Les darreres destitucions de dos dels subdirectors de l’Institut Valencià de Cultura (IVC) –el de Música, Joan Cerveró, i la d’Audiovisual, Maria Fuster– tot just set mesos després del seu nomenament, no han sorprés especialment el sector, tenint en compte que el partit que els havia nomenat –Vox- ja no és al govern. Però la seua substitució –encara no se sap per qui- torna a deixar l’organisme paralitzat quan encara amb prou feines s’havia posat en marxa després de les eleccions del 2023.
Des de Diari La Veu hem parlat amb diferents professionals del món de la música sobre les perspectives de l’IVC després del Botànic, que han acceptat compartir les seues visions amb una condició: l’anonimat. «Aquest és un món xicotet i molt depenent de l’administració, ningú serà sincer si ha de dir el seu nom», resumeix un dels entrevistats.
«La sensació és que quan Mazón li dona Cultura a Barrera, aquest ni tan sols sap quines són les funcions de l’IVC, perquè la seua obsessió és la programació i els ‘catalanistes’. Però les tasques de l’IVC van molt més enllà i inclouen fer política cultural i generar una indústria cultural local», explica una persona que va estar treballant a l’Institut durant l’anterior legislatura, que posa com a exemple que «ara mateix hi haja tres pel·lícules valencianes en cartellera, el resultat «d’anys de treball», explica aquesta font que destaca que «les polítiques culturals donen resultats a llarg termini»
Els relleus dels responsables de l’IVC per part de l’exvicepresident Vicente Barrera –igual que els del Centre del Carme o l’IVAM- van fer-se «sense tenir un model alternatiu i soles amb voluntat d’arrasar amb el que hi havia», assegura un músic.
La conseqüència d’aquesta desconeixement hauria estat un IVC «sense rumb» i que genera la «sensació que no hi ha ningú al volant», segons insisteixen diferents veus. «El millor exemple és que van escollir primer els subdirectors i després el director, que no té cap sentit i és una mostra de manca de projecte. I el resultat ha sigut que han durat només set mesos i que prompte estaran dos anys amb l’IVC paralitzat», explica una persona vinculada a la indústria musical.
A més, gent que va viure el procés destaquen «l’obsessió» de Vox per assegurar-se que les escollides eren «gent afí» i els canvis en el concurs, on, per exemple, va passar-se d’un tribunal especialitzat per a cada subdirector –música, arts escèniques i audiovisual- a un sol tribunal per a tothom, amb més pes dels polítics que dels experts.
Turisme vs Cultura
«En tot el temps que va estar en el càrrec, Cerveró mai va voler-se reunir amb els músics, a qui considerava que eren tots amateurs i no tenia res a dir-los», explica una professional de la música. Un altre músic es lamenta de la «desunió» del sector, a diferència de les arts escèniques o l’audiovisual, que «estan més organitzats i tenen més capacitat de pressió». Una de les conseqüències d’aquesta situació seria, per exemple, que la gala de les arts escèniques es mantindrà enguany, mentre que els Premis Carles Santos estan a l’aire i ningú confia que tinguen continuïtat.
«A més –assenyala una música abans esmentada- hi ha una diferència d’objectius o de model molt grans entre els músics i les empreses del sector, i l’administració soles escolta les segones». I quina és aquesta gran diferència? Bàsicament l’aposta gairebé en exclusiva pels grans festivals, majoritàriament programen grups de fora i, en gran mesura també les empreses que contracten també són de fora.
«Podem parlar, per exemple, del festival Som de la Terreta –explica una professional del sector-: li dedicaran entre dos i tres milions per un sol esdeveniment, mentre que el pressupost anual de l’IVC per a la música tot just arriba als dos milions. I a banda que aquest festival no costa això i tot faça pudor als típics trapis del PP, a qui porten? No hi ha quasi grups d’ací, les empreses tampoc, açò és directament donar diners a Madrid. Ací no genera res».
Altres veus consultades destaquen que aquesta política no és tan diferent a la del Botànic –i recorden el cas del Benidorm Fest, que va costar al voltant d’un milió-, però destaquen que «com a mínim», durant el Botànic «açò eixia del pressupost de Turisme [sota control directe de Presidència, llavors Ximo Puig], mentre que l’IVC sí que tenia una política de creació d’un circuit i una indústria local». Ara, en canvi, el pressupost de l’IVC també apunta cap a la col·laboració amb els grans festivals, sense deixar cap espai als creadors i empreses locals. I açò sense comptar el pressupost –300.000 euros- destinat als bous.
Un dels músics consultats recorda com «hi havia una política d’ajudes als discs, a la internacionalització, a la contractació, amb criteris clars que afavorien la qualitat, promovien el valencià o les dones en l’escena, i aquestes ajudes no soles anaven als músics, sinó que repercutien en les sales, els estudis de gravació, els dissenyadors gràfics, les empreses audiovisuals… durant cinc o sis anys es va estar invertint en la creació d’una indústria local i tot açò s’ha aturat en sec i no crec que el PP canvie res».
«Vam passar d’anar a les fires a fer pena a ser un referent, que l’Ajuntament de Londres ens preguntara pel nostre Codi de Bones Pràctiques o que citaren el nostre Anuari de la Música –explica l’extreballadora de l’IVC-, l’actual equip ni tan sols va a les fires, han llançat tota la faena a la paperera per a res».
