Després de 25 anys treballant a Acció Cultural del País Valencià i 12 com a coordinador general, Toni Gisbert ha anunciat que no es presentarà per a la renovació del càrrec. El seu vol ser un crit d’atenció a la necessitat de l’associacionisme de fer un relleu generacional i amb Gisbert parlem de la situació d’aquest associacionisme, però també del país i del futur.
-Potser podríem començar pel principi, perquè la seua relació amb Acció Cultural és molt llarga, molt més que el temps que ha estat de coordinador general.
-Jo vaig entrar a treballar en Acció Cultural fa molts anys, vint-i-cinc més o menys, no ho recorde exactament. Vaig anar pujant tots els nivells interns com a treballador fins que a finals del 2011, Eliseu [Climent] em proposa entrar a la Junta Directiva per iniciar un procés de renovació. Vaig acceptar però amb certes condicions, perquè jo volia fer un procés de renovació de veritat. Ara considere que el procés està conclòs però també que cal predicar amb l’exemple, i com a part d’aquest procés de renovació jo també haig de fer un pas al costat.
-Quina ha estat aquesta renovació? Com era Acció Cultural quan entra com a coordinador i com és ara?
-Són diferents qüestions, la primera és generacional. Quan jo entre, la Junta Directiva tenia una mitjana de 70-75 anys i ara mateix és de 45-50. Evidentment, en la Junta Directiva no pot ser tothom molt jove, la gent que l’encapçala tendirà a ser un poc més major, que l’experiència és també imprescindible, però, amb tot, ja no són aquells 70-75 anys.
La segona: en el moment que l’Eliseu em fa eixa proposta, la Junta Directiva és exclusivament masculina, mentre que ara és paritària. I no només paritària en el sentit que són la meitat dones, sinó que els principals càrrecs ja estan representats per dones. Ara mateix, hi ha una presidenta i una vicepresidenta. El tercer objectiu era fer una Junta que fóra, diguem-ne, col·legiada. Veníem d’una entitat molt presidencialista, molt personalista en la persona de l’Eliseu, i ara es tractava que fóra una Junta col·legiada, que no fóra una persona sinó un equip de persones, cadascuna amb una àrea de responsabilitat.
I quart i últim: tenir una entitat que no tinguera una dependència tan alta com tenia de les subvencions. Per tant, calia incrementar moltíssim els ingressos propis i reduir moltíssim la dependència de subvencions, que s’ha reduït i continua reduint-se.
Per tant, hi ha una idea d’una renovació de l’entitat, de posar-la al segle XXI i açò s’ha aconseguit.
-Açò va ser a partir del 2012, quan la llarga hegemonia començava a fer aigües…
-Sí, sí, ja s’olorava la possibilitat que hi haguera un canvi polític i per açò també calia renovar tot el discurs per tal de crear complicitats amb aquest procés de canvi i que d’alguna manera se’ns valorara com una entitat que estava en el seu moment.
Ara, en iniciar el procés, jo també entenc que en algun moment m’he de renovar. Un procés de renovació no és coherent si no t’hi contemples tu. Per tant, fa 5 anys, aproximadament entenc que és el moment, i decidesc preparar-me unes oposicions i ara sóc funcionari d’ensenyament secundari de la Generalitat valenciana. Deixar de treballar en Acció Cultural també facilita el procés de renovació.
Ha estat un full de ruta que ha durat 12 anys. El meu plantejament inicial és que haguera anat més ràpid, però pel mig ens vam trobar unes multes, una crisi econòmica fortíssima que va posar en risc l’entitat, i després una pandèmia. Tot açò ha fet que no pogueres centrar-te en la renovació, però finalment considere que he enllestit el procés i hem posat l’entitat a punt.
-La manca de relleu generacional és un problema per a l’associacionisme?
-Pense que el conjunt de l’associacionisme ha de fer una reflexió sobre el tema de la renovació.
Estem veient renovacions molt importants en els partits polítics. Ara mateix els principals dirigents tenen al voltant de quaranta anys. I, en canvi, les juntes directives de les associacions s’estan omplint de persones jubilades o més pròximes a l’edat de jubilació que a l’edat d’inici de l’activitat. Jo inclòs. Ara n’he fet 56. I crec que no es bo perquè no es correspon amb el moment. El que faig és predicar amb l’exemple. Si els partits poden fer-ho, nosaltres també ho hauríem de fer. És important que el conjunt de les associacions estiga format majoritàriament per gent més jove, i que aquesta ocupe els càrrecs de responsabilitat. No exclusivament, és clar, perquè hi ha d’haver connexió intergeneracional.
