioteques es gestionen moltes més coses que el préstec de llibres…
Moltes més. El gremi de bibliotecaris ha fet una tasca excepcional els darrers anys. Sempre he pensat que les biblioteques no són només magatzems de llibres, són llocs vius i socials on, a més a més del préstec de llibres i de la lectura, es fan moltes activitats. Aquestes persones no sols havien perdut el fet de poder anar a la biblioteca, sinó que havien perdut també l’aspecte cultural i social de la trobada. Els usuaris em repetien constantment que necessitàvem normalitat. Desitjaven vindre al club, reprendre l’activitat. En aquelles dues hores no pensaven en els problemes que tenien a casa. El club de lectura els oferia la possibilitat d’evadir-se de la realitat.
Què era el que més trobaven a faltar?
Les persones necessitaven dues coses. D’una banda, activitats que els tornaren a la normalitat, una normalitat entre cometes, que hui en dia encara no s’ha assolit, perquè les biblioteques encara no han recuperat el cent per cent de l’activitat ni de les instal·lacions. D’altra banda, necessitaven la lectura, que ens aporta coses diferents en cada moment, i que, de sobte, es va convertir en un element clau per a aconseguir l’evasió necessària. La lectura ens permet viatjar a altres llocs i oblidar-nos de la nostra realitat. La lectura compartida i determinades obres ajuden a combatre l’angoixa i el dolor individual i, en definitiva, als clubs, en aquell moment, necessitàvem distraure l’ànima, el pensament, i allunyar-nos del desastre. Em venia al cap el que per a mi és una xicoteta bíblia, Com una novel·la, de Daniel Pennac. Crec recordar que, en aquest llibre, l’autor cita Montesquieu i diu: “No hi ha cap mal o cap desastre que una hora de lectura no m’haja fet oblidar”. Per a mi, és un resum del que aporta el club als usuaris a hores d’ara.
Un resum perfecte. Per tant, cal invertir en les biblioteques i calen ajudes per part de l’administració pública per a continuar ampliant aquesta xarxa de lectura compartida…
Sí, totalment d’acord. Al principi, pensava que la imatge de les biblioteques destrossades amb tots els llibres mullats era una metàfora que deixava palesa la fragilitat del sector cultural. Alguns llibres, encara que es van poder salvar en un primer moment, dos dies després estaven destrossats per la humitat. Tot i això, l’espurna d’esperança que em va alegrar molt va ser que foren els mateixos usuaris els que van començar a demanar, a reivindicar, que tornàrem a la vida. I això és el que em va quedar. Gent que ho havia perdut tot o quasi tot demanava una activitat tan senzilla com això: un lloc on reunir-se i comentar un llibre. La cultura i l’art són refugi i recer, són una necessitat vital. I per tant, s’ha d’invertir en això. La pandèmia ja ens ho va ensenyar i ara s’ha reafirmat. Cal invertir en cultura. A més, no hem d’oblidar que hi ha hagut aquesta resposta per part de la gent afectada, perquè hi ha hagut un treball ingent dels tècnics bibliotecaris per a recuperar les instal·lacions i les inversions. Estan fent un treball magnífic per a tornar a tindre les biblioteques al cent per cent.
Hi ha hagut municipis on les biblioteques no van resultar danyades, però les persones que formaven part dels clubs de lectura sí que van patir els efectes de la dana .
Sí, mira, hi ha un cas molt curiós, perquè és veritat que els desastres i les malalties sempre les mesurem en comparació. És a dir, tu sempre penses que estàs bé quan hi ha un altre que està pitjor, no? Per exemple, Guadassuar també va estar molt afectat, però només la meitat de la població. Allà, justament, la biblioteca es va salvar, no va sofrir cap dany. Ara bé, sí que ens preguntàvem si tornaríem a la normalitat o no, perquè la meitat del poble estava molt afectada i havia perdut moltíssim. Llavors, Teresa Gomis, la bibliotecària, va decidir preguntar als usuaris què volien fer i aquests van respondre que volien recuperar l’activitat. I em van dir, textualment: “Carme, si tu pots vindre amb seguretat, amb el cotxe, nosaltres estem ja farts de l’olor de fang i necessitem una activitat que ens ajude a evadir-nos”. I ho vam fer, vam tornar al mes següent, perquè ens ho havien demanat els usuaris. O a Catarroja, on les primeres reunions les vam fer al Saló de Plenaris de l’Ajuntament, perquè era l’únic lloc municipal accessible. I bé… va ser molt emocionant també. Les primeres sessions, en general, realment foren molt emocionants.
La literatura t’ofereix la possibilitat de viure mons paral·lels, d’accedir a paradisos artificials, unes experiències que ajuden a sobreviure quan la realitat és tan dura. Per a recuperar la serenitat, caldria prescriure més lectura i menys ansiolítics?
[Riu] Pense que sí, que prescriure lectura sempre és un encert al cent per cent. I que cal confiar en els llibreters i bibliotecaris, que entenen moltíssim, i en les persones que fan mediació a la lectura, que sempre faran una tria que intentarà ser encertada per als usuaris. Sé que confien moltíssim en nosaltres, i així ens ho transmeten constantment.
Després de l’experiència viscuda durant aquests nou mesos, quina és la seua reflexió sobre els clubs de lectura?
Després de superar la Covid, que va ser una cosa extraordinària, que pensàvem que enfonsaria aquesta classe d’activitats més socials, inesperadament, els clubs de lectura van experimentar un augment de participació increïble. I ara la dana m’ha reafirmat en el valor que tenen totes aquestes activitats, perquè, sincerament, pensava que molts membres no podrien tornar i, en canvi, han tornat tots. En clubs com el de Paiporta, que abans ja tenia molta demanda, a partir d’octubre, engegarem un nou grup, perquè hi ha hagut un augment molt gran de peticions per a participar en l’activitat. Crec que la lectura ens aporta moltes coses, moltes; però també ens aporta salut, confort i recer. Llegir és una medicina per a l’ànima i és totalment necessari.
