El protagonista d’aquesta setmana pràcticament podríem dir que és el “personatge total”. Va fer de tantes coses diferents -industrial, espia, polític…- i, sobretot, va ser responsable de tants canvis en la vida de València -des del motor econòmic al paisatge, passant per l’organització social o el llenguatge- que costa de creure que hui en dia siga tan desconegut per al gran públic.
Joaquim Manuel Fos va nàixer al carrer del Bany del barri de Velluters de València el 1730. Fill d’un humil seder, una indústria important a València des del segle XIV, però que no passava pel seu millor moment.
La seua infància ens la saltarem, primer per falta de dades i segon perquè deuria ser curta. Als 21 anys, el nostre protagonista ja havia fet tot de canvis molt importants: s’havia casat i havia canviat de classe social, i els dos estaven relacionats. La seua boda amb Josepa Antònia Escoto, filla d’un prominent comerciant seder, va ser allò que vulgarment es coneix com un braguetasso, donant-li accés als cercles burgesos locals i també recursos per als seus projectes posteriors.
I és que de ben menut, Fos tenia una obsessió: el moaré. Aquest tipus de tela -de seda, òbviament- tenia un estampat -unes aigües, en l’argot del sector- que eren impossibles de fabricar a València i calia importar-les. Així, Joaquim va obsedir-se en aprendre la tècnica de fabricació del moaré i començar a fabricar-lo localment.
Un pla esbojarrat i el naixement d’un mite
Per a començar el seu pla, Fos va començar -sense que s’acabe d’entendre el motiu- per fingir la seua pròpia mort. Després d’explicar a tothom que anava cap a Gandia, a l’alçada del Saler va matar el seu cavall, va tacar la sella amb sang de gallina que portava preparada per a l’ocasió i va deixar per terra algunes de les seues possessions, inclòs el seu barret, que primer havia foradat. Només la dona i el confessor tenien coneixement de l’engany.
Una volta construïda “l’escena del crim” va embarcar-se cap a Barcelona amb un passaport fals -facilitat per aquell confessor- a nom de José del Castillo. A partir d’ací comença un periple tan fantàstic com poc detallat, ja que ell mateix va encarregar-se de donar diverses versions dels seus viatges cada una més extensa, fantasiosa i plena de detalls increïbles a l’anterior.
El que se sap és que va viatjar fins a Lió, important centre industrial seder, on treballà en una de les fàbriques per aprendre’n les tècniques, per a després dirigir-se a diferents ciutats italianes com Gènova, Lucca, Ancona, Venècia, Roma i Nàpols. També va visitar Anglaterra i les ciutats del llevant mediterrani, com Constantinoble, Damasc, Alep i Esmirna, en aquell moment totes dins l’Imperi Otomà. I encara en alguna versió es va mencionar Cuba.
Si la llista de destins és fabulosa, no ho és menys la de personalitats que va assumir per aconseguir els seus fins, des d’un “fastuós príncep” a Florència, fins a un “infeliç pidolaire” a França, passant per comerciant a Venècia, soldat torinés, peregrí a Roma o abat. En una missió d’espionatge industrial que recorda el del seu contemporani i també protagonista de la sèrie, Jordi Joan, encara que a Fos li va anar millor.
Al seu retorn a València, després de quatre anys de voltar pel món, va ser rebut com un heroi. No només per haver ressuscitat miraculosament, sinó també perquè ningú va trobar-li cap problema ètic a açò de l’espionatge industrial. “…exemplar d’un valencià benemèrit de tota la nació i, especialment, d’aquesta nobilísima ciutat, la seua pàtria”. Se’l descrivia llavors en la primera reunió de la Societat Econòmica d’Amics del País de València, de la qual, el mateix Fos en seria soci fundador i redactor dels estatuts.
I és que a partir de la implantació de les noves tècniques per teixir el moaré “importades” per Fos, no només ell va fer-se ric, establint una important fàbrica sedera a Velluters, sinó que tota la indústria valenciana de la seda viuria el seu moment de màxim esplendor. Es calcula que a la segona meitat del segle XVIII van arribar a instal·lar-se més de 3.000 telers on treballaven fins a 25.000 persones, moltes d’elles dones -i que al segle següent protagonitzarien la primera vaga coneguda al País Valencià, el motí de Velluters. I és que aquest cèntric barri de València era l’epicentre d’una important transformació econòmica i social que s’estendria més enllà. De fet, el paisatge de l’Horta va veure’s també afectat, amb la plantació de milers de moreres que alimentaven els milions de cucs de seda que els llauradors criaven a les andanes de les alqueries. Durant aquells anys, la indústria de la seda -que anava des de la cria dels cucs, a la producció i la comercialització del producte acabat- era l’autèntic motor de l’economia valenciana, superant altres cultius tradicionals com el blat o el raïm.