-Açò arriba, com al 2012, amb un nou canvi de cicle
-Sí, exacte. El cicle del 15M, de la primavera valenciana, etc. s’ha esgotat o s’està esgotant. Hi ha un nou cicle d’emergència de la dreta i de l’extrema dreta. No és exactament el dels anys 90, té algunes diferències, com ara la presència explícita de l’extrema dreta en les institucions, que no existia en aquell moment. I recordem que ara mateix, PP i Vox no tenen la majoria social i electoral dels anys 90. I d’una altra banda, l’associacionisme té unes estructures i capacitats de treball que no teníem als anys 90.
-Es podria argumentar que quan el PP guanya per primera volta tampoc té majoria absoluta i que, amb les seues diferències, Unió Valenciana va fer un poc el paper que hui fa Vox.
-Evidentment, tot això no és una ciència exacta i té un punt d’opinable, però pense que no. A diferència de fa 30 anys, ara hi ha un tercer espai, tot el que representa Compromís des del punt de vista polític. En aquell moment, hi havia un bipartidisme quasi perfecte PP-PSOE, amb les pinzellades d’Unió Valenciana, que era un complement del PP, i d’EUPV. Ara és diferent, l’extrema dreta representa una realitat social més o menys minoritària però que ha vingut per a quedar-se. Ja no estem en els temps de les majories absolutes, els blocs d’esquerra i de dreta són plurals i complexos, però en el cas de les anomenades nacionalitats històriques –Catalunya, Euskadi, Galícia i ara el País Valencià- estan emergint espais que tenen un discurs més nacional que nacionalista, on la qüestió social té un pes molt important i que estan substituint el que era l’esquerra espanyola clàssica a l’esquerra del PSOE.
-A Galícia fins i tot el PSOE.
-I contenen un element de proximitat, de conèixer el territori, a diferència dels grans partits estatals, de la llunyania, el burocratisme… I amb tota la seua complexitat, perquè és un espai complex, aquest espai nacional, quest tercer espai que trenca el bipartidisme espanyol, al País Valencià existeix. I no és cap broma, trenca totalment el clàssic bipartidisme i dona un cert joc en comparació amb els anys 90. Al País Valencià, sense ser equiparable o homologable estrictament a Galícia, com a mínim institucionalment ja no és simplement La Manxa, té un altre comportament i això et permet treballar. Ara ja és la nostra responsabilitat d’estar a l’alçada del moment. Hi ha una relativa feblesa del bloc de la dreta i extrema dreta. Hem de dificultar que es consoliden. Ells no han guanyat.
-Què vol dir amb que « no han guanyat»?
-El que va passar el 28 de maig no va ser tant que ells van guanyar, com que nosaltres vam perdre. La suma de PP, Vox i Ciudadanos en les anteriors autonòmiques és de 60.000 vots més que en les darreres. El 2023 van perdre vots. Però la suma botànica són 240.000 menys. El nostre problema és mobilitzar els nostres, tornar a reil·lusionar-nos i ser capaços d’ampliar a nous sectors, de crear aliances. Per açò, les lluites que engeguem les hem de triar, no per tancar-nos en la nostra zona de confort –perquè hi ha un risc molt important, que és la comoditat en l’oposició- sinó per a afegir-hi sectors. Cal un pensament estratègic per tal de veure quina és la manera de fer-ho.
Podem fer actes magnífics que estan molt bé culturalment, podem omplir perfectament l’Octubre i fer-nos fotos magnífiques, etc. Però hi ha el risc de no incidir políticament. Llavors, el fet de deixar la junta directiva i les obligacions que suposa em permet també centrar-me en el que crec toca ara, que és un calendari a mitjà termini. A dos o tres anys vista.
-De què tracta aquest calendari?
-Un: la reactivació de lluites. Cal reactivar les lluites socials. Algunes ja comencen a fer-ho, com per exemple en l’àmbit de l’educació, concretament en els pobles que havien de tindre centres educatius i que PP i Vox han paralitzat. No només pel tema en si sinó perquè implica moltes aliances. També passa amb el tema territorial: el Port de València, Llíber… hi ha un embrió de plataformes amb complicitat amb llauradors per tal de trencar la contraposició que fa l’extrema dreta de la defensa del territori amb els drets dels agricultors. I és un tema que té un potencial enorme perquè pot crear complicitats. I la llengua, és clar. És una lluita que cal reactivar molt. Cal mirar el cas balear, que està donant un exemple de mobilització, i nosaltres anem per endarrere. Cal moure el tauler des de diversos punts de vista, no només electoral.
