De què fuges? Per ventura no saps que és força difícil i perillós —per no dir en va— nadar en un riu de semen, d’origen, de previda?
Has de projectar, amb molta i delicada cura, la teua futura ombra en l’ampit de la llera de l’inconscient, de la voluntat aliena. Submergeix el teu saber i iniciativa en la sang primera, o en l’aigua i foc de l’origen, o en l’estultícia liquada del teu creador, on es troba la teua llavor latent, bullint entre bombolles i bombolles de sarna i por, entre esclats d’enveja, indecisió i gelosia, entre intranquil·litat contínua i dominant per la impotència de ser no res i la possibilitat d’ésser. On, malgrat de i en contra de, tot és negre per manca d’una ínfima obertura a l’exterior, a la llum, a la veritat.
No te n’adones, amor meu, que tan sols som això: un somni, una imaginació, la impuresa, el pòsit d’una idea llançada a l’infinit?, que tan sols quan aquesta arribe al seu destí aconseguirem ser.
Aprofita els moments eterns que queden sense preguntar-te res, absolutament res. Flueix, navega a favor del corrent, deixa’t portar pel vent, sense rumb (la qual cosa és ja un destí), descansa, adormida i esgotada per les teues preocupacions, turments i inquietuds que no existeixen, que freguen la irrealitat.
Tu no existeixes, jo no existisc, i menys encara, naturalment, les nostres conseqüències.
Gaudeix, amb insensibilitat (ja que ens manca), allò que et trobes, que isca al teu pas delectant-te i embolicant-te amb les seues agradables urpes.
Ama, odia, escup i pixa si cal, perquè arribarà un dia que podràs ser amb totes les teues conseqüències i, llavors, per més que vulgues i ho intentes, et serà impossible amar, odiar, escopir i pixar.
Tot (i em referisc, àdhuc, a allò que està més enllà de la comprensió) es troba en una mínima, efímera i pobra idea pensada per un mínim, efímer i pobre ésser, el qual, potser (amb seguretat), és, senzillament, una mínima, efímera i pobra idea d’un altre mínim, efímer i pobre ésser…
Així, doncs, malgrat tot el que s’ha dit, la milotxa no se m’empina.