Inquisidor de mals teixidors
A partir de la dècada del 1770 arriba el moment més dolç de la vida del nostre protagonista. S’ha tornat a casar, ara amb Tomasa Ricord, també filla d’un important industrial seder, forma part de les direccions de la Junta de Comerç de València i de la Societat Econòmica d’Amics del País, ha fet fortuna i, a més, el mateix monarca Carles IV el nomena Marqués de Sant Joaquim i el designa com a inspector general de les fàbriques de seda de València amb àmplies facultats de regulació i direcció del sector.
Fos es pren molt seriosament el seu nou càrrec. És tan amant del bon moaré com menysprea el producte defectuós i el fabricant estafador.
I, per tal de deixar clars els seus criteris de qualitat, organitza un autèntic “acte de fe” però en versió laica i burgesa. Els fets van succeir-se el 31 de gener del 1784 a la plaça del Mercat, quan va procedir a cremar solemnement diverses mostres de teixits de seda que no s’ajustaven als criteris de les ordenances. Als responsables de tan greu falta, però, no va llançar-los al foc -no se sap si per falta de ganes o d’autoritat legal per fer-ho. Però sí que va publicar els seus noms per a escarni públic. Per a Fos, la introducció dels teixits més lleugers i de pitjor qualitat no era un qüestió de modes o gustos, sinó un “pecat moral”.
Naturalment, la seua acció va causar un gran malestar en el sector. Al cap i a la fi, el gruix de seders estaven més preocupats pels beneficis que no per la qualitat del producte i va iniciar-se un procés contra Fos que acabaria amb l’obertura d’un expedient a la Junta de Comerç condemnant aquestes pràctiques.
“Inventor” del sereno
La vida de Fos està plena de projectes, idees i iniciatives, no sempre reeixides, però sovint curioses. Va proposar la creació d’una fàbrica d’armes blanques per a l’exèrcit i tisores per a la indústria textil, també va intentar associar-se amb un soci a la Societat Econòmica d’Amics del País per crear una societat comercial per a l’exportació de teixits, que mai fructificaria o escriuria la “Instrucció metòdica sobre els mueres”, un manual per a la fabricació dels moarés, que es publicaria pòstumament.
Però la seua innovació que més va perdurar no tenia res a veure amb la seda. Com a alcalde de barri de Velluters va haver de lidiar amb el tancament de les fàbriques de pirotècnia decretada per Carles IV ha deixat molts treballadors del barri sense faena. Per posar-hi remei, idea la creació del primer cos de vigilants nocturns de l’estat espanyol, imitant el que havia vist en altres ciutats europees. Aquests vigilants, cada hora anaven cridant l’hora i l’estat del temps, donat el fet que aquest, a València, acostuma a ser força serè. Així, aquests vigilants que anaven cridant “las ocho y sereno” feien força gràcia a una població valencianoparlant que ben prompte va començar a anomenar-los com “els serenos”.
Pànic a una mort ridícula
Joaquim Manuel Fos va morir a València, aquesta volta de veritat, l’any 1789, quan tenia només 59 anys. Segons es va explicar a la seua biografia, la causa va ser l’excés de gelats. Apassionat d’aquest dolç, n’acostumava a menjar tant a l’estiu com a l’hivern i, segons el seu biògraf, aquesta golafreria el portaria a la mort, encara que no especifica el motiu exacte.
El boom de la sederia a València tampoc sobreviuria massa temps. A partir de la dècada del 1990 començaria el seu declivi, en bona mesura per la falta de modernització de les fàbriques. I és que en robar els secrets de la competència no sempre n’hi ha prou i a voltes cal invertir un poquet en innovacions pròpies, un camp que a l’estat espanyol sempre ha costat força, com poden testimoniar altres investigadors que han passat per la sèrie, com Alberto Carsi, Maria Hervàs, Fèlix Martí o Julio Cervera.