-El segon?
No hem de tancar-nos en les fórmules clàssiques de mobilització, també hem de provar fórmules noves d’arribar a la gent, de fer activitats de vegades formalment menys ideologitzades i amb un missatge més obert.
Hem de tornar a connectar amb la gent jove, tenint en compte que aquesta ja no té la mateixa manera d’entendre la participació ni d’entendre el compromís que la que teníem nosaltres.
-I tres?
-Reactivar les lluites per animar l’emergència de lideratges nous. Cal que en dos o tres anys emergesquen lideratges nous, els que ens duran al nou cicle. Com va emergir Mónica Oltra? De la lluita. Oltra s’explica perquè hi havia una sèrie de mobilitzacions a les quals ella va posar cara, però sense aquestes lluites no hauria pogut lluir les samarretes que es van fer símbol, senzillament perquè no haurien existit les samarretes.
Els que impulsem determinades coses no serem els que durem la samarreta, perquè el nostre paper ara és preparar aquest nou cicle per evitar que hi puga haver un cicle molt més llarg que quatre anys de dreta i extrema dreta, que és una possibilitat molt real.
-M’agradaria incidir més en el tema de la gent jove però abans voldria fer-li una altra pregunta: El Botànic ha estat una oportunitat perduda?
-Les coses no són blanc o negre. Ni ha sigut el paradís, ni ha sigut una oportunitat perduda. Hi ha determinada gent que ha parlat del Botànic oblidant la correlació de forces internes i pensant que participar al govern era igual a tindre el govern. El Botànic estava format per tres forces, a dos de les quals el tema de la llengua i la cultura els importava… poc. I la tercera, a més, era una força plural, una part de la qual tampoc no hi tenia especial interès. Per tant, la correlació de forces a l’hora de forçar determinades coses era molt complicada. I tampoc era plantejable trencar un govern i permetre que tornara el PP. Per tant, de vegades, simplement no tenies força i valoraves que trencar el govern era un cost massa alt. Que hi ha coses que es podien haver forçat més i que de vegades es va actuar amb una certa prudència? És possible. Que també es va actuar de vegades amb una certa incapacitat per manca d’experiència, perquè la maquinària del PSOE és molt professional? Potser també. Tinc un amic que diu que hem governat per sobre de les nostres possibilitats.
Segurament es podria haver fet alguna cosa més, tot i que tinc també els meus dubtes, perquè la correlació de forces era la que era i això no es pot oblidar. I si tu vols que jo tinga més força, m’has de donar més força. No només vots, sinó mobilització social. La crítica des de Twitter és molt fàcil. A molta gent que està criticant jo no t’he vist arromangar-se. Han fet tuits, algun article, però no sempre se’ls ha vist fent feina.
-Hi ha molta gent que acusa Compromís precisament de no haver estat més agosarat.
-De vegades potser hauria d’haver estat més agosarat, és cert, però també ho és que s’oblida el principi de la realitat. Vull dir que la societat valenciana ha donat majories electorals i socials al PP fins fa quatre dies i acaba de donar-li una majoria al PP-Vox. En algunes poblacions valencianes el vot a Vox és molt gran. El País Valencià és molt complex. Jo soc historiador de formació i el que ja és difícil d’explicar és la seua existència, la seua pervivència. Que el País Valencià continue existint com a realitat diferenciada és un miracle. Que hi haja un espai polític, cívic, social, que no siga estrictament bipartidista espanyol és un miracle. Un miracle que hem fet entre tothom, durant tants anys. I quan dic tothom parle també, evidentment, de les generacions que ens han precedit.
Una pregunta: si la baixada electoral de Compromís és per ser “nacionalment fluix” o per no atendre una demanda nacional, com s’explica que Esquerra Republicana baixe? No és que no guanye vots, és que encara en perd. Alguna cosa no encaixa. Reivindique el treball sobre la base de les dades, perquè de vegades en l’associacionisme es tendeix a no mirar-les.
-De totes formes, quan preguntava sobre el Botànic no em referia només als temes de llengua. Malgrat haver fet certes polítiques socials ha perdut molts vots. Com s’explicaria?
El pes de la ideologia és molt potent. I això l’esquerra en 200 anys encara no ho ha après. La gent és capaç de votar contra els seus interessos per ideologia. Pense que de vegades simplifiquem allò de la banalitat del mal que deia Hannah Arendt: els quadres principals de les SS estaven ideologitzats a morir. Era ideologia. El pes de la ideologia és fortíssim i quan converteixes determinats valors en valors socials dominants, això és brutal. Fa que votes contra el teu propi interès per una sèrie de valors socials dominants. I per tant hi ha batalles ideològiques que les hem de donar però el que passa és que hem de saber com.
Quan tu parles de guerres culturals has de tenir en compte que no lluites en la mateixa correlació de forces. La dreta lluita a favor de mantenir els valors socials dominants mentre que l’esquerra intenta subvertir-los. El corrent sempre va a favor seu. I si jo vull convertir valors socials que no són dominants, en dominants, he de ser subtil, no se m’ha de notar. No és només tindre raó, és saber com i quan. I hi ha vegades que també has de saber quina batalla és millor no fer. O com a mínim no fer-la ara.
-El valencianisme dels 80 i 90 socialment tenia molta força però electoralment no aconseguia mai passar el 5%. Però també tenia un altre problema: tenia una pota social molt forta, Acció Cultural, i una pota política, el Bloc Nacionalista, i es portaven fatal. Quina és la relació ara de Compromís amb Acció Cultural?
-Normal. Un dels reptes que jo em vaig plantejar era modernitzar el discurs. Aquest era un enfrontament que no tenia absolutament cap sentit, que té les seves claus d’explicació, però en qualsevol cas no tenia cap sentit, perquè acabava sent una suma zero. Evidentment, no és el mateix un espai cultural i cívic que un espai polític, i aquesta relació sempre té un punt de tensió. Però si estàs intentant crear una realitat valenciana pròpia, diferenciada de l’estrictament espanyola, hi ha una confluència d’interessos.
-Val, doncs ara ja tornem al tema dels joves. L’esquerra pareix condemnada a patir periòdics trencaments generacionals. És evitable?
-En part és inevitable, però el cost que tinga depèn de la teua voluntat. La millor manera de dir és fer. Si jo crec que hi ha d’haver un relleu generacional, el que he de fer és apartar-me. Critiquem els partits polítics per moltes coses, i amb raó, però de vegades les associacions també tenim els defectes que els assenyalem a ells, i hi ha gent que s’aferra a la cadira o s’inclou alguna persona jove tan sols per a omplir una quota.
Ara bé, de gent jove activa políticament, cívicament, n’hi ha molta més que quan jo era jove. La primavera valenciana, tot el 15M, l’1 d’Octubre, si ha emergit un tercer espai que es diu Compromís en el cas del País Valencià, si hi ha una emergència de moviments com l’ecologisme, com el feminisme… tot això és en base a la gent jove. I bona part d’aquesta energia s’està canalitzant per la via política perquè els partits sí que els donen peu.
-I com s’hi arriba a aquesta gent?
-Una de les coses més importants que li han passat al valencià en els últims 30 anys ha estat la música en valencià, però aquest no va ser un procés de la música espontani. No hi havia una demanda, jo ho sé perquè estava allà, la vam crear. Quan teníem 25 anys, i anàvem tots amb cabells llargs i arracades vam anar a la junta d’Acció Cultural, que era masculina, de 70 anys, amb corbata, un altre estil, i els vam dir que calia rock en valencià. Ens miraven amb una cara… Però, saps què? Van dir que sí. Ens van dir, literalment: «Mireu, no en tenim ni idea, però endavant». Va fer-se trencant el que era habitual en aquell moment. Vam començar a pensar en trencar la nostra zona de confort.
-I quina seria la nova música en valencià?
-Ara hem d’anar a buscar on hi ha la gent jove. Que són les xarxes socials, la producció audiovisual, tiktoks… Però hem de crear la demanda perquè no existeix. És la producció audiovisual en valencià. I quan dic producció vull dir pel·lícules, però també youtubers, de tot. Es tracta de donar suport als creadors i de crear teixit empresarial. Ja hi ha gent treballant en iniciatives.
-De totes formes, tot és més global que fa trenta anys. Els companys de la meua filla escolten youtubers argentins, i els que saben anglès directament dels EUA.
-En la globalització, també hi ha espai per al tema local. I, dos, del que es tracta és de crear també empreses i iniciatives. Promoure que apareguen persones que ho facen i que cree aquests espais, perquè existeixen. Mira Cabrafotuda, per exemple. Sí que hi ha gent i sí que hi ha un potencial important i encara podem fer-ho millor.
